VERGONYA DE SER SUECÀ

[Publicat per primera vegada al diari Levante-EMV, “edició de la Ribera”.

València, 22 de setembre de 2007]

Amb la mà al cor he de reconèixer que de vegades tinc vergonya de ser suecà, de formar part de l’apàtic col·lectiu que formem els que vivim a aquest, en altres temps, privilegiat indret de la Ribera Baixa, a recer del Xúquer, l’Albufera i la Mediterrània, on cap assumpte d’interès general és capaç de mobilitzar la ciutadania, siga de la magnitud que siga.

Encara que les plagues d’Egipte, en forma d’obra pública, estiguen arrasant sense misericòrdia Sueca i el seu terme municipal, i deixant-nos, col·loquialment parlant, fets una braga, als suecans sempre ens pillen mirant cap a un altre costat fins que els danys ja no tenen remei. És aleshores que intentem reaccionar, però amb actituds tant laxes i toves, que les nostres protestes no arriben a cap instància superior amb la fermesa necessària perquè les autoritats autonòmiques o estatals ens tinguen en compte. Així, una vegada rere una altra.

L’actitud indolent de la societat suecana darrerament es manifesta en tres casos ben significatius. El primer, durant la gestació, ara fa vint-i-cinc anys, del projecte de la doble via del ferrocarril, —on l’únic col·lectiu local que va intentar parar el projecte va ser el partit polític que aleshores ostentava l’alcaldia suecana. El segon, en les obres del pas subterrani de l’Asil d’Ancians —al qual només es va oposar públicament un reduït grup de veïns de l’altra part de la via. I el tercer, el més recent, en el desviament de la carretera 332 —sense l’oposició manifesta de ningú, llevat del periodista suecà Josep Blay.

L’actitud dels suecans en aquests tres casos, deia, ha estat nefasta i la patirem per sempre més nosaltres i els nostres descendents, malgrat les iniciatives recents que pretenen persuadir a les autoritats superiors de la bondat d’altres opcions, quan la desfeta ja està consumada. En ocasions semblants, la saviesa popular sentencia que “después de muerto Pascual, van y le ponen el orinal”.

Si hi puc opinar, jo dedicaria les escasses energies reivindicatives que tenim a combatre les dues noves plagues que se’ns vénen al damunt amb els projectes de macroamplicació del port comercial de València i el de reforma, però també eixamplament, del port esportiu del Perelló, sense que ningú a Sueca piule, denuncie, proteste o es manifeste. Dos grans projectes, amb molt de formigó pel mig, que si no ho remeia el déu Neptú, faran desaparèixer les nostres platges i l’hàbitat marí pròxim, a més de pujar la salinitat de les terres de cultiu.

Per una banda, l’allargament de quasi 40 metres de l’espigó nord del port del Perelló i l’ampliació fins a 11.000 metres quadrats de sòl —gran part d’ells eixiran en ocupar una altra vegada, com fa quaranta anys, la mar, la platja i el passeig suecans—, provocaran que la línia de costa que va des de la frontera del carrer perellonenc de Roger de Llúria fins al mateix Socarrat, tinga una considerable regressió per efecte dels corrents marítims habituals del golf de València. Però, paradoxalment, al projecte ningú no s’oposa. Els col·lectius que d’una manera o d’altra hi estan afectats directament, és a dir, hostalers, promotors urbanístics, comerciants, etc., es creuen beneficiats i callen com a sompos, mentre que la gent del carrer ni se n’assabenta ni fa res per assabentar-se’n. Ja veurem el que diuen dins d’uns quants anys... Jo els avançaré una altra sentencieta popular que ni feta a posta: “Al freir será el reir”.

Però encara seran més greus les conseqüències de l’ampliació del port de València, que ocuparà a la mar 19 milions de metres quadrats —¡22.864 fanecades! ¡Una superfície equivalent a la cinquena part del terme municipal de Sueca! —, segons recull el diari Levante-EMV el proppassat 20 d’agost, on s’afirma que el Ministeri de Medi Ambient ha donat el vistiplau a l’esmentat projecte, malgrat les opinions contràries de diversos estaments i especialistes. Així, el Servei d’Ordenació Sostenible del Medi de la Conselleria de Territori avisa que les ampliacions del port de la capital “provoquen una alteració de la dinàmica litoral que dóna lloc a processos regressius, intensos i visibles en les platges del sud de la desembocadura del Túria”, i la catedràtica de Geografia Física Eulàlia Sanjaume, informa que “algunes platges que en l’actualitat presenten un equilibri precari, des del Perellonet fins a Cullera, entraran en una fase clarament recessiva”. M’aborrone només de llegir-ho.

A més, per acabar-la d’adobar, quan l’esmentat Ministeri condiciona l’autorització definitiva de les obres del port de València a què es faça un seguiment de l’impacte mediambiental que aquestes ocasionen a les platges del sud, només es refereix a les del terme de València, com Pinedo o el Saler, però s’oblida per complet de les suecanes.

¿Quedarà algun granet d’arena a les nostres platges quan dins d’un temps, a les conseqüències d’aquests dos nefasts projectes se sumen els efectes del canvi climàtic, que també contribuirà a l’elevació del nivell de la mar? ¿No són massa agressions per a un medi natural tan fràgil?

¿No hem tingut prou amb allò que ens han dut les obres de la doble via, el túnel de l’Asil i la futura autovia, com per a actuar amb la mateixa negligència? Els suecans no podem estar sempre en la inòpia, ni tindre com a tema únic de debat la denominació de les festes de setembre.

  Quan les ones trenquen de continu sobre els passeigs del Perelló i les Palmeres i no quede ni un sol muntanyàs a la nostra costa, de segur que tindrem la cotna d’anar a aclamar-nos a la magnanimitat divina, pràctica que sí que sabem fer molt bé.

De vegades tinc vergonya de ser suecà.