SUECA, EL POBLE INFRUTESCENT: UN MAGNÍFIC EXERCICI INTEL•LECTUAL SOBRE PSICOLOGIA SUECANA QUE PAGA LA PENA LLEGIR, REFLEXIONAR I RECOMANAR, PER A, TOT SEGUIT, ARROMANGAR-SE I ANAR PER FEINA

[Publicat per primera vegada al diari Levante-EMV, “edició de la Ribera”.

València, 7 de febrer de 2010]

Fins ara no havia llegit mai quatre vegades el mateix llibre, ni incloent-hi cap de les obretes del meu admirat Josep Bernat i Baldoví, i mira per on ho he fet amb el treball que acaba de publicar Juan Vicente Yago, El poble infrutescent. Manual d’autocrítica per a suecans, sota l’afortunada empara editorial de la Regidoria de Cultura de l’ajuntament de Sueca.

Reconec que El poble infrutescent m’ha tocat, i molt, el tendre, perquè el seu autor aprofita un munt de fets i anècdotes ocorreguts a la nostra ciutat al llarg dels darrers cent anys, recollits bàsicament de fons periodístics, per anar fent, de manera pausada però contundent, de vegades brutal, una dissecció d’allò més encertada sobre l’actitud dels suecans en qualsevol dels àmbits de la psicologia col·lectiva: de com el nostre particularisme sempre s’imposa, per fas o nefas, a l’interés general; de la nostra escassa solidaritat amb nosaltres mateixos —¿recordeu allò d’¡aigua als encantats!? —; de les nostres desafeccions; de les nostres perpètues submissions —¿no hem aplicat massa vegades els suecans la parèmia en pleitos te metas y los ganes—; de la nostra ruralitat mesquina —¡Ensenyeu-los a llegir i veurem qui treballa el camp!, que va dir en certa ocasió un petit oligarca local—; de la nostra manca d’autoestima; de la nostra estultícia a l’hora de separar el gra de la palla —ningú piulà mentre la Biblioteca Municipal estigué tancada vuit mesos per trasllat, però es va insultar greument a les autoritats locals en no acudir l’orquestra que havia d’amenitzar un ball de Carnestoltes—; del nefast simbolisme que representen els grans finestrals dels nostres casinos...

El poble infrutescent és una anàlisi punyent, un arriscat i oportú exercici d’autocrítica social que jo haguera signat sense llevar ni una sola coma, amb l’única discrepància de l’epíleg tan optimista que el conclou, ja que ni de ben lluny es poden entreveure els més lleugers canvis positius en el nostre comportament. La immensa majoria dels suecans no se’l llegiran i, dels que es molestaran a obrir-lo, els uns no s’esforçaran a entendre’l i els altres faran com que no l’entenen. Tots plegats tancaran els ulls i, santas pascuas: continuarem igual —és a dir, continuarem deixant-nos caure pel precipici—. I, com passa sempre, es convindrà que el missatger hi té tota la culpa. Prepara’t, Yago.

Per altra banda, també vull destacar l’actitud valenta de la Regidoria de Cultura de la Corporació local en fer-se càrrec de l’edició del llibre. A les primeres de canvi comprendran els lectors que la nostra institució municipal ha estat arriscada en editar-lo, fent seu, d’alguna manera, el contingut, i això és d’agrair. Perquè, vulgues que no, encara que El poble infrutescent tracte de la societat suecana en general i cap corporació local de les que han governat als darrers cent anys n’isca directament malparada, l’ajuntament suecà és el compendi de totes les sinèrgies del ser col·lectiu local... i això pica després de la lectura racional del llibre.

Amb tota sinceritat, crec que l’edició d’aquest llibre serà un dels fets culturals més significatius de l’actual legislatura, però encara ho seria més si la tirada actual de 300 exemplars s’augmentara fins arribar a 8.000, per acompanyar el proper llibre de Festes Majors, amb la finalitat d’assegurar-se que entra en totes les cases de la població.

Amb textos com El poble infrutescent. Manual d’autocrítica per a suecans, un pot tornar a creure’s Sueca.