SUECA: MÉS ENLLÀ DE LA DISTRÒFIA

[Publicat per primera vegada al diari  Levante-EMV, “En domingo”.

València, 6 de març de 2005]

Les cridaneres hipòtesis de treball que s’han llançat des d’àmbits mèdics per a intentar, des de situacions molt pretèrites en el temps, justificar l’elevada prevalença a la ciutat de Sueca del gen que provoca la miopatia de Miyoshi —distròfia muscular degenerativa, present en alguns membres de les darreres generacions de diverses famílies molt arrelades a aquesta població—, no resisteixen ni la més lleugera anàlisi historiogràfica. Les següents línies tractaran d’aclarir la qüestió als lectors que desconeixen per complet el nostre passat, perquè als que tenen unes certes nocions d’història i demografia suecanes, aquestes conjectures no han pogut més que produir-los un trist somriure.

És convenient fer-ho públic ací perquè, a causa de la seua espectacularitat, que no per cap altre motiu, aquestes teories han tingut tal ressò mediàtic que en determinats àmbits científics i acadèmics ja es comença a identificar la distròfia muscular com la malaltia de Sueca.  

Les investigacions mèdiques esmentades pretenen justificar la presència de la distròfia muscular entre nosaltres, basant-se en què després d’algun episodi de despoblament, un dels primers repobladors de Sueca era portador del gen mutant de la disferlina, gen que va transmetre ràpidament als seus veïns per les necessàries pràctiques endogàmiques d’una vila amb reduït nombre d’habitants. Per donar més consistència a aquesta teoria, llancen dues hipòtesis, referides a situacions històriques molt distants cronològicament. En la primera, es conclou que el transmissor del gen fou un dels setze primers cristians que figuren a la Carta Pobla de febrer de 1245; l’altra, que el gen va estar introduït per algun dels italians establerts ací poc després d’una devastadora epidèmia de còlera, durant la segona meitat del segle XVII.

A hores d’ara, no caldrà especificar que els autors de les investigacions aposten per la primera hipòtesi. N’és la més cridanera ¿Tal vegada perquè consideren que el fet d’haver proclamat als quatre vents que l’introductor del gen va ser un cavaller de les hosts de Jaume I, procedent del Camp de Tarragona o de terres lleidatanes, els farà mereixedors de determinats reconeixements científics? Estic convençut que sí.

Doncs, bé. Sense pretendre negar la incidència d’aquesta malaltia a la nostra ciutat, desitjant el millor a les persones afectades —alguna d’elles amigues des de la infantesa—, i oferint-los una vegada més la meua col·laboració, com a persona interessada en el coneixement i la divulgació de la cultura suecana des de diverses vessants, no puc més que rebatre les actituds, les teories i les hipòtesis de treball d’aquests científics, això sí, sempre des de l’àmbit de la història local, que no de la investigació mèdica. ¡Déu em lliure de posar-me en camises d’onze vares i carrers que no trauen cap! 

Pel que fa a la primera hipòtesi, la de l’arribada a Sueca, el 1245, d’un repoblador cristià amb el gen, val a dir que amb els fons documentals disponibles hui en dia, és impossible que el més complet equip de genealogistes puga fer retrocedir més enllà de la segona meitat del XVIII l’arbre genealògic de qualsevol família suecana, llevat d’unes poques excepcions que, amb sort, molta dedicació i sempre amb cognoms pertanyents a destacats personatges, arribarien a uns quants anys abans, com podria ser el cas del pare del primer marqués de Jura Real, Atanasio Castillo Sanz, que va viure a cavall de les centúries del Dissetè i el Divuitè.

            Per això, en una conferència celebrada a Sueca per a parlar sobre l’estat actual de la investigació, vaig preguntar als autors de l’espectacular hipòtesi pels fons en els quals s’havien basat per a sustentar-la, per si de cas es tractava d’una troballa documental recent o, si pel contrari, es fonamentava en alguna nova metodologia demogràfica ideada pels mormons de l’estat de Utah (EUA), tan interessats per aquestes qüestions. Però no, la resposta fou del tot decebedora i no gens convencional: la informació “provenía de comentarios de pasillo y de conversaciones telefónicas”. El Dr. Vilches ho digué davant unes setanta-cinc persones, amb tota la naturalitat del món, sense ruboritzar-se.

            La qual cosa significa que els autors de la investigació sobre l’origen del gen ni s’han molestat a practicar consulta alguna en centres documentals ni han sol·licitat col·laboració a historiadors, com ara el prestigiós medievalista suecà Antoni Furió. Una simple lectura dels seus documentats estudis Camperols del País Valencià. Sueca, una comunitat rural a la tardor de l’Edat Mitjana (publicat el 1982) i La Carta Pobla de Sueca (publicat el 1995), els hauria fet desistir d’aquesta extravagant hipòtesi històrica.

            En els dos llibres esmentats es deixa ben palès que en el termini d’un mes, des del 24 de febrer de 1245 fins al 23 de març del mateix any, prendrien possessió de les propietats atorgades per Jaume I un total de 36 repobladors, establerts amb les seues respectives famílies, servidors i camperols. A aquesta elevada quantitat d’habitants, segurament s’unirien un indeterminat nombre dels musulmans que ja habitaven als petits nuclis urbans del nostre terme municipal o a les seues contrades. A més a més, dos o tres anys després s’incorporaren vora trenta repobladors més, també amb el seu seguici, tal com consta al Llibre del Repartiment.  

            Per altra banda, si tots aquests repobladors provenien de terres lleidatanes i tarragonines, es de suposar que el gen fóra originari d’algun d’aquells indrets. També pot donar-se el cas que al possible portador li’l transmeteren durant el trajecte. ¿Han obert cap línia d’investigació que intente aclarir aquests aspectes? És clar que no.

            Item més. En una població de les característiques de Sueca, ubicada en un encreuament de camins al centre d’una gran planura, amb diversitat de conreus, de gran tradició comercial —el seu topònim significa ´mercat´‚ en àrab—, i receptora fins al segle XIX d’un nombre més que considerable d’immigrants, amb gran dificultat es produirien habitualment pràctiques endogàmiques més enllà de les fixades per les famílies pertanyents a la oligarquia local, almenys durant els quatre o cinc darrers segles, com volen fer-nos creure els inductors d’aquesta teoria.

            Quant a la segona hipòtesi, la que parla dels estralls demogràfics que el còlera va causar a Sueca a les acaballes del XVII i la vinguda de colons italians per a repoblar-la, un dels quals seria el portador del gen, es fonamenta també, com la primera, en el desconeixement de la nostra història. Però fan fallida una vegada més, ja que no existeix cap rastre documental contrastat d’aquella ferotge passada de còlera durant el Disset a Sueca, ni de cap immigrant vingut de la Península Itàlica durant l’esmentat període. Crec recordar que la primera epidèmia de còlera constatada a la història de Sueca començà el 13 de juliol de 1834, amb una incidència final d’un vint o un vint-i-cinc per cent de la població, entre malalts i morts, d’una població que sumava 7.729 habitants. Els únics forasters que figuren arrelats a la nostra vila amb cognoms semblants als italians foren Mifsut (1797), Camilleri (1802) i Busutil, tots tres procedents de l’illa de Malta.   

Com que aquesta manca de rigor historiogràfic no aporta res de positiu als resultats definitius de la investigació, pagaria la pega que els seus responsables es replantejaren el modus operandi, i s’encetaren altres vies metodològiques menys estridents però més apropades a la realitat històrica que els va tocar viure, per sort o per desgràcia, als nostres avantpassats.

Per la meua banda, desitge que Sueca siga coneguda i estimada per les seues platges, per l’arròs, per la Muntanyeta dels Sants i per la devoció a Nostra Senyora de Sales. Que als suecans se’ns continue identificant allà on anem amb les figures emblemàtiques d’Antoni Puchades, José Serrano, Joan Fuster..., fins i tot per la poca vergonya d’El virgo de Visanteta, si molt m’apuren. Però em negue a acceptar, de cap de les maneres que, per l’obstinació d’alguns a l’hora de mantindre supòsits històrics sense cap base documental, enrocant-se en actituds que malauradament no milloren les expectatives de les persones que la pateixen, la distròfia muscular de Miyoshi passe a ser un signe d’identitat de la societat suecana.