SANJUÁN ALBI, Eduardo

[Text publicat en Personatges històrics suecans.

Diccionari biogràfic. Sueca. Llibreria Sant Pere, 2009]

Sueca, 15/VIII/1890–Londres, 25/VII/1950. Periodista, escriptor, advocat i jutge.

D’humil extracció social familiar, cap a la segona meitat dels anys deu emigrà a Barcelona, on transcorregut un temps s’integraria en la redacció del diari republicà “El Diluvio”, en el qual va exercir durant molts anys com a comentarista polític en la secció “Atalaya”, alhora que també feia crítica taurina sota el pseudònim de Rondeño. Així mateix, fou col·laborador assidu del diari valencià “El Pueblo”, del setmanari d’humor “El Escándalo” (1925-1926) i de manera ocasional del suecà “El Anunciador Comercial” (1927-1932). També va escriure en la revista barcelonina “República Federal” (1935).

Durant la dictadura de Primo de Rivera, a causa de la seua significada militància política en el partit Extrema Izquierda Federal, era sistemàticament empresonat, de manera preventiva, quan el dictador o algun destacat membre del seu govern havien de visitar la capital catalana, o pel contingut dels seus articles periodístics, sempre en defensa de les classes socials més desvalgudes. Al llarg de la II República va ser candidat per l’opció política esmentada en diverses convocatòries electorals.

Es va llicenciar en Dret l´any 1930, i obrí despatx especialitzat en separacions i divorcis. Prompte aconseguí gran prestigi en el món de l’advocacia per defendre i guanyar alguns casos de considerable impacte social que semblaven perduts de bestreta, casos que, en resoldre’s favorablement, tingueren un gran ressò als mitjans de comunicació de l’època.

Sanjuán arribà a ser president del Tribunal Popular núms. 2 i 4 de Barcelona entre 1936 i 1938, però el seu pas per la judicatura fou breu. El 22 de gener de 1939, davant l´apropament de les tropes rebels franquistes, hagué de deixar de manera definitiva aquesta ciutat i travessà la frontera francesa.

França seria una destinació provisional, només per uns quants mesos, ja que de seguida aconseguiria traslladar-se a Londres, d’on no es mouria fins que morí el 1950, malgrat la seua intenció d’anar-se’n a algun país del centre d’Amèrica com Mèxic o Colòmbia, on les colònies d’exiliats catalans eren molt més nombroses que no la de la capital de la Gran Bretanya; països on no haguera tingut cap dificultat amb l’idioma, ni el clima era tan rigorós per als que, com ell, patien dificultats respiratòries.

Menys coneguda resulta la seua activitat com a escriptor. L’any 1926 va guanyar el primer premi del Concurs per a Autor Novell instituït pel Teatre Odeón de Barcelona, amb el drama ¡Este es mi hijo! Dos anys després va estrenar al barceloní Teatre Principal de Gràcia l’obra dramàtica La aurora del nuevo dia, escrita amb la col·laboració de Martínez de Tovar, que sembla no es va editar, al contrari del que va ocórrer amb la novel·la curta La que supo matar i amb una extensa entrevista titulada Shum íntimo, aleshores afamat dibuixant caricaturista amic seu. També publicà La tragedia de Benagalbón (1925), que és una recopilació dels articles periodístics apareguts al diari “El Diluvio” sobre un motí popular ocorregut l’any 1914 a aquesta població malaguenya.