VIDA DE JOSEP BERNAT I BALDOVÍ. LA REEDICIÓ D’UNA BIOGRAFIA DEFICIENT

[Versió completa de l’article publicat al diari

Levante-EMV, “Posdata, suplemento cultural”. València, 15 d’octubre de 2004]

La recent aparició en el mercat editorial del llibre Política, cultura y sátira en la España isabelina: José Bernat y Baldoví, d’Enrique Borderia, Francesc A. Martínez i Inmaculada Rius, que publica en castellà la Institució Alfons el Magnànim, m’ha fet tornar a viure les mateixes sensacions negatives que ja vaig experimentar cinc anys enrere, en traure l’ajuntament de Sueca la seua primera edició, aleshores amb el títol Josep Bernat i Baldoví, 1809-1865: entre la cultura popular i la política burguesa. Però, després en parlaré. Abans, els antecedents.

            Quan a les acaballes de la passada dècada dels anys noranta es van presentar un cúmul de circumstàncies favorables perquè es poguera reivindicar de valent allò que per a la cultura valenciana, en general, i la societat suecana, en particular, havia suposat Bernat i Baldoví, la Corporació municipal suecana convocà una beca d’investigació amb l’objectiu d’elaborar la més completa biografia de l’il·lustre personatge, comprovades les mancances que presentava el que, sobre la seua vida i obra, hi havia escrit fins aleshores.

      L’únic projecte presentat a la convocatòria el va preparar un equip de joves historiadors d’ampli recorregut en el camp de la investigació. La comissió avaluadora, una vegada aclarits alguns aspectes puntuals, els atorgà la beca. Decisió que prompte vaig començar a qüestionar i a considerar-la un error. De seguida en diré els motius.

           En lliurar els becaris el treball finalitzat, l’esmentada comissió emeté un informe favorable perquè els fóra abonat l’import de la beca, tot i que els membres ens vam sorprendre, entre altres qüestions menors, per l’exhaustivitat de l’estudi que feien del Bernat polític i periodista, mentre s’oblidaven de qualsevol altre aspecte de la seua polièdrica personalitat; i també pel fet que quedava molt desdibuixada la figura del suecà en el context històric del segon terç del XIX, quan l’interés que es tenia en fer la convocatòria era, precisament, l’elaboració d’una biografia global i equilibrada de la Musa del Xúquer.

         Per aquest motiu, abans de publicar el treball, la comissió féu arribar als becaris una sèrie de suggeriments per a millorar el resultat final, la major part dels quals no van voler, poder o saber atendre. Malgrat els pocs canvis qualitatius efectuats al text, de seguida el manaria editar la regidoria de Cultura de l’ajuntament de Sueca, l’any 1999.

         El resultat fou la monografia titulada Josep Bernat i Baldoví, 1809-1865: entre la cultura popular i la política burgesa, on a poc que s’ho propose, el lector trobarà un seguit de deficiències que s’haurien pogut resoldre de no haver fet els becaris cas omís a quasi totes les observacions de la comissió. Deficiències que restaran detallades fil per randa tot seguit.

A) La bibliografia.

      La bibliografia específica sobre Bernat i Baldoví quasi no la treballaren, no sé si per desconeixement, per comoditat o per tindre dificultats de localitzar-la; i quan l’empren, en alguns casos, ho fan de manera incorrecta. No citen, entre d’altres, la ressenya biogràfica escrita pel seu amic Pasqual Pérez Rodríguez al poc de temps de morir el nostre personatge, “Apuntes acerca de la vida i escritos de D. José Bernat Baldoví”. Si l’hagueren consultat sabrien alguns aspectes familiars significatius, com el  fet que la Musa tenia una germana monja.

Pel contrari, van donar massa crèdit als treballs que presentaren alguns historiadors aficionats als jocs literaris que s’organitzaren dins els actes del centenari del seu naixement el 1909. Els va vindre molt bé que aquests textos estigueren en la caixa on l’Arxiu Històric Municipal de Sueca conserva els papers de Bernat.

B) Els centres documentals.

Si bé es fefaent que els becaris dedicaren moltes hores a la consulta dels arxius municipals de Sueca i Catarroja, també ho és que no arribaren a anar a l’arxiu parroquial de la capital de la Ribera Baixa, on podien haver trobat dades de primera mà sobre la família i entorn de l’escriptor, que els haurien estalviat un munt d’incorreccions en dates i vincles familiars: per exemple, desconeixen que una altra germana de Bernat estava casada amb un germà de Juliana, la seua muller. Tampoc no acudiren al Registre de la Propietat suecà, per a conèixer millor alguna de les oscil·lacions patrimonials del biografiat. No visitaren, tampoc, l’Arxiu del Regne de València, que conserva els protocols notarials suecans de l’època: allà figura, entre molta documentació aprofitable, que el sogre de Bernat el féu marmessor seu, l’any 1834. I per últim, no anaren a l’arxiu de la Diputació Provincial de València, amb massa papers encara verges sobre els fets polítics de l’època.

Però si tot això ja comença a ser decisiu a l’hora de qualificar el contingut de la biografia, encara resulta més sorprenent que, tot i voler ser aquest un exhaustiu estudi sobre el comportament polític del nostre home, a dures penes parlaren els becaris del sentit del vot de Bernat en les Corts espanyoles quan, en les legislatures de 1844-1845 i 1845-1846, fou diputat pel districte de Sueca (veg. nota 118 del llibre ressenyat). Tinc quimera que no es van prendre la molèstia de comprovar al Diario de Sesiones del Congrés el seu posicionament en totes i cadascuna de les votacions que va participar. En cas contrari, estic segur que el tractament textual que feren hauria estat diferent.

Per altra banda, d’haver estat més atents a la informació continguda en determinats documents primaris —els padrons de veïns, p. e.—, s’haurien adonat  del fet que intentar demostrar el clientelisme polític de Bernat mitjançant les relacions familiars, sense més dada objectiva que compartir uns cognoms, no és una metodologia vàlida a Sueca, en tractar-se de llinatges tan comuns i estesos aleshores com Baldoví, Artal o Beltran.

Tampoc els becaris no demostraren massa perícia en la ciència matemàtica, ja que en poques ocasions comptabilitzaren de manera exacta el nombre de col·laboracions del suecà en la premsa de l’època, i no és que se’n vagen de poc: si ells diuen que al setmanari La Risa en va publicar 25 (pàg. 78), jo en sume 32; si ells n’apunten 8 a El Rubí (p. 233), jo n’afegisc 5 més; i així...

C) Els aspectes biogràfics.

Els becaris obviaren, ja en la primera edició, un sense fi d’aspectes biogràfics que incidien de manera decisiva en la personalitat de Bernat. ¿Es comenta enlloc la relació que va tindre amb el pare? ¿i la importància de les Escoles Pies en la seua formació intel·lectual? ¿i el fet que el seu matrimoni no tinguera descendència? Ni tan sols saben la titulació acadèmica que posseïa el sogre, decisiva per a mantindre el seu estatus social. Per no dir, no diuen ni on va morir Bernat. I estem parlant d’un treball biogràfic que, imprès, arriba a les 254 pàgines...

Ara, una altra falta, si més no, igual d’il·lustrativa que les anteriors: no feren cap menció de les sucoses anècdotes protagonitzades per l’escriptor suecà, que figuren en molts articles i que, encara, recorda l’imaginari popular. ¿Els interessava, doncs, a Borderia, Martínez i Rius, amagar les qualitats humanes que deien que tenia Bernat els que més a prop el van conèixer? És molt estrany que en tot el treball no aparega ni un adjectiu amable adreçat al personatge.

D) Les obres literàries.

La vessant político-periodística de Josep Bernat i Baldoví la tractaren de manera exquisida en detriment de la literària, despatxant la darrera en un plis-plas, com si aquesta no fóra la que li ha donat un lloc en la història de la nostra cultura escrita. Les úniques obres literàries que interessaren als becaris, eren aquelles on van creure que trobaven indicis d’intencionalitat política. De les altres volgueren saber tan poc que quan no hi havia més remei que tractar-les, amb visible incomoditat, no van fer més que resumir les encertades introduccions de Biel Sansano i Abel Guarinos, a l’edició de les Obres Completes de Bernat i Baldoví. I això quan les nomenen, perquè per als autors de la biografia no existeixen les composicions festives en forma d’epigrames o d’epitafis, que hui en dia encara seleccionen les antologies del gènere. ¿Alguna menció al celebrat Cementerio de Canta-cucos?

E) Els contexts culturals.

Ítem més, no apareix cap comentari sobre el context cultural en què hagué de moure’s Bernat a Sueca. ¿Fou o no un dels promotors del Teatre dels Porxets, el 1845? ¿quins eren els seus amics al marge de la política, si en tenia? ¿quines altres activitats socioculturals, a més del teatre, es desenvolupaven aleshores a la població riberenca? ¿tenia bones relacions amb els altres autors teatrals suecans, coetanis seus? Són preguntes sense resposta en una biografia amb la intencionalitat d’exhaustiva.

Tampoc no hi feren cap al·lusió als ambients culturals de la ciutat de València, als gabinets de lectura de Mariano de Cabrerizo, als cercles culturals existents al país, als inicis de la Renaixença...

i F) La (des)uniformitat conceptual.

Els canvis d’estil i de to permanents al llarg del treball confirmen que els autors es van despreocupar de donar la uniformitat necessària a la redacció, elaborada individualment per cadascun dels membres de l’equip; ni van tindre cura a fer que coincidiren dates, conceptes, criteris o anàlisis. Són significatives les contradiccions en què incorren. Sí a les pàgines 23 i 25 afirmaven que la mare de Bernat era una gran propietària, a la 31 deien que pertanyia a una família sense gran arrels patrimonials, i a la 160 que els Baldoví rics de Sueca no eren els de la branca de sa mare. Una altra: a les pàgs. 62 i 63 conclouen que l’alcalde Josep Beltran Lledó, enemic acèrrim del Sort, era progressista, mentre que a la 179 el consideren moderat. Més: a la pàg. 150 deixen caure que Bernat fou comprador de béns patrimonials desamortitzats, però vuitanta-una pàgines després són taxatius a negar-ho. I l’última: a les pàgs. 158 i 237 transcriuen el mateix paràgraf d’El Pasatiempo, però les conclusions que trauen són radicalment contràries en l’una respecte a l’altra.

Bé. Fins ací, a grans trets, el més destacat de la primera edició del llibre Josep Bernat i Baldoví, 1809-1865: Entre la cultura popular i la política burgesa, monografia que, amb les esmentades mancances, vaig considerar que no tindria continuïtat editorial si els autors no modificaven el seu mètode i el seu discurs. M’enganyí de totes, totes. Sembla que satisfets de com els va quedar el treball, ara reincideixen en una segona edició, aquesta, de bon tros, més deficitària encara que la primera. ¿És possible tan gran desficaci? És clar que sí. De seguida ho comprovarem.

I) El títol.

Ara, el llibre publicat per l’exprestigiosa Institució Alfons el Magnànim, apareix amb l’ambiciós títol Política, cultura y sátira en la España isabelina: José Bernat y Baldoví, que no s’ajusta al contingut, ja que aquesta segona edició conté, com l’anterior, molta càrrega política, poc d’anàlisi cultural i no gens de sàtira.

II) Els enunciats.

Aquest canvi d’envoltori que comença pel títol, continua amb els enunciats capitulars, que ara sí, corregeixen i milloren. Per exemple, on abans titulaven el capítol sisè “On, per a no cansar, s’escolten músiques de tabalet i estrofes del Sueco”, ara escriuen “Populismo periodístico”. Enhorabona per la rectificació.

III) La introducció.

Dins dels canvis formals trobem, així mateix, l’afegit de dos nous capítols que els autors anuncien “enteramente nuevos”, però entre unes coses i altres, no ho són. El primer no passa de ser una introducció que res no aporta de nou al corpus de l’obra, a més d’una declaració d’intencions que no arriben a complir. Allí es diu que “el resto de la obra ha intentado ponerse al día, incorporando la investigación última sobre el período”, però no ho porten a la pràctica. Fent una ullada als capítols restants podem comprovar que tal afirmació és atrevida, per inexacta, ja que hi ha molt poc rastre de la bibliografia apareguda des del 1999, que no és escassa ni en qualitat ni en quantitat. Dos exemples exposaré per a il·lustrar el comentari.

El congrés dedicat a Bernat i Baldoví, les actes del qual han estat publicades pel Servei de Publicacions de la Universitat de València l’any 2002, de ben poc els ha aprofitat. De les cinc ponències i vuit comunicacions dedicades al moment històric que va viure el nostre personatge, només creuen aprofitables la d’Ignacio Ballesteros sobre les identitats col·lectives a València, la de Salvador Calatayud referida a transformacions agràries, i la d’ells mateix, incorporada com a capítol final en aquesta segona edició. Mentre, de les quatre ponències i onze comunicacions que tracten l’obra literària, tan sols en citen dues de passada: la de Vicent Simbor, que versa sobre les relacions de Bernat amb la Renaixença, i la de Josep L. Sirera, relacionada amb el teatre. Tenint en compte que ponències i comunicacions estan signades per especialistes de la talla d’Anna M. Aguado, Pere Anguera, Ferran Archilés, Manuel Martí, Josep M. Fradera, M. Cruz Romeo, Just Serna, Anaclet Pons, Carolina Tarrazona, Miquel Nicolás, Albert Rossich, Germà Colón, Abel Guarinos, Josep L. Marín, Josep L. Ribes, Biel Sansano i altres, no deixa de sorprendre’m la nul·la credibilitat que els han merescut aquests treballs.

Per altra banda, l’interessant estudi de Carolina Tarrazona Bueno, La utopía de un liberalismo postrevolucionario. El conservadurismo conciliador valenciano, 1843-1854, que també va editar el Servei de Publicacions de la Universitat de València el 2002, només el citen una vegada en la segona pàgina del primer capítol, per a oblidar-se’n de seguida, quan és un exemplar treball d’investigació on l’autora tracta Bernat i Baldoví com un dels grans protagonistes de la política conservadora valenciana, estudia el personatge sense prejudicis i reflecteix les seues actituds de manera mesurada, es a dir, sense grandiloqüents adjectius qualificatius.

En la mateixa línia, podria mencionar les noves aportacions d’Isabel Fresquet i Biel Sansano, entre d’altres, però ho deixaré córrer, que aquest article està allargant-se massa. He de fer-me ressò, en canvi, de l’absència d’una bibliografia final —bibliografia que incloïen en la primera edició—, potser degut a la desconfiança dels autors respecte a mantindre allò escrit al pròleg que “el resto de la obra ha intentado ponerse al día, incorporando la investigación última sobre el período”.

IV) La cloenda.

El segon capítol nou, últim del llibre ara editat, és una versió de la comunicació —que no ponència, com afirmen els autors a la pàg. 18—, presentada al Congrés “Bernat i Baldoví i el seu temps”, celebrat el 1999. Res a dir.

El més significatiu, i xocant, d’aquesta espècie de cloenda, és un paràgraf que trobem a la pàgina 411 i última de l’edició ara comentada, on afirmen els autors que “en el futuro, las relecturas y las recuperaciones que se harán de Bernat y Baldoví y de su obra se adaptarán a las necesidades de determinados discursos”, sense adonar-se’n que ells fan en aquest treball, exactament, allò que denuncien: adapten Bernat i Baldoví a les necessitats del seu discurs.

V) La redacció.

Al corpus central de l’obra canvien la redacció d’un nombre considerable de paràgrafs, sense que l’exercici comporte cap millora substantiva pel que respecta al contingut de l’edició anterior.

VI) La llengua.

Aquesta segona versió/edició apareix en castellà, no sé si per desig dels autors o de la institució editora, però m’ho imagine. Allà ells, què la còlera del Patriarca Ribera no els ho tinga en compte. Però el cas és que s’ho agafen tan a pit amb la traducció que al Marqués de la Scala li permuten el títol pel de la Escalera (pàg. 275); els cognoms Guix, Roda i Colomer els transcriuen Tiza, Rueda i Palomar, respectivament (p. 61 i 324); i per a més inri, la partida de la Socarrada la converteixen en la partida de la Achicharrada (p. 336).

i VII) El viatge.

Per a donar per acabada aquesta llarga experimentació de sensacions negatives, un aclariment. Al primer capítol de l’edició actual, els autors fan vetllades acusacions sobre una presumpta mala distribució de la primera tirada i la consegüent escassa circulació d’exemplars. Ho atribueixen a una confabulació de nacionalistes, progressistes i conservadors suecans, tots plegats, en contra del llibre. Com que tot ho veuen en clau política... Doncs bé, res més lluny de la realitat. Té la seua explicació.

Els exemplars del fons de publicacions de l’ajuntament de Sueca ni tenen ni han tingut mai distribuïdors, i s’utilitzen per a obsequiar a les persones i institucions que els membres de la Corporació municipal consideren oportú, tenint en compte el perfil de les primeres i les característiques de les segones. També es regalen als que, sense fer abús, es prenen la molèstia de sol·licitar-los per conducte administratiu. El sotasignat és testimoni que des de 1999, l’any de la primera edició d’aquest llibre sobre Bernat i Baldoví, tan sols s’hauran rebut dues o tres peticions de particulars, a més d’algunes quantes dels becaris. ¿S’han parat a pensar aquests que l’escassa circulació d’exemplars ha pogut estar motivada per les greus mancances de la biografia?