SUECA EN EL SEGLE XVIII

[Text extret del 2n capítol del llibre

Llibres, fulls volants, pintures i escultures als domicilis suecans del segle XVIII.

Sueca, ed. d'autor, 2021]

El context socioeconòmic

La vila de Sueca que Antonio José Cavanilles va visitar el 1793, i deixà plasmada dos anys després en el llibre Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia,[1] distava considerablement de la que, gairebé una centúria abans, veurien les tropes borbòniques en prendre possessió d’aquesta el 1707. Els anys transcorreguts entre ambdós fets va donar peu a innumerables i substancials transformacions en la població i el seu terme municipal; unes transformacions que, en definitiva, començarien a configurar la Sueca que coneixem. Del “que petita és Sueca als primers anys del segle xviii...” amb què comença Fermí Cortés un dels seus articles,[2] passem a “se ve que el arroz es la principal y la más rica cosecha de Sueca”, que subscriu el mateix Cavanilles.[3]

Entre un moment i l’altre, el conreu de l’arròs seria, efectivament, el motiu principal dels canvis radicals que experimentà Sueca durant del Set-cents, fins a situar-se entre les poblacions valencianes amb més projecció. Però aquests canvis no foren senzills. Als que n’hi haguera arran el desenllaç de la Guerra de Successióa l’inici del segle ―“a partir de esta fecha, escriu l’historiador local Amado de C. Burguera, un enjambre de castellanos, ignorantes de nuestros usos y costumbres, se apoderó de nuestra administración civil, jurídica, militar y administrativa”―,[4] i a la sèrie d’adversitats patides, sobretot, en els anys centrals de la centúria, en forma de terratrèmols (1748), temporals i inundacions (1750, 1751, 1752 i 1754), plagues de llagosta (1756 i 1757), còlera, tercianes o sequeres, se sumarien uns condicionants particulars que anirien modelant Sueca en el decurs del temps, principalment a partir de la cinquena dècada del segle.

L’elevada rendibilitat del conreu de l’arròs, en producció i en preu, provocà a la nostra localitat canvis profunds, capaços de capgirar qualsevol factor, des de la demografia a la configuració espacial del nucli urbà i del terme; des de les relacions amb el titular del senyoriu, l’Orde de Montesa, a l’estructura de propietat; i, per descomptat, les pràctiques agrícoles.

A mesura que transcorria el segle xviii, es produí una forta i ràpida conversió de les terres de secà i ermes en regadiu. L’arròs i l’horta, aniran imposant-se en detriment dels tres conreus tradicionals de secà de la Mediterrània: el blat, la vinya i l’olivera. La morera també entrarà en retrocés, encara que més lentament.

Fins als anys cinquanta, el conreu de l’arròs s’havia expandit gràcies a la rompuda de terres ermes, la dessecació d’aiguamolls, etc., tasques promogudes per un reduït grup de llauradors hisendats de la localitat―amb llicència senyorial o de manera il·legal―,[5] i alguns forasters com Cristóbal de Vilches, comptador general de la Taula de Montesa.

A partir de l’any 1761, amb l’acotament i la incorporació de l’Albufera al Reial Patrimoni, el conreu de l’arròs continuaria l’avanç a causa de la concessió de grans establiments dins dels límits del llac a nobles, burgesos i funcionaris propers a l’aparell administratiu borbònic, com el ja citat secretari d’Hisenda del govern de Carles III, Miguel de Múzquiz;[6] a la millora del sistema de regs ―deguda, principalment, a la desviació de la séquia Major (1761), l’obertura de les de Múzquiz (1764) i Campanar (iniciada el 1774)―; i a la construcció d’un nou molí d’arròs i de blat, també per iniciativa de Múzquiz (1762). Al final del segle, una tercera part del terme municipal era propietat de terratinents absentistes. D’aquesta manera desapareixia, segons afirma el cronista Cortés “l’equilibri socio-econòmic que havia estat la pauta al període foral, distanciant-se les classes, establint-se l’absentisme i, amb ell, la fuga de rendes i capital”.[7] Un altre cronista, el pare Burguera, ja ho havia dit abans amb unes altres paraules, més vehements: “sólo sus ricos de segunda fila, los de la clase media, unidos a la ayuda del jornalero son los que en sus hombros sostuvieron Sueca”.[8]

Tot plegat, junt amb l’execució de les tasques pròpies del conreu ―preparació dels camps, sembra, recol·lecció, assecat, processat, etc.―, demanava una mà d’obra forta i jove que no tinguera esme a fer front a la insalubritat pròpia dels terrenys pantanosos circumdants a la població, on el paludisme i les febres tifus eren malalties endèmiques que, any rere any, colpien la salut dels residents.[9] Així, el gran increment demogràfic de la Sueca del Set-cents només es pot entendre per l’allau de mà d’obra vinguda d’altres indrets i no pel creixement vegetatiu: d’una població d’unes 1.800 ànimes (400 cases) al principi de segle,[10] en passà a tindre 5.203 (1.219 veïns).[11] Pràcticament tot el poble es dedicava a l’agricultura, llauradors o jornalers, i de vegades compatibilitzaven aquests quefers amb activitats artesanals. Els altres col·lectius de cert relleu a la localitat eren l’eclesiàstic, els professionals liberals i el dels traginers, comerciants, tractants, quincallers, etc.

Aquesta pressió demogràfica es veié reflectida en la necessitat de nous habitacles, majoritàriament per a la classe jornalera. Durant el segle xviii, el nucli urbà s’expandí pel sud i pel sud-est amb el cobriment total de la galta esquerra del carrer de la Mare de Déu, fins a arribar al convent de franciscans, i en conseqüència es projectaren els carrers de Sant Josep i Sant Miquel. S’intentà posar ordre a l’anàrquic barri de les barraques de Cantarrana, donant-li eixida pels nous carrers de la Fillola i Nou o de Sant Francesc. Uns altres indrets on també es va edificar durant aquest segle foren el carrer dels Magraners o Santa Bàrbara, i el barri dels Patilots. Finalment, al nord-oest de la població, a la part externa del colze que fa el Sequial, es va alçar el barri del Pont d’Utxana, dit també el Cabanyalet.[12]

Les obres públiques urbanes de major transcendència tindran lloc en la segona meitat del segle, llevat les del nou hospital de caritat, inaugurat l’any 1743. Es van canviar de lloc l’escorxador municipal (1756) i la casa de la vila―acabada el 1784, encara que les obres començaren dues dècades abans―. El 1785 s’inicia la construcció dels porxets del carrer del Sequial per a albergar les carnisseries;[13] dos anys després es començà a empedrar els carrers; i s’obrí el llavador públic de roba (1791). Com es veu, gran part de les obres es projectaren amb la intenció de millorar les condicions higienico-sanitàries de la població. En aquells moments finals del segle, segons es pot llegir en un acord de l’Ajuntament de 1790, Sueca rendia “a su Magestad (que Dios guarde) crecidas e imponderables sumas en derechos de Equivalente, de Señorío y tercio diezmo, tanto por lo que toca al Maestrazgo de Montesa, como a los límites del Lago de la Albufera”.[14] Tot gràcies al conreu de l’arròs.

Igual que ocorregué al centre urbà, el terme municipal també va sofrir importants alteracions per a adaptar-lo a l’ús intensiu de l’agricultura arrossera, malgrat les escasses aportacions tecnològiques de l’època. La desviació de la séquia Major i l’obertura i conducció de les de Múzquiz i Campanar, adés citades, junt amb l’obertura de la gola del Perelló en una data incerta ―segurament en la segona dècada del segle―, foren les modificacions del medi natural més substantives. Però, com analitza Carles Sanchis Ibor en el seu magnífic estudi Regadiu i canvi ambiental a l’Albufera de València,[15] també es van produir innumerables canvis menors, de què cal deixar constància per l’esforç humà que suposaven: l’ampliació dels caixers de les séquies, la construcció de parades per a pujar el nivell de les aigües, les millores de les escorrenties i un llarg etcètera.

Fou per les excel·lents expectatives econòmiques generades pel conreu arrosser, que des de principis del segle xviii institucions i col·lectius volgueren posicionar-se per a traure’n profit: els llauradors, els pescadors, els consells de Sueca i dels pobles dels voltants, l’Orde de Montesa, els inversors forasters, el Patrimoni Reial, propietari de l’Albufera... En conseqüència, va esclatar una sèrie inacabable de tensions i controvèrsies que acabaven en plets, perquè els interessos d’uns eren antagonistes dels d’uns altres. S’encetaren processos judicials per l’extracció i administració de l’aigua del Xúquer, per la titularitat de les terres limítrofes de l’Albufera, per les regalies, pel control del desguàs de l’aiguamoll, per la delimitació dels termes municipals, pels drets senyorials, per la confecció de capbreus, etc. Aquests múltiples litigis, de llarga durada en molts casos, donen idea d’allò que s’hi jugaven els uns i els altres, que no n’era poc.

Amb tot, encara que semble paradoxal, el col·lectiu que resultà greument perjudicat per aquests conflictes derivats de l’èxit del conreu de l’arròs fou la immensa majoria dels suecans, les classes mitjana i baixa. Si en la primera meitat del segle, l’oligarquia local es feu forta a causa de la feblesa de l’Orde de Montesa i va aconseguir l’explotació d’importants extensions de terrenys guanyats a l’aiguamoll, a partir de l’any 1761, com he dit adés, els beneficiaris de la concessió de grans establiments serien uns quants nobles i buròcrates propers a la corona, perquè el Patrimoni Reial no volia que els hisendats locals continuaren acumulant propietats i drets. Per sota de l’oligarquia local, els nobles i els buròcrates, es trobaven els llauradors petits propietaris i els jornalers. En Propiedad agraria y transformaciones burguesas. El Señorío de Sueca en la crisis del AntiguoRégimen,[16] Ana María Aguado afirma que, per a fer front a les despeses que els ofegaven―rendes, tributs, aigües de reg, etc.―, els camperols recorrien a préstecs usuraris, i quan no podien atendre els interessos, cas prou habitual, hipotecaven i venien les terres “a carta de gràcia”, amb la qual cosa passaven a ser arrendataris de les propietats que abans eren seues, al mateix moment que s’incrementava el patrimoni dels prestadors, és a dir, rics hisendats i comerciants.

Al meu parer, els personatges més influents del segle xviii en l’àmbit socioeconòmic suecà van ser l’advocat i polític Francisco Vicente Baldoví Corberá (Sueca, 1691-Xàtiva, la Costera, 1759), els terratinents Pasqual Castillo y March (Bellreguard, la Safor, s. xvii-Sueca, 1750) i el seu fill Atanasio Castillo y Sanz (Sueca, s. xvii-Gandia, la Safor, 1759), el secretari del Despatx d’Hisenda de Carles III Miguel de Múzquiz y Goyeneche (Elvetea, Navarra, 1719-Madrid, 1785), el procurador general de l’Orde de Montesa Joseph Ramírez (Guadasséquies, la Vall d’Albaida, 1716-Madrid, 1781). També citaré el tractant Bernard Lapeyre (França, s. xviii-València, 1808),en representació dels comerciants francesos. Com haurà comprovat el lector, són majoritàriament forasters.

El context religiós

Crec que consolidació és el terme més adient per a definir el context religiós suecà del segle xviii. Durant aquesta centúria serà quan, en general, es consolidaran les devocions populars i els espais de culte. Ho faran d’una manera tan ferma com per a arribar als nostres dies sense modificacions substancials. A cavall dels dosaspectes trobem seculars conflictes entre el clero de l’església parroquial de Sant Pere Apòstol, la comunitat franciscana resident al convent de la Mare de Déu de Sales i el Consell de la vila.

La presa de possessió del convent de la Mare de Déu de Sales per part de la comunitat religiosa dels Pares de Sant Francesc de la Regular Observànça l’any 1657, va comportar la signatura d’una concòrdia on es regularen els drets i les obligacions que havien d’assumir les tres parts implicades: el Consell municipal, el clero parroquial i els franciscans observants. Les garanties donades per la municipalitat respecte a les necessitats bàsiques dels frares, els deures que aquests acceptaven sobre la custòdia del temple i la participació en actes litúrgics o el màxim respecte als drets parroquials... eren algunes de les clàusules que s’hi contemplaven. Unes clàusules que, amb el pas del temps, ja en el segle xviii, provocarien un seguit d’incomptables litigis entre els signants del document pels drets a la imatge de la Patrona i el seu ús en festivitats i processons;[17] l’assistència d’ambdues comunitats religioses als enterraments;la recollida d’almoines;els incompliments del Consell municipal a l’hora d’atendre els compromisos econòmics amb els franciscans; etc.

Amb una nova concòrdia entre les tres institucions, signada l’any 1779, es va intentar posar fi ales desavinences anteriors; segons els resultats, amb poc d’èxit. El segle xviii finalitzarà amb un sorollós conflicte a compte de la instal·lació, el 1796, d’un retaule a l’altar major del temple del convent per la comunitat franciscana, sense la preceptiva aprovació de la municipalitat. La reacció de l’Ajuntament fou immediata, segons escriu el pare Amado de Cristo Burguera: “para que en todo tiempo se viera la propiedad que la Universidad de Sueca tenía sobre aquella Iglesia y Convento, fijó ésta sobre la parte superior del retablo mayor el Escudo de Armas de la Villa”.[18]

A excepció de l’ermita dels Benissants de la Pedra, que només tingué alguna modificació menor, el Set-cents suecà experimentarà una transformació radical dels espais dedicats al culte, unes vegades per la voluntat popular d’adaptar-los a les noves necessitats, i unes altres, obligats per les circumstàncies. Durant les tres primeres dècades del segle hi haurà una activitat frenètica a l’església de Sant Pere, ja que la defectuosa estructura del campanar acabat de construir el 1705 portarà de cap al Consell municipal. Aquella construcció donà de seguida tants problemes d’estabilitat a la fàbrica del temple, en què clivellà part de les voltes i els arcs, que quinze anys més tard les autoritats locals ―després de demanar diversos informes a significats especialistes, de promoure continuats intents de reparació i, consegüentment, de sufragar abundants despeses― es plantejaren un edifici de nova planta al mateix lloc on era l’anterior. El fet ocorria l’any 1721 i, al següent, una assemblea veïnal acordava la reedificació del campanar. En finalitzar-se el nou temple el 1728 i instal·lar el retaule de l’altar major executat per l’escultor Antonio Robres el 1732, es donen per acabats els grans maldecaps que va donar l’església de Sant Pere en aquells temps.[19] A partir d’ara, durant la resta del segle, les úniques intervencions importants a la parroquial serien la construcció d’altars i capelles a les naus laterals de l’edifici.

El terratrémol que sacsejà el nostre país l’any 1748, conegut com el de Montesa per situar-se l’epicentre en aquella població, feu malbé l’església de Nostra Senyora de Sales. Les altres dependències del convent dels franciscans no quedaren danyades per ser de construcció recent ―la primera pedra s’havia col·locat el 1730―.[20] Els successius temporals de pluja que pertorbaren les collites, i subsidiàriament la manca de recursos econòmics, retardaren l’enderroc de la malmesa estructura i l’execució del nou edifici projectat pel mestre d’obres Juan Ximeno. Entre unes coses i altres, l’església del convent tornaria a estar oberta al culte el 1772. Però ací no s’acabaren els contratemps: la nova cúpula de convent cauria el 1790 i posaria en greu perill l’estabilitat del temple. L’acabarien de reparar nou anys després.[21]

Els restants espais religiosos també sofririen canvis substancials. La nova capella del Santíssim Crist s’ubicà al costat del reedificat hospital de pobres l’any 1743; l’ermita de Sant Roc, situada a la partida d’Entre Dos Séquies, seria rehabilitada pel nou propietari, Miguel de Múzquiz, el 1766 ―en homenatge seu se l’afegiria l’advocació de  Sant Miquel―;[22] i l’ermita de Nostra Senyora de l’Esperança, una edificació de nova planta feta construir pel mateix Múzquiz el 1770 a l’indret conegut com l’Heretat, que per cert és, dels citats, l’únic que no ha arribat als nostres dies.[23]

Quasi al mateix ritme que s’adequaven els espais dedicats al culte anaren fixant-se i afermant-se les devocions religioses dels suecans. En això cal donar el protagonisme que es mereix al notari Tomás Cerrillo y Dalp, personatge clau en la història de la Sueca del Set-cents, pel seu inestimable concurs en la fixació dels dos suports espirituals més determinants de la religiositat popular suecana: el Crist de l’Hospitalet i la Nostra Senyora de Sales, ja que sense les iniciatives que ell va emprendre estaríem parlant, possiblement, d’uns altres sentiments religiosos del poble de Sueca. En la figura del notari es conjuga, d’acord amb Andrés de Sales Ferri Chulio, “el apoyo, aceptación y confianza de los franciscanos observantes, depositarios y propagadores de la devoción hacia la Virgen de Sales” amb la seua “innegable categoria social, jurídica e intelectual”.[24]

Afirma Ferri Chulio que el frare dominic Vicente Segrelles fou el mitjà elegit pel notari Cerrillo per a fer conéixer als suecans, per primera vegada, en quines circumstàncies sobrenaturals, en temps immemorials, havia aparegut la imatge del Santíssim Crist a una dependència de l’escola de xiquets de la vila ―uns fets que només havien passat per la imaginació del mateix notari i de l’hisendat local Atanasio Castillo―. El moment escollit fou el sermó que feu el frare en els moments previs al trasllat de la imatge des de l’església parroquial a la renovada capella de l’hospital de pobres,cerimònia que tingué lloc el 1743.[25]

Però Segrelles, alliçonat per Cerrillo, anà més enllà. En el mateix panegíric, aprofitant la solemnitat de l’acte i la massiva concurrència de feligresos, va recrear el relat de la miraculosa troballa de la imatge de la Mare de Déu de Sales com cap cronista ho havia fet abans: amb tot luxe de detalls desconeguts fins al moment que, com en el cas del Crist de l’Hospitalet, procedien de la inventiva del notari suecà.[26]

Fou tan gran l’èxit popular de la prèdica del frare, pels impactants relats sobre l’origen de les imatges ―dictats a cau d’orella pel notari suecà―, que a l’any següent la Corporació municipal manà imprimir el sermó a un obrador de València. Serà la primera volta que aquesta institució farà un encàrrec d’aquestes característiques.[27] Darrere de la comanda també estava el notari, aleshores síndic procurador general de l’Ajuntament suecà.

Ací no finalitza el catàleg d’estratègies de Tomás Cerrillo per a consolidar i potenciar la devoció del poble de Sueca cap als seus patrons, sobretot, com home de confiança que era de la comunitat franciscana del convent de la Mare de Déu de Sales. Ell va compondre els primers goigs dedicats a aquesta advocació[28] i va escriure l’obreta titulada Comedia famosa, intitulada, Fruto cogido labrando, y hallazgo más portentoso, N.ª S.ª de Sales de la villa de Sueca. Desconeixem qui va sufragar l’edició, l’any de publicació i si alguna vegada s’arribà a representar dalt d’un escenari. L’ascendent de Cerrillo en el col·lectiu religiós suecà era tal que, fins i tot, quan aparegué la imatge de pedra d’una Mare de Déu desconeguda entre les runes de l’església del convent, les autoritats locals maniobraren per a posar-li el nom que ell va proposar, la de la Bona Sort.[29]

Amb les anteriors accions del notari Cerrillo per a “centrar la devoción religiosa de Sueca hacia la Virgen de Sales, [els franciscans observants aconseguirien] desplazar del ‘patronazgo’ oficial al titular de la Parroquia [sant Pere Apòstol]. Por eso no es extraña la tirantez que existió secularmente entre el clero parroquial y los religiosos del Convento de la Virgen de Sales”, conclou Ferri Chulio.[30] Per a refermar el que diu aquest historiador, aportaré dues proves qua aporten els testaments suecans del Set-cents. D’una banda, és considerable la quantitat de “mandas pías” que es deixaven a la Mare de Déu de Sales i al seu convent per a bé d’ànimes dels difunts,[31] i d’altra, tots, absolutament tots els testadors, homes i dones de qualsevol condició social i econòmica, demanaven ser amortallats amb l’hàbit de sant Francesc.

La promoció del culte a la imatge de la patrona de Sueca va continuar després de mort Tomás Cerrillo. Així, l’Ajuntament de Sueca duria a la impremta les paraules que digué el religiós Vicente Peris, en la darrera ocasió que se celebrà la festivitat de Nostra Senyora de Sales a l’església parroquial el 1771.[32] A partir de l’any següent, en estar finalitzades les obres de reedificació del temple dels franciscans, sempre es farien allí les cerimònies religioses de la festa de Nostra Senyora de Sales, bé per l’Anunciació, el diumenge o dilluns de Carnestoltes, bé per la Nativitat, el dia 8 de setembre.[33]

Al marge de les activitats promogudes pel clero parroquial i la comunitat franciscana, durant el xviii la religiositat popular s’articulava mitjançant confraries, congregacions i germandats. En no haver cap treball d’investigació que tracte la temàtica durant la centúria objecte de l’estudi,[34] i, en la historiografia local, solament algunes notícies inconnexes, em cenyiré a resumir un expedient conservat a l’Archivo Histórico Nacional, que dona notícia puntual i exacta de les que hi havia a Sueca l’any 1771.[35]

Huit eren les agrupacions de caràcter religiós que aleshores estaven en actiu. Sis tenien la seu a l’església parroquial ―les confraries de la Puríssima Sang de Crist Senyor Nostre, del Santíssim Sagrament, de Nostra Senyora del Rosari i dels Sants Màrtirs Abdó i Senent, la germandat de Nostra Senyora del Carme i la congregació moderna de confrares de mossos i donzelles també sota l’advocació de Nostra Senyora del Rosari―, i les dues restants eren al convent dels franciscans ―la germandat de l’Orde Tercer de Sant Francesc d’Assís i els majorals de Nostra Senyora de Sales―.

Pel que s’indica a l’expedient, l’activitat última d’aquestes agrupacions era l’organització i patrocini de diverses activitats religioses. La confraria del Santíssim Sagrament s’encarregava de la festa del Corpus; la dels Sants Màrtirs Abdó i Senent, la dels Benissants; la de Nostra Senyora de Sales, les de la Patrona; etc. El pressupost que disposaven per a celebrar-les no era uniforme, depenia de les rendes que deixaren les propietats del col·lectiu, les aportacions dels confrares o germans, la capacitat econòmica dels majordoms o majorals encarregats de dur-les a cap i la destresa en la recaptació d’almoines.[36] Només dues d’elles, anota l’informe, dedicaven part dels recursos econòmics a pràctiques benèfiques: la confraria de la Puríssima Sang de Crist Senyor Nostre, que socorria els pobres ingressats a l’hospital de la vila, i la germandat de l’Orde Tercer de Sant Francesc d’Assís, que ajudava els malalts necessitats de la seua agrupació.

Pels comentaris que he fet fins ara, no caldrà recalcar que el personatge principal en l’àmbit religiós suecà durant la primera meitat del Set-cents va ser el notari Tomás Cerrillo y Dalp (Sueca,?-1754). També són dignes de menció dos religiosos que ens resulten prou desconeguts i no sabem quins vincles continuats van mantindre en vida amb la nostra vila: el trinitari descalç Pedro Juan Segarra Miñana (Sueca, 1717 o 1718-?, ?), de nom de religió Pedro de San Juan Bautista, que va ostentar, entre altres càrrecs, el de comissari del Tribunal de Cort del Sant Ofici; i el franciscà descalç, teòleg i escriptor Juan Bautista Talens (Sueca, 1721?-València, 1763). En un rang distint convé deixar constància ací, per la seua fama de dona virtuosa, de “la Beateta Artal”, Ildefonsa Artal Cebolla (Sueca, 1725-1758).

El context educatiu, festiu i tradicional

De tots els factors que caldria contextualitzar, l’ensenyament de xiquets i xiquetes, les festes i les tradicions són, de llarg, els més desconeguts. És escassa la informació que he pogut traure de la bibliografia sobre el segle xviii suecà. Salvant determinades festivitats religioses i alguna puntual excepció, els historiadors i investigadors han passat de puntetes sobre aquestes qüestions. La qual cosa ha generat uns buits historiogràfics vertaderament impropis d’un poble com el nostre, que es preua de tindre un passat esplendorós, però en massa ocasions això es diu sense tindre darrere treballs d’investigació que ho corroboren. Ens enorgullim d’haver-nos preocupat des de temps ben remots per l’ensenyament dels infants, però desconec en què ens basem per a fer aquesta afirmació tan concloent si no hi ha cap treball que ho estudie amb un mínim de rigor. Pregonem als quatre vents que les nostres arrels musicals es remunten a un passat molt llunyà, quan només s’han indagat determinats factors dins de la litúrgia... i gràcies. Són dos casos agafats a l’atzar, però el mateix podia dir de les manifestacions folklòriques, la cacera, les corregudes de bous i vaquetes o la fira. És per això que, en un segle tan canviant com el xviii i amb els pobres coneixements que en tenim, resulta impossible detallar els costums suecans i la seua contextualització temporal. Per a eixir del pas m’haure de conformar donant-ne unes quantes pinzellades soltes, agafades d’ací i d’enllà.

L’existència d’un mestre d’escola o de gramàtica de xiquets és constant entre les professions a Sueca durant la centúria estudiada. Era una activitat que, normalment, requeia en les atribucions laborals de l’organista de l’església parroquial que pagava la municipalitat. A Sueca no hi hagué ensenyament secundari durant aquest segle, “tota l’activitat docent es reduïa a les primeres nocions de religió, lectura i escriptura”.[37] Amb el transcórrer dels anys s’aprecia un mínim augment dels recursos educatius de què disposa el Consell municipal. En la relació de veïns de 1754, a més d’un mestre de gramàtica, n’apareixen tres de primeres lletres.

Serà a partir dels anys huitanta quan existeixen més documents relacionats amb l’ensenyament a la vila. Fra Antonio Juan fundà en el 1781 una escola destinada a instrucció de xiquetes a un edifici de nova planta que feu construir a la plaça de Sant Pere, i un lustre després, mitjançant una clàusula testamentària, la deixà dotada amb la renda de diverses finques per al sosteniment de les dues docents. En 1784 es comptabilitzaven onze mestres de xiquetes, però només un parell van poder acreditar la corresponent titulació,[38] i cinc més tard, “el P. Provincial de los franciscanos concedió permiso para que un religioso, ‘maestro en gramática’, pudiera ejercer ‘la enseñanza de ella en esta Villa’, como había pedido el Ayuntamiento”, a canvi d’una gratificació a favor del Convent.[39]

La informació més extensa que tenim sobre el magisteri a la Sueca del Set-cents procedeix de dos informes elaborats per l’Ajuntament, un de 1790 i l’altre de 1802. El primer d’ells és summament interessant.[40] S’hi tracta d’un acord capitular que parla de les mancances educatives de la població, tant pel que fa als espais on assisteixen els escolars com a les penúries econòmiques que passen els docents, així com la instrucció que reben els alumnes. L’autor aprofita per a denunciar que el rector de la parròquia es nega a contribuir de cap manera en les despeses de l’escola de xiquets o a l’ensenyament de xiquetes, a pesar dels abundants ingressos que rep per diversos conceptes.

Per a una població d’uns 5.000 habitants només hi ha un mestre de xiquets, l’escola del qual s’acaba d’instal·lar al pati de la Casa Consistorial perquè l’anterior espai “era muy corto, peligroso y sumamente incómodo”. Allí, el mestre els ensenya

  “a leer y escribir pricipiando por las cartillas, luego el catón christiano, después el Benlarmino, y finalmente el Concilio de Trento ú otros libros de doctrina y educación tanto en castellano como en latín, sin omitir ningún día el dar y traher un capítulo o texto de Doctrina Cristiana por lección en el Catecismo del Padre Vives, y el día sábado se dedica enteramente para explicación y enseñanza de la doctrina e imponentes en el modo de ayudar Misa”.

El document també menciona l’escola de xiquetes constituïda per fra Antonio Juan. Diu que els recursos econòmics disponibles resulten insuficients per a cobrir els salaris de les dues mestres. Aquestes docents

“estan enseñando e imponiendo a las niñas en todas las especies de labores y manufacturas propias de mugeres, de que se experimentan notables adelantamientos, y al mismo paso les instruyen en la doctrina cristiana y en leer”.

Al mateix document de 1790, l’Ajuntament reconeix que els xiquets van atemorits a l’escola per “los azotes, la afrenta, el miedo i el terror” que reben del mestre, mentre que les xiquetes acudeixen de millor grat, perquè “son mujeres las maestras, por su naturaleza más piadosas, tiernas y menos rigurosas, y el castigo por lo regular es una caña”. Per aquest motiu, afirma el document, si no es rectifiquen aquestes pràctiques serà inviable escolaritzar tots els xiquets d’entre cinc i deu anys de manera obligatòria.

El 1793, només tres anys després de l’informe, comprovem que la ubicació de l’escola de gramàtica ha anat a pitjor. Ara es troba al primer pis de l’hospital de pobres. En un escrit adreçat a l’Ajuntament, el mestre de primeres lletres, que també exercia d’organista, es queixa de l’olor dels morts que es dipositen sota un banc al costat de l’escala, i demana un accés directe al carrer de les escoles perquè els alumnes entren i ixen “cuasi tocando los cuerpos de los Difuntos”.[41]

L’altre document, el de 1802, és un interrogatori que contesta l’Ajuntament a  noranta preguntes sobre qüestions generals de la població.[42] Pel que fa a l’ensenyament, és menys descriptiu que l’anterior, però quantifica l’assistència a les escoles. A la de primeres lletres de xiquets anaven habitualment cent vint alumnes; a la de xiquetes n’assistien unes tres-centes huitanta-cinc, segons l’estació de l’any; i a l’escola de gramàtica que, voluntàriament mantenia un religiós franciscà, n’eren dotze els educands. Finalment, aclareix que al convent dels franciscans no s’impartia docència.

En fer-se fadrins aquests infants suecans del Set-cents es trobarien amb múltiples opcions en què ocupar el temps d’oci, unes opcions que anirien en augment en el decurs del segle. L’Església tutelava amb èxit el calendari festiu de la població. Regularment, tots els mesos hi havia alguna celebració religiosa on acudir atrets per cridaners tocs de campana. La Quaresma, la Setmana Santa, el Corpus Christi o festa de l’Amo, els Benissants de la Pedra Abdó i Senent, el Santíssim Crist de l’Hospitalet o la Mare de Déu de Sales serien, d’entre totes, les que tindrien major capacitat de convocatòria.

Dins del temple, la litúrgia s’acompanyava sovint d’interpretacions musicals a l’orgue[43] i de grups de cantants i instrumentistes locals. En les grans ocasions, si les arques municipals ho permetien, es feien vindre els predicadors de més anomenada, prestigioses capelles de música i reconeguts tenors. A fora, al carrer, hi havia lluminàries, tabals i dolçaines, personatges de l’Antic Testament, danses rituals ―“labradoras manejando panderetas” (1764),[44] “torneigs” (1771),[45] “pastorcillos y pelegrinas” (1796),[46]...―escenificacions del Descendiment del Cos de Jesucrist,[47] salves de fusells[48] i focs d’artifici donaven esplendor a les processons de periodicitat anual i a les accions de gràcies per la desaparició de calamitats públiques ―epidèmies, plagues, tempestes de pluja o vent, sequeres, pedregades, inundacions...― o per esdeveniments de la família reial ―naixements, proclamacions...―. Al voltant de les festes religioses també es programaven activitats de caràcter profà: corregudes de bous i vaquetes, carreres de joies,[49] música d’orquestra ―un document notarial constata l’existència d’una “companyia de música” el 1792―[50] i balls.

Durant el segle xviii es van produir algunes modificacions substancials en el calendari festiu. Dos són els canvis més cridaners: les tradicionals corregudes de bous i vaquetes i la festivitat de la Mare de Déu de Sales. A mitjan segle, els tres o quatre dies de corregudes de bous i vaquetes que habitualment s’organitzaven per Sant Pere Apòstol a finals de juny, l’Ajuntament acordà passar-les un mes després com a complement dels actes religiosos dels Sants Abdó i Senent.[51] L’altre canvi a destacar va ser més determinant; així el descriu Amado de C. Burguera:

“La inconvenencia de celebrar la Fiesta Principal [de la Mare de Déu de Sales] en invierno y, más aún, en tiempos repugnantes de máscaras [Carnestoltes], obligó al Clero y Ayuntamiento a buscar otra época más a propósito para realizarla con todo lucimiento posible; y en el año 1776, a propuesta del Síndico Procurador, acordó la Universidad de Sueca trasladar las fiestas al 8 de Septiembre. Entonces, las operaciones de siega y trilla del arroz no comenzaban hasta medianos de este mes y por todo Octubre”.[52]

La intencionalitat primera del canvi de data, que era fugir de la perniciosa incidència del Carnestoltes, des dels primers moments no s’acomplí del tot. En el mateix any de 1776, el Prelat diocesà “ordenó [...] que no se tolerasen en la Procesión quimeras, ni escándalos, ni danzas de mujeres”, i que finalitzara abans de fer-se de nit, perquè la foscor “favorece, sin duda, a toda clase de excesos”.[53]

Però, una cosa és el que l’autoritat ordena i una altra ben diferent quina és la resposta del poble. Vint-i-cinc anys després, la problemàtica persistia. Les reminiscències del Carnestoltes no havien desaparegut. L’any 1801, en sessió del dia 5 de setembre, l’Ajuntament en ple va acordar que

“se haga público Bando mandando, que ninguno salga, ni vaya por la Prosecion, ni en la Vispera por las Calles, con farzas, mascaras ni disfraces que desdigan del Zelo Religioso honor y culto a Dios, y de sus Santas Imagenes, y que para ello, qualquiera que quisiera salir á titulo de Danza, ú otra diversion se presente al Señor Regidor Decano por la correspondiente licencia”.[54]

Uns altres espais de sociabilitat permanents o temporals de què, a hores d’ara, tenim notícies de la seua existència en tot o part del Set-cents són tavernes ―en 1792 n’hi havia una al carrer de Cullera, una altra al de València i una tercera a la plaça Major, totes tres administrades per l’Ajuntament―,[55] cases de billar[56] o “mesa de trucos”,[57] i el trinquet ―existent, si més no, des de 1789[58]―, sense oblidar la plaça Major i els porxets, llocs on tots els anys des de 1457, gràcies a un privilegi concedit pel rei Alfons V d’Aragó, se celebrava la tradicional fira el primer dia d’octubre, fins que a petició de la vila de Sueca una disposició reial la va traslladar a l’1 de setembre, perquè no coincidira amb les tasques de la recol·lecció de l’arròs.

De la resta d’opcions que tenien els nostres avantpassats del xviii per a ocupar el temps d’oci, que al dir del botànic Cavanilles n’eren massa i això “favorecia poco a las buenas costumbres”,[59] no hi ha massa notícies, com és el cas de les tirades d’aus aquàtiques ―en  1761, unes ordenances reials regularen la cacera al llac i els seus límits, permetent disparar lliurement els dies de sant Martí bisbe, l’11 de novembre, i santa Caterina màrtir, el 25 de novembre[60]―, o no res, com ocorre, per exemple, amb les parances, el Carnestoltes i els porrats.

Al marge de les manifestacions religioses relacionades amb el teatre apuntades adés, l’afició dels suecans per l’escena queda patent en un protocol de l’any 1795. Una disposició testamentària del mosso Pablo Andreu reconeix que els telons que té són de propietat compartida i encarrega la seua custòdia a una persona de confiança. Diu així:

“Otrosí: Ygualmente Declaro que en mi poder tengo diferentes lienzos de teatro de Comedias, como tambien unos cordiles o cuerdas para lo mismo, y respeto que dichos Lienzos no son mios ni cordiles, y sí de diferentes Yndividuos del Comun de Esta Vila, quiero que Francisco Vicente Ramon se encargue de todo ello, y lo tenga en su poder para entregarlo quando se ofresca”.[61]

També serien un motiu de distracció popular les visites ocasionals dels espectacles itinerants que recorrien la geografia valenciana a l’aguait de les festes populars. Parle de companyies de teatre, volantiners i equilibristes, rondallaires, col·loquiers, cecs cantors o músics... En certa ocasió, l’any 1798, hi hagué un tracte entre dos forasters en casa d’un notari de Sueca, en el qual un li llogava a l’altre, per tres anys, una “compañía de Cavallos enseñados a hacer varias habilidades para diversión públicas, y bayles sobre ellos en careo con distintas suertes y figuras que se operan por las personas que a este les acompañan”.[62] És de suposar que els empresaris farien la transacció aprofitant la presència de la companyia a la nostra vila.

Així mateix ens resulten desconeguts per complet els costums i tradicions en l’àmbit familiar. ¿Què sabem dels hàbits socials suecans quan una parella contreia matrimoni, batejaven un nadó o era soterrat un difunt?, ¿quan es feien serenates?, ¿eren habituals les esquellades? Més incògnites encara: ¿Com s’entretenien els adults dins de casa?, ¿passaven l’estona, entre conversa i conversa, pelant dacsa, xafant olives i fent cordell?, ¿s’asseien sovint al voltant del fumeral, a escoltar les contalles dels més grans?, o, millor, ¿eren aficionats a la lectura?, ¿jugaven als naips o als daus, o aquests entreteniments estaven reservats a les tavernes?...

Amb tot, em queda clar que, entre unes coses i altres, els pobladors de la Sueca del xviii ni tenien temps d’avorrir-se, ni s’avorrien.

Si he de citar alguns noms propis dins dels àmbits que acabe de parlar, n’apuntaré dos sense cap mena de dubte: el prestigiós organista Vicente Hervàs Català (Catarroja, l’Horta Sud, s.xvii-Sueca, 1745) i el doctor en Sagrada Teologia i promotor de la Casa Ensenyança,fra Antonio Juan y Micó (l’Olleria, Vall d’Albaida, 1703-Sueca?, 1787).

Notes a peu de pàgina:

[1] Madrid, Imprenta Real, 1795-1797, t. I, pp. 190-191.

[2] “Corpus de 1706”, Escrits de Fermí Cortès, a cura d’A. Furió. Sueca, Edicions Bromera, 1993, pp. 55-59. Text d’una conferència en les Joventuts d’Acció Catòlica, juny de 1945.

[3] Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. Madrid, Imprenta Real, 1795-1797, tom I, p. 191.

[4] Burguera y Serrano, Amado de C.: Historia fundamental documentada de Sueca y sus alrededores, s.l., 1921-1924, tom II, p. 96.

[5] Els cognoms Baldoví, Castillo, Frígola, Ortells, Cebolla, Miñana, Fos, Corberá, Artal i altres seran els màxims representants de l’oligarquia local durant el segle xviii i part del xix. Algú d’ells, fins i tot, presumirà de ser amo d’esclaus, com Pasqual Castillo y March, que en tingué dos, Vicente Sen Pere (ARV. Protocols notarials. Josep Pont, 1731; sig. 13346, ff. 121 i ss.) i Joseph Mariano San Pablo (ARV. Protocols notarials. Tomás Cerrillo, 1745-1746; sig. 12878, ff. 8 i ss.), o Francisco Miguel Artal, que l’any 1750 en comprà un de raça negra, anomenat Phelipe Antonio Ygnacio, (ARV. Protocols notarials. Bautista Pont, 1750; sig. 13278, ff. 241v i ss.) Veg.: Carrasquer Artal, J. Antoni: “Phelipe, Antonio é Ygnacio. Esclau negre a Sueca”, setmanari Sueca, 2 de gener de 2011.

[6] Matoses Cuquerella, Rafael: “L’establiment de terres a Sueca. La qüestió social de l’ocupació de l’erm al segle xviii”, Quaderns de Sueca, V, juny 1984, pp. 55-77.

[7] Cortés, Fermí: “Economia, societat i arquitectura a la Sueca del segle xviii”, anuari Santa María de Sales. Sueca, 1973, s.p.

[8] Burguera y Serrano, Amado de C., Historia fundamental..., op. cit., tom II, p. 95.

[9] Antonio José Cavanilles escriu al respecte: “Cercados de agua, envueltos en una atmósfera de vapores corrompidos, agoviados con el calor del sol y del trabajo, precisados á beber aguas impuras, contraen enfermedades, que ó les quitan la vida, ó consumen en breve los ahorros hechos á fuerza de economia”, Observaciones sobre la historia natural..., op. cit., p. 177.

[10] Burguera y Serrano, Amado de C., Historia fundamental..., op. cit., tom II, p. 97.

[11] Carrasquer, J.A.: “Un padrón de vecinos de Sueca: el de 1797”, Quaderns de Sueca, III, desembre 1982, pp. 9-29.

[12] Informació extreta dels plànols d’Antonio Carrasquer García, Sueca en 1738 (Sueca, abril de 2012, inèdit) i Sueca en 1801 (Sueca, maig de 2006, inèdit), que va elaborar d’acord les dades recollides als padrons de riquesa dels respectius anys, conservats a l’Arxiu Històric Municipal de Sueca.

[13] Els edificis de l’Ajuntament i els Porxets van ser dissenyats pel prestigiós arquitecte i enginyer Vicent Gascó i Massot (València, 1734-1802).

[14] Acta capitular de l’Ajuntament de Sueca del 4 de setembre de 1790, transcrita en la revista Quaderns de Sueca, VI, desembre de 1984, sota el títol “Informe sobre l’ensenyament a Sueca a finals del xviii”, pp. 149-152. El document original és conserva a l’Arxiu Històric Municipal de Sueca.

[15] València, Publicacions de la Universitat de València, 2001.

[16] València, Universitat de València-Ajuntament de Sueca, 1986, p. 121

[17] En aquest sentit, Joan Fuster va escriure: “més d’una vegada els capellans de la parròquia i els frares van estar a punt de pegar-se en disputa per quedar-se amb l’exclusiva de la Mare de Déu”. Veg. l’article “Per què, precisament, en setembre”, Sueca. Programa oficial de Fiestas. 1959, s.p.

[18] Burguera y Serrano, Amado de C.: La milagrosa imagen de Nuestra Señora la Virgen de Sales y su magnífico santuario. Madrid, 1920, p. 72.

[19] Ferri Chulio, Andrés de Sales: Tercer centenario de la bendición de la primera piedra de la Iglesia Parroquial de San Pedro Apóstol de Sueca (1721-29 de junio-2021). Sueca, ed. d’autor, 2021, 110 p.

[20] La historiografia local no ha deixat constància de la incidència que va tindre aquest devastador moviment sísmic en la resta d’edificis de la població.

[21] Ferri Chulio, Andrés de Sales: La cúpula de la Real Iglesia de Nuestra Señora de Sales. Sueca, La Imprenta CG, 2021, pp. 9-26.

[22] Ferri Chulio, Andrés de Sales: “Una obra inédita del pintor José Vergara en la ermita de Sant Roc de Sueca”, setmanari Sueca, 28 de març de 2021.

[23] Carrasquer Artal, J. Antoni: “La benedicció de l’ermita de Nostra Senyora de l’Esperança (Sueca, 19 de juliol de 1770)”, Fira i Festes. Sueca. Setembre 2018.Sueca, Ajuntament, 2018, s.p.

[24] Ferri Chulio, Andrés de Sales: La Mare de Déu de Sales de Sueca. Sueca, 1994, p. 33.

[25] Ferri Chulio, Andrés de Sales: El hallazgo de la imagen de NuestraSeñora de Sales de Sueca y el notario Cerrillo. Sueca, 2015, p. 18.

[26] Ibídem, pp. 18-19.

[27] Segrelles, Vicente:La Cruz de Christo en su imagen. Oración panegyrica, que en la solemníssima fiesta que en el día segundo de Pentecostés, 2 de Junio del año 1743, celebró la Muy Noble Universidad de Sueca a la colocación de una prodigiosa Imagen de Christo S.rN. en la Cruz en la nueva Capilla del Hospital reedificado en dicha Universidad. Valencia, 1744, 46 p.

[28] Ferri Chulio, Andrés de Sales: El hallazgo de la imagen..., op. cit., p. 20.

[29] Ferri Chulio, Andrés de Sales: La Mare de Déu..., op. cit., pp. 34-35.

[30] Ferri Chulio, Andrés de Sales: La Mare de Déu..., op. cit., p. 73.

[31] Sospite que els marmessors no acomplien moltes d’aquestes “mandaspías”, és a dir, no arribaven a fer-se efectives. Si hagueren obrat com s’indicava als testaments, crec que la comunitat franciscana del convent de Sueca, i també l’hospital de pobres, no hagueren patit les penúries econòmiques que van passar durant algunes èpoques del Set-cents.

[32] Sermón de la Milagrosa Imagen de N. Sra. de Sales, venerada en la Villa de Sueca, que en el día 8 de Setiembre 1771 dijo en su Iglesia Parroquial el Dr D. Vicente Peris. València, 1771, 37 p.

[33] Burguera y Serrano, Amado de C.: La milagrosa imagen..., op. cit., p. 125.

[34] Andrés de Sales Ferri Chulio data la fundació d’algunes d’aquestes agrupacions en els segles xvi i xvii en “La religiosidad en Sueca durante el setecientos”, article publicat a l’anuari Santa María de Sales de 1973, però no aporta res significatiu sobre la seua existència durant el xviii.

[35] L’expedient es titula Cofradías y hermandades de los pueblos pertenecientes a la jurisdicción de la provincia de Valencia, f. 17 i ss. (sig. AHN.Consejos,7105.Exp.63, N.2). Amb la informació que conté vaig elaborar l’article “La religiositat popular suecana en l’any 1771”, publicat al setmanari Suheca.com, en els números corresponents als dies 29 d’octubre i 5 de novembre de 2017.

[36] Andrés de Sales Ferri Chulio documenta que alguns majorals renunciaven al càrrec per les fortes despeses que suposava la seua organització, La Mare de Déu..., op. cit., p. 121 i ss.

[37] Carrasquer Artal, J. Antoni: Apunts per a una història de la cultura a Sueca. Sueca, Ajuntament de Sueca-Regidoria de Protocol, 2006, p. 39.

[38] Burguera y Serrano, Amado de C., Historia fundamental..., op. cit., tom II, pp. 311-312. Informació extreta d’un document del fons de l’Arxiu Municipal de Sueca titulat Sueca. Año 1784. Expediente para que las maestras de esta Villa exhiban sus títulos, y, no teniéndolos, se les prive de ejercer el Magisterio.

[39] Ferri Chulio, Andrés de Sales: La Mare de Déu..., op. cit., p. 137.

[40] Acta capitular de l’Ajuntament de Sueca del 4 de setembre de 1790, transcrita en la revista Quaderns de Sueca, VI, desembre de 1984, sota el títol “Informe sobre l’ensenyament a Sueca a finals del xviii”, pp. 149-152.El document original és conserva a l’Arxiu Municipal de Sueca.

[41] Ferri Chulio, Andrés de Sales: El Santíssim Crist de l’Hospitalet de Sueca. Sueca, 1994, pp. 47-48.

[42] Interrogatorio a que deben contestar todos los pueblos de España para que el departamento del fomento general del Reino y balanza de Comercio pueda presentar el censo de población del año 1802 que les ha encargado S.M. El document original és conserva a l’Arxiu Històric Municipal de Sueca.

[43] Veg. Furió, Antoni: Orgue de Sueca (València). València, Associació Cabanilles d’Amics de l’Orgue, 1980, 44 p.

[44] Burguera y Serrano, Amado de C.: La milagrosa imagen..., op. cit., p. 90.

[45] Carrasquer Artal, J. Antoni:“La religiositat popular suecana..., op. cit.

[46] Ferri Chulio, Andrés de Sales: La Mare de Déu..., op. cit., p. 145.

[47] Carrasquer Artal, J. Antoni: “La Carxofa, a Sueca des de l’any 1741”, setmanari Sueca, 13 de febrer de 2011.

[48] Ferri Chulio, Andrés de Sales: La Mare de Déu..., op. cit., pp. 124-125 i 378-379.

[49] Burguera y Serrano, Amado de C., Historia fundamental..., op. cit., tom II, p. 404.

[50] Carrasquer Artal, J. Antoni: “Una ‘companyia de música’ a les acaballes del xviii, origen de la primera banda de Sueca?”, Levante-EMV, 27 d’octubre de 2019.

[51] Ferri Chulio, Andrés de Sales: Els Sants de la Pedra de Sueca. Sueca, 1994, p. 27.

[52] La milagros aimagen..., op. cit., p. 125.

[53] Burguera y Serrano, Amado de C.: La milagrosa imagen..., op. cit., p. 137.

[54] Arxiu Històric Municipal de Sueca. Acuerdos y Resoluciones Capitulares de 1801 a 1804.

[55] Aguado, Ana M.: Propiedad agraria y transformaciones burguesas. El Señorío de Sueca en la crisis del Antiguo Régimen. València, Universitat de València-Ajuntament de Sueca, 1986, p. 53.

[56] Carrasquer Artal, J. Antoni: “Una taula de billar a benefici de l’església del Convent de Nostra Senyora de Sales (1755)”, setmanari Sueca, 6 de febrer de 2011.  

[57] Consistia en una taula preparada per a una modalitat de billar, de moda en aquella època.

[58] Pérez i Claver, Marià: “El trinquet vell. Primera aproximació a la història del joc de pilota a Sueca”, setmanari Suheca.com, 27 d’octubre i 3, 10, 17 i 24 de novembre de 2019.

[59] Observaciones sobre la historia natural..., op. cit., tom I, p. 191.

[60] Sarzo, Emilio: La Albufera y la Calderería (Caza acuática). València, 1906, p. 23.

[61] ARV. Protocols notarials. Francisco Pont, 1795; sig. 13322, f. 83 i ss. Hui per hui, és la primera notícia documentada de l’existència d’activitat teatral profana a la nostra oblació.

[62] ARV. Protocols notarials. Marcos Aparicio, júnior, 1798; sig. 12478, f. 345.