SERRANO SIMEÓN, José Calixto, “Pepet, el del Trobador”, “el Mestre”

[Text publicat en Personatges històrics suecans.

Diccionari biogràfic. Sueca. Llibreria Sant Pere, 2009]

Sueca, 14/X/1873–Madrid, 8/III/1941. Compositor i músic.

Autor d’inspirades peces musicals en les quals predomina la melodia sobre qualsevol altra característica, fou un prolífic compositor de sarsueles que, amb els seus èxits, contribuí de manera decisiva a retardar uns anys el declivi del gènere líric espanyol per excel·lència.

A criteri dels especialistes, tingué una formació musical anàrquica, malgrat la seua afició precoç per la música sens dubte impulsada per son pare, José Serrano Marí —destacat protagonista del món cultural suecà de la segona meitat del segle XIX—. A l’edat de cinc anys començà a assistir a l’acadèmia de la “Banda de la Vila”, que dirigia el seu progenitor, per a estudiar solfeig i anar incorporant-se consecutivament a les classes de violí, guitarra, percussió, piano i harmonia en cursos posteriors. Simultàniament, formava part de la banda i també de la capella de música de l’església parroquial de Sant Pere Apòstol de Sueca.

El 1889 pactà amb el mestre Salvador Giner Vidal, a València, dues classes particulars a la setmana, però al curs vinent hagué d’anar-se’n a viure a la capital valenciana, perquè es va matricular al Conservatori Superior de Música que dirigia el mateix Giner, del qual va rebre coneixements d’harmonia i composició; de Roberto Segura, piano; i d’Andrés Goñi, violí. Amb l’orquestra de l’últim mestre citat va actuar en diverses ocasions durant aquesta etapa.

Però Serrano Simeón fou un alumne poc constant, no gens predisposat a la disciplina acadèmica. Al cap de dos cursos abandonà els estudis del Conservatori i renuncià a formar part de la “Banda de la Vila” suecana. En canvi, en cap moment deixà de treballar en la composició, fent partitures que després inclouria en alguna seqüència de les seues sarsueles, i presentant al Teatret de Sueca les obretes musicals d’ambient valencià Un poble de la Ribera i Alerta, qu’es estudiant, amb lletra de Francisco Roig Bataller.

Tal vegada induït pel químic suecà Simón Vila Vendrell, el 1896 inicià una etapa decisiva a Madrid, encara que l’èxit va tardar a arribar-li quatre llargs anys, en els quals va haver de treballar per a sobreviure, ja que l’ajuda familiar que li arribava tots els mesos no era suficient per a mantindre l’estil de vida bohemi que duia. Només es va instal·lar a la capital espanyola, fundà el setmanari “Les Albaes”, de contingut satíric i escrit en la nostra llengua, com a punt d’encontre de la colònia valenciana, però als nou números es veié obligat a plegar a causa de les pèrdues econòmiques de tan arriscada empresa. Sense poder estrenar les seues composicions, hagué de malvendre-les —s’afirma que a deu duros la composició—, fou col·laborador i copista del cèlebre Manuel Fernández Caballero, tocava el violí a les orquestres teatrals per a substitut, i a partir de 1898, va escriure la crònica de les estrenes teatrals líriques per al setmanari d’espectacles “El Saloncillo”, la qual cosa el va ajudar a introduir-se en el món teatral madrileny.

Ben a punt de prendre la decisió de tornar-se’n cap a casa, fracassat, sense recursos econòmics ni il·lusions, la sort aparegué el 1900 de la mà dels germans Joaquín i Serafín Álvarez Quintero, quan li oferiren que posara música a l’entremés El Motete. Així va comenár Serrano la seua fructífera relació amb aquests autors teatrals i amb el tan desitjat èxit, ja que, en estrenar-se aquesta peça al Teatro Apolo de Madrid, l’ex-cel·lent- acollida del públic li obriria les portes a properes estrenes. En aquest temps va compondre cançons i cuplets que s’interpretaven en llocs com el Teatro Barbieri o el Salón Alhambra, especialitzat en music-hall.

Serrano portaria un ritme de treball frenètic fins al 1909, per tal d’atendre la demanda dels empresaris, i arribaria a estrenar en un sol any, el 1907, fins a cinc sarsueles. Durant aquest període musicà sainets i sarsueles de costums que recuperaven les essències del “género chico”, com La reina mora —estrenada el 1903, també al Teatro Apolo, amb llibret dels Álvarez Quintero—; Moros y cristianos —1905, Teatro de la Zarzuela, Thous i Cerdá—; La infanta de los bucles de oro —1906, Teatro de la Zarzuela, Delgado—; Alma de Dios —1907, Teatro Cómico, Arniches i García Álvarez—, amb més de mil representacions consecutives; i La alegría del batallón —1909, Teatre Apolo, Arniches i Quintana—; entre d’altres. Quan ja era un reputat autor musical, a instància del Marqués del Túria el 1909, va compondre la música de l’Himne de l’Exposició Regional Valenciana (amb lletra de Maximilià Thous), els drets d’edició del qual els cedí a benefici de l’Associació Valenciana de Caritat. Aquesta composició la declararien formalment himne regional l’any 1925.

Durant la primera meitat de la segona dècada del nou segle va treballar a un ritme pausat, faria composicions més acurades adaptant-se a les exigències dels espectadors cap a l’opereta i la revista internacional, i passaria llargues temporades de descans al Perelló, rodejat de la família, pescant i rebent amics. De les sarsueles ara estrenades cal destacar El trust de los tenorios —1910, Teatre Apolo, Arniches i García Álvarez—; El carro del Sol —1911, Gran Teatro de Madrid, Thous—; El príncipe Carnaval —1914, Teatro de San Martín de Buenos Aires, Asensio i Cadenas—; i La canción del olvido —1916, Teatre Líric de València, Romero i Fernández Shaw—, obra amb la qual el suecà es va consagrar definitivament. Com que aleshores estava proscrit per la Sociedad de Autores Españoles, per a poder estrenar aquesta última no va tindre més remei que llogar el cinema Trianón de la capital valenciana i reconvertir-lo en teatre, que batejà amb el nom de Líric, amb l’ajut econòmic del seu compare suecà Josep Navarro, “el Melino”.

Des del 1916 fins a la primera representació teatral de Los de Aragón, quasi onze anys després, el Mestre Serrano només portà als escenaris estrenes de sarsueles menors i reestrenes d’algunes de les obres més significatives. Al Perelló, on cada vegada allargava més l’estada, es dedicà fonamentalment a fer adaptacions per al cinema. D’aquesta època són les pel·lícules mudes La reina mora (1923), La alegría del batallón (1924), Alma de Dios (1925) i Moros y cristianos (1926). Coetània de l’estrena de la primera va ser la composició ¡Valencia, canta!, l’himne a la coronació de la Mare de Déu dels Desemparats, la lletra de la qual fou escrita pel seu cosí germà Marià Serrano Biguer.

L’any 1927 donà inici a la darrera etapa creativa del mestre, període en el qual faria la música de les sarsueles millor elaborades, i recuperaria els arrels tradicionals del folklore espanyol: Los de Aragón —1927, Teatro del Centro de Madrid, Lorente—; Las hilanderas —1929, Teatro Fontalba, Oliver—; Los claveles —1929, Teatro Fontalba de Madrid, Fernández de Sevilla i Carreño—; i La Dolorosa —1930, Teatre Apolo de València, Lorente—, l’última obra de producció pròpia que Serrano veuria estrenar. Entre les dues primeres presentà El Fallero, popular composició a la qual més endavant també posaria la lletra Maximilià Thous.

Llevat d’alguna estada a Madrid, els últims anys de la seua existència, guerra civil inclosa, els passaria el mestre Serrano al Perelló, amb pocs ànims per a compondre. Allà va promoure el Sindicat de Pescadors de l’Albufera (1931), va fundar la Societat d’Autors Valencians (1933) i va presidir la comissió redactora dels estatuts de la Societat General d’Autors (1939). Va seguir adaptant sarsueles pròpies per al cinema, ara ja sonor, com ara La Dolorosa (1934), Los claveles (1935), La reina mora (1936), ¡Centinela, alerta! (1936) o Gloria del Moncayo (1941).

Afectat per un càncer d’esòfag, morí als seixanta-set anys a Madrid, sense poder veure dalt d’un escenari l’òpera La Venta de los Gatos, que escrita pels germans Álvarez Quintero, havia musicat feia tres dècades. Aquesta s’estrenaria amb gran èxit popular al Teatre Principal de València, dos anys després de la seua mort, sota la direcció escènica de José Montó Serrano, cosí germà seu.

Les partitures de Serrano van estar publicades per les cases editorials europees més importants, com ara la francesa Editions E. Salabert, l’alemanya Edition Roehr o la Unión Musical Española.

José Serrano Simeón tingué una breu carrera política en l’any 1914, en presentar-se a l’elecció de diputat a Corts pel districte de Sueca com a candidat independent, sense obtindre èxit.

Dels nombrosíssims reconeixements rebuts en vida recordem l’homenatge que li dedicà el patronat del Gran Teatre del Liceu de Barcelona l’any 1902; a Sueca van batejar amb el seu nom l’abans conegut com a Teatre Moderno (1908); així com els nomenaments de secretari del Cercle de Belles Arts de Madrid (1920), el de Fill Predilecte de la seua ciutat natal (1925), i el de Fill Adoptiu i Medalla d’Or de Saragossa (1927). Era posseïdor de la Gran Creu del Mèrit Militar (1925).