UN BERNAT I BALDOVÍ, PRIMER REGISTRADOR DE LA PROPIETAT DE SUECA [Versió en valencià]

[Publicat per primera vegada, en castellà, a la revista Lunes 4,30.

Madrid, juny de 2011]

A les acaballes de l’any 1861, el Ministeri de Gràcia i Justícia va elegir Bernat i Baldoví per estar al cap del nou Registre de la Propietat de Sueca que, segons la Llei Hipotecària aprovada feia pocs mesos, havia de substituir la Comptadoria d’Hipoteques creada un segle abans. Però el Bernat i Baldoví en qüestió no fou Josep, aquell personatge polièdric autor d’El Virgo de Visanteta, entre d’altres produccions literàries. Ell intentà ser l’agraciat, encara que sense èxit: la seua reputació li va jugar una mala passada. Solament li quedà el consol de veure com la persona elegida per a l’apetitós càrrec de registrador fou el seu germà predilecte, Antoni.

Aquest succés, que hem pogut conèixer per uns documents de l’Arxiu Històric Nacional, ens apropa un poc més a la personalitat de Josep Bernat i Baldoví, a l’hora que confirma la perfecta comunió d’interessos entre els membres de la seua família.

La Llei Hipotecària del 8 de febrer de 1861, encara lloada hui en dia pels juristes, va convertir les comptadories d’hipoteques existents aleshores en tots els pobles cap de partit de l’Estat espanyol, en un nou instrument tècnic que s’anomenà Registre de la Propietat, el qual havia d’encapçalar un càrrec de nova creació, el de registrador. La potestat de nomenar els registradors se la reservava el Ministeri de Gràcia i Justícia, prèvia convocatòria pública per a cobrir les places vacants, la sol·licitud dels interessats i els informes dels regents de les audiències territorials.

Com que la llei establia que els aspirants a registrador havien de reunir determinades condicions —les més significatives: ser advocat, haver realitzat funcions judicials o exercit l’advocacia un mínim de quatre anys, no ser deutor de l’Estat o institució pública, no estar processat en aqueix moment—, i els germans Josep i Antoni Bernat i Baldoví les complien, ambdós decidiren optar al concurs de mèrits per a ocupar alguna de les places vacants, però en demarcacions diferents. Com no podia ser d’una altra manera en la seua família, els rols estaven pactats.

Una vegada s’obrí el termini perquè els aspirants a registrador hi pogueren presentar sol·licituds, Josep Bernat i Baldoví va lliurar la seua el 15 de juliol de 1861, amb la pretensió que li concediren la plaça de Sueca, poble de la província de València on havia nascut. Junt a la certificació de l’expedient acadèmic i la del seu pas pel Congrés de Diputats espanyol, adjuntava diversos avals que el recomanaven “por su moralidad, ilustración y excelentes cualidades”, com deia l’alcalde del consistori suecà d’aleshores, o per ser “notoria su capacidad, disfrutando por tanto de buen concepto público”, al parer del jutge de Primera Instància de la mateixa localitat.

Un dia després, el seu germà Antoni va presentar els documents per a optar a la destinació de València o Alzira, amb les oportunes acreditacions acadèmiques i laborals, així com les recomanacions del Govern de la província de Tarragona i del regent de l’Audiència de Barcelona.

Però, quan mes i mig després D. Francisco Vindel, regent de l’Audiència de València, va emetre els informes preceptius —no sabem si secrets o públics— que valoraven l’u i l’altre davant el Ministeri de Gràcia i Justícia, no va tindre pietat del pretendent Josep en afirmar que “mientras sirvió en el Juzgado de Catarroja se le hicieron amonestaciones, prevenciones y hasta se mandaron reponer á sus costas causas criminales”, i rematava l’escrit anotant que “de los informes oficiales que hé tomado de dicho sugeto aparece que es de buena conducta moral y disfruta de buen concepto público. Yo puedo asegurar á Vd. [adreçant-se al ministre de Gràcia i Justícia] que aquel aserto no es exacto, tanto mas cuantos ciertos actos de dicho interesado son públicos y bien conocidos”. Per contra, el regent deixà escrits grans elogis respecte a Antoni, com “ser excelente el concepto de que goza, debido á su prudencia, rectitud y laboriosidad [...]. Por todo lo dicho le considero muy acreedor á uno de los registros que solicita”.

Secrets o no els informes del regent de l’Audiència, Josep Bernat hagué d’assabentar-se aviat del contingut i va reaccionar. Veient que personalment no hi tenia res a fer, però amb el dictamen tan favorable en el cas d’Antoni, el 30 de setembre del mateix any va presentar una altra sol·licitud per a intentar reconduir la situació. La signaren els dos germans però qui parlava en primera persona era Josep. En aquesta nova instància, reculava de la seua demanda inicial aclarint que ell preferia que es concedira la plaça de registrador de Sueca a Antoni perquè “ademas de la ventaja de sus merecimientos tan evidente, está desde luego mas apto para el desempeño por razon de la edad”. I a la part final de la sol·licitud, quasi de passada, feia una segona petició: que el designaren a ell suplent seu.

Antoni Bernat fou nomenat registrador de la propietat de Sueca a punt de finalitzar l’any 1861, mentre que Josep va fracassar una segona vegada, ja que consta als documents que la persona elegida per a suplir el titular de la plaça fou un germà comú d’ambdós, també advocat, però més jove, de nom Ramon.

Fóra com fóra, segurament a Josep no li degué durar massa el disgust ocasionat per aquestes decisions ministerials. Al cap i a la fi, com a nucli familiar compacte que formaven, tot hi queia a casa. Però, de seguida, el destí es va mostrar inmisericorde amb la família Bernat i Baldoví.

Al poc de prendre possessió del càrrec de registrador de la propietat de Sueca, allà pel febrer de 1862, a Antoni se li manifestà un greu problema pulmonar que li va impedir l’exercici de la professió, fins arribar-li la mort el 12 de setembre del mateix any, quan encara no feia un mes que havia faltat el pare, Antoni Bernat Fuster. Aquestes dues defuncions sumiren Josep en una greu depressió, la qual mai no superaria.

Tan efímer fou el pas d’Antoni Bernat i Baldoví i del seu germà Ramon pel Registre de la Propietat de Sueca, que fins ara no es tenia constància de la presència de tan significada família en els orígens d’aquesta secular institució, que el 2011 compleix cent cinquanta anys.