QUAN I COM JOSEP BERNAT I BALDOVÍ VA ESCRIURE "EL VIRGO DE VISANTETA" (1832)

[Introducció del llibre El Virgo de Visanteta.

Revisió del context històric i estudi comparatiu de la versió

original manuscrita de 1832 amb el text imprés de 1845.

Sueca, Llibreria Sant Pere, 2011]

La defunció d’un familiar de segon grau va possibilitar que arribara a les meues mans una llibreta de tapes grosses de cartó, si fa no fa d’un poc més de cent anys d’antiguitat, on a més de narracions, acudits i circumloquis de contingut eròtic, apareixia manuscrita l’obra que més renom ha donat a Josep Bernat i Baldoví, El virgo de Visanteta y el Alcalde de Favara, ó El parlár bé no costa un pacho.

Al principi no doní importància a aquelles línies escrites amb bona cal·ligrafia. Vaig creure que el text del manuscrit era còpia literal d’algun exemplar imprés de l’esmentada peça literària, feta per algú que volia llegir-la o representar-la, o pot ser transcrita com un senzill exercici caligràfic.

Però al poc me n’adoní que aquest no era el cas, gràcies a una xifra que em va posar sobre avís. Mentre a la totalitat de les edicions impreses d’El virgo de Visanteta, figura l’1 d’octubre de 1845 com la data que, fictíciament, havia obtingut la aprovació de la censura literària i llicencia tipogràfica, al manuscrit en qüestió apareixia el mateix dia i mes, però ara de l’any 1832, amb dígits tan ben traçats que no deixaven motius per al dubte. La reacció immediata fou mirar la pàgina de la llibreta a contraclaror per comprovar si, amb l’ajut d’una goma d’esborrar o d’un objecte tallant, s’havien modificat els números 4 pel 3 i el 5 pel 2, respectivament. No cabia tal possibilitat: l’espai del paper on estava escrit l’any no tenia rastre de raspadures ni altre indici d’haver estat objecte de manipulació.

De seguida, per la il·lusió que tenia en aportar una dada nova que ajudara a resoldre algun dels nombrosos enigmes que encara envoltaven aquesta peça teatral, sense fer altres comparacions entre la versió manuscrita i el text imprès de 1845, em faltaren salpes per comunicar la diferència a professors i estudiosos de la literatura valenciana de diverses universitats, amb un resultat realment decebedor: quasi ningú em demanà la consulta del manuscrit, i els que ho feren no tardaren en afirmar que el canvi de l’any es deuria a alguna manipulació posterior, ves a saber els motius. Així, en diversos articles deixaren escrit, plenament convençuts, que el text que apareixia al meu manuscrit no era més que una còpia del text imprés que tots coneguem.

Com es pot justificar tal desinterès per part del món acadèmic en una qüestió tan interessant com aquesta? La resposta és contundent, no en cap una altra: acceptar que Josep Bernat i Baldoví havia escrit El virgo de Visanteta tretze anys abans de la data que tothom donava per certa, anava a suposar als especialistes dels orígens del teatre valencià modern tal daltabaix en les seues línies d’investigació, que no en volgueren saber res.

Ara, després d’esperar una dècada i mitja que algú més preparat que jo volguera realitzar els pertinents estudis per tal d’esbrinar els interrogants que planteja la troballa, no he tingut una altra opció que endinsar-me en ambdós textos, amb les següents conclusions: a) el manuscrit objecte del present treball és una còpia del text primigeni d’El virgo de Visanteta escrit per Josep Bernat i Baldoví l’any 1832, el contingut del qual va ser corregit i ampliat per a impremtar-se el 1845; i b) de manera subsidiària, la data del naixement de la versió apta per a tots els públics, Pascualo y Visanteta, també cal avançar-la uns altres tretze anys.  

Basant-me en l’estudi comparatiu entre la versió manuscrita i la primera edició impresa d’El virgo de Visanteta, juntament amb l’anàlisi d’altres factors, algun d’ells desconeguts o, millor dit, no tinguts en compte fins ara, tot seguit faig una recreació històrica dels fets que degueren d’ocórrer, si fa no fa, d’una manera semblant a la que coneguem, però retrocedint en el temps de 1845 a 1832 i modificant alguns dels aspectes que resulten determinants per a la contextualització dels fets.

De quan Bernat escriu El virgo de Visanteta

Estem a començaments de 1831. Josep Bernat i Baldoví viu amb els pares a València. S’acaba de doctorar en Lleis quan encara no té vint-i-dos anys i es troba en la tessitura que no pot obrir despatx fins que no complisca l’edat reglamentària per col·legiar-se. Mentre arriba aquesta, Josep aprofita els seus contactes acadèmics per fer diverses substitucions a la Universitat valenciana; després treballarà al bufet d’un important lletrat. Quan les ocupacions li ho permeten, viatja a Sueca per festejar la seua promesa Juliana, membre d’una de les famílies més riques d’aquesta població arrossera, amb la qual molt prompte maridarà.

En altre ordre de coses, Josep continua relacionant-se amb el cercle d’amics que es va formar durant els estudis a les Escoles Pies; acudeix a tertúlies literàries i polítiques ara tan de moda; i fa composicions poètiques de tota mena, afició que començà a conrear quan encara no li havia sobrevingut l’adolescència, diuen que en trobar estímul en els elogis rebuts a compte d’un poema inspirat en la visió d’uns penjats a la forca.

Vulgues que no, de manera precoç, el flamant llicenciat va donant-se a conèixer en determinats àmbits per la personalitat bohèmia, tirant a cràpula, que té, i que per cert, ja li ha creat algun conflicte amb el que va per a sogre. El seu pare, de moment, tan sols remuga.

     Pel juliol de 1832, dos mesos abans de casar-se amb l’estimada Juliana, el jove Bernat i Baldoví es deixa arrossegar per l’entusiasme col·lectiu de la societat valenciana vers a les arts escèniques, amb motiu de la inauguració del Teatre Principal del carrer de les Barques. Es veu capaç d’escriure una peça teatral, si més no, en pla festiu. Al poc fa una comedieta en valencià que titula El virgo de Visanteta y el Alcalde de Favara, inspirat de lluny, sembla ser, amb algun succés ocorregut en aquells temps.[1]            

Com que Josep no pretén una altra cosa que divertir als membres del cenacle literari amb els quals es reuneix, els fa aparèixer en clau de complicitat a la “Sensura literaria i Llisencia tipográfica” dels preliminars d’El Virgo, sota els pseudònims Dr. Corfoll, D. Ambrosio Lleterola, Leonardo Chuplamela i Pelendengues. Però abans de nomenar-los localitza i data aquesta autorització fictícia a “Cantacucos 1º Octubre 1832”,[2] tretze dies després de les noces amb Juliana, quan són en plena lluna de mel. Per als que no ho coneguen, Canta-cucos és el nom que la colla d’amics dóna a l’espai on es reuneixen per a xerrar, intercanviar escrits, conspirar contra enemics intel·lectuals o polítics, planejar alguna malifeta que altra, etc. La data que apareix tot seguit és el dia que, per primera vegada,  Bernat i Baldoví facilita la lectura de l’obreta als amics més íntims.[3]

No cal ni dir-ho, però l’esmentada composició teatral és tan celebrada aquell dia que no tarda en fer-se alguna que altra còpia manuscrita, cosa que a Bernat li fa poca gràcia perquè no desitja que l’obreta ultrapasse el privilegiat grup d’amics, doncs no està en condicions de jugar-se l’afecte –i l’empara econòmica– de la seua família, ni la carrera professional que, en la pràctica, encara no ha començat.

Però malgrat la voluntat de l’autor i de no anar signada cap de les còpies manuscrites que s’han fet, ni tal sola amb pseudònim, algun amic poc prudent se’n va de la llengua, amb resultats més que previsibles. Les especulacions sobre l’existència d’El virgo de Visanteta i la suposada identitat de l’autor van escampant-se pertot arreu com una taca d’oli, fins que, de manera inevitable, l’afer arriba per diversos conductes a oïdes del devot pare de Josep.

Un dia, a boqueta nit, el seu progenitor el crida a capítol perquè vol saber de primera mà si són certs els rumors que hi circulen. Bernat i Baldoví de seguida es fa càrrec de la gravetat de la situació i, sense encomanar-se a Déu ni al dimoni, contesta que l’han informat de manera poc veraç. És cert, afirma, que ha escrit una comèdia, però que es titula El Tribunal de Fabara, ó Pascualo y Visanteta, i d’amoral i psicalíptica, com adjectiva el pare, res de res: la poden llegir fins i tot els xiquets de l’escola. No refiant-se’n massa, aquell li demana l’escrit a fi de donar-li una ulladeta, però Josep, amb subterfugis tan bàsics com que ha de buscar el text perquè no sap ben bé on és, que ja és l’hora d’anar el sopar, que veu son pare cansat, etc, a dures penes el convenç perquè accepte ajornar el lliurament fins a l’endemà, de bon matí. El pare dóna per acabada la reunió, però no les té totes....

Sense perdre el temps, després de sopar apressadament i de demanar excuses a la recent esposada Juliana per no acompanyar-la al dormitori —deures urgents i ineludibles l’obliguen a fer el contrari d’allò que ell més desitja, li diu—, el jove dramaturg Josep es retira al seu despatx. Disposa només d’unes quantes hores al llum del quinqué per escriure una versió socialment acceptable d’El virgo de Visanteta, amb la qual complir la promesa que ha fet i tallar de soca-rel les sospites del seu senyor pare, perquè de no aconseguir-ho, les conseqüències poden resultar nefastes. El repte és majúscul, però s’hi creu capaç i no perd un sol segon. La seua fàcil ploma farà la resta.[4]

En eixir son pare de l’habitació a les primeres clarors del dia següent, allí està ell per lliurar-li un grapat de fulls amb el text que ha enllestit durant la nit, a fi de fer paleses les asseveracions de la vespra. Aquell, sense dir bon dia ni parar-se en protocols, d’una salpada li lleva els papers de les mans, i torna a entrar a la seua estança pegant una forta portada. Quan torna a aparèixer passada la mitja hora –al fill, la estona li ha paregut més llarga que la Quaresma–, només obri la boca per a recomanar-li que no done pàbuls que propicien desencontres com aquest, i sense donar temps a Josep perquè  reaccione, pega mitja volta i se’n va cap als quefers quotidians.

De la primera edició d’El virgo de Visanteta

Hauran de transcórrer tretze i catorze anys, respectivament, perquè es publiquen El virgo de Visanteta y el Alcalde de Favara i Pascualo y Visanteta, ó El tribunal de Favara. En aquest interval, Josep Bernat i Baldoví viu experiències a orri. Obri despatx al carrer de Quart, comença a tindre greus problemes de sordesa, el nomenen jutge de Catarroja, col·labora al setmanari El Mole sempre signant amb pseudònim, funda un partit polític, és president de la Junta de Salvació de Sueca amb competències d’alcalde, escriu el recull Epigramas de Cuaresma, se’n va a viure a Madrid en ser elegit diputat a Corts.... Entre unes coses i altres, li sap greu que Juliana no li haja pogut donar un fill.

A recer de l’il·lustrat grup de literats, periodistes i editors que sovinteja a Madrid, Ayguals d’Izco, Zorrilla, Martínez Villergas, Hartzenbusch, etc, troba la suficient confiança per escriure de manera assídua en la premsa humorística i política de l’època; ara hi signa amb els cognoms i no utilitza pseudònim. Ha guanyat l’autoestima que abans li mancava. Així mateix, al llarg de la segona meitat del 1844 apareixen quatre edicions del Famoso litigio, ó sea Expediente poético-prosaico.... Tot plegat l’anima a traure el setmanari La Donsayna, que publica des de l’1 de desembre d’aqueix mateix any al 23 de febrer de 1845, amb milers de subscriptors.

Feliçment instal·lat a Madrid, on es dedica a tot llevat d’assistir a les sessions del  Congrés de Diputats, el ja no tan jove Josep Bernat torna a Sueca sempre que pot, malgrat les pèssimes condicions del viatge. En una d’aquelles visites comprova que una vella il·lusió està a punt d’arribar a rams de beneir, doncs gràcies a la iniciativa dels majordoms de l’Hospital de Caritat de la vila, a mitjan mes d’abril de 1845 s’han iniciat les obres per condicionar un teatre cobert als Porxets, en l’espai que abans ocupaven les carnisseries. No hi podrà tindre molts seients i l’escenari serà xicotet, però de moment cobrirà les expectatives de les classes socials emergents de la localitat. L’obertura està prevista per al proper juliol o agost, depèn de les obres.

Aprofitant l’avinentesa, els esmentats senyors li demanen que escriga una comèdia per a representar-la al coliseu suecà. Com va a negar-se ell, amb la il·lusió que té de vore una obreta seua dalt d’un escenari! Doncs és clar que la farà, i ben polida que eixirà! Serà de temàtica local, però no d’una temàtica qualsevol, no. Versarà sobre allò que més colpeix el cor dels suecans i les suecanes, de la màxima manifestació del fervor col·lectiu del veïnat: la processó de la Mare de Déu de Sales. Però teatralitzada a la seua manera, ¡eh!

Dit i fet. El 27 de juliol de 1845 s’inaugura el popularment conegut com teatre de baix dels Porxets, però sense estar finalitzades les obres de condicionament, tal és la il·lusió que tenen els veïns. Un mes i pocs dies després[5] s’estrena l’obreta que li encomanaren a Bernat, Un ensayo fet en regla ó Qui no té la vespra no té la festa, amb gran acceptació dels espectadors. Les congratulacions i palmadetes a l’esquena sovintegen.[6]

Amb l’amor propi pels núvols a causa dels reconeixements socials que rep, afalagat com a polític o com a literat, Josep Bernat s’anima a impremtar El virgo de Visanteta, convenientment modificat i depurat el text original, a l’obrador valencià de Julià Mariana. Per les característiques de l’obreta, malgrat que tothom ho sap, l’autor signa l’imprès amb un pseudònim que no es desdiu del contingut, “Una musa mes puta que les gallines”, i redacta un peu editorial amb consonància, “Benimamet, añ 1845. Imprenta de Llepa-crestes”, on només és certa la data.[7]

Bernat mana impremtar El virgo de Visanteta per l’ego tan unflat que té i perquè les relacions amb el seu pare s’han anat degradant amb el pas dels anys: els caràcters i el mode d’entendre la vida d’ambdós són diametralment oposats. Per una orella li entren i per l’altra li ixen les contínues reprimendes del progenitor a causa dels seus costums, dels àmbits que freqüenta,..... no gens adequats per a la projecció pública d’un personatge com ell; i a més, casat i ben casat, amb totes les accepcions que el concepte suposa. Josep no atén a raons, i tot s’ho passa per baix cama, sense preocupar-se de les admonicions fetes pels que el protegeixen; la que més, Juliana, desesperada perquè no sap com reconduir determinades situacions. Comença a entendre que l’home amb el qual comparteix la vida només el mouen els capricis del moment i, ara per ara, el màxim desig, deixant a banda d’altres no tan confessables, és el de sentir-se autor teatral, un autor teatral d’èxit entre les classes populars.

I tal com s’ho proposa, Bernat i Baldoví ho aconsegueix, faltaria més! El 5 de gener de 1846 veu estrenar la peça El Tribunal de Fabara, o Pascualo y Visanteta al Teatre Principal de la capital valenciana, dins d’un ampli programa en la funció feta a benefici d’un actor de la companyia. Com era pràctica comuna a les obres estrenades amb gran acceptació del públic, la comèdia no tarda gens a ser impremtada, també a casa de Julià Mariana. A partir d’ara, les seues creacions teatrals no deixaran de representar-se en els principals teatres valencians durant prou més d’una dècada.[8]  

De la còpia manuscrita, ara localitzada

     Als primers anys del segle XX, un grup de suecans encapçalats pel cronista Joan Baptista Granell i l’impressor Màxim Juan, estan preparant jocs florals, representacions teatrals, processons cíviques i publicacions, moltes publicacions, per commemorar el primer centenari del naixement de Josep Bernat i Baldoví; unes activitats que es creuen necessàries a l’hora de recuperar la memòria de l’insigne suecà, menyspreada per la renaixença “de guant”, amb la complicitat de la premsa periòdica valenciana, des del mateix dia de la seua defunció, ocorreguda l’últim dia de l’any 1864.

     Com hom considera que el millor homenatge possible a la Musa del Xúquer és la reedició dels seus textos, gran part d’ells d’escassa presència als prestatges de les biblioteques privades de la població, el cronista i l’impressor adés esmentats es llancen el repte de publicar tota la seua producció teatral, periodística i festiva. Així, l’any 1905 comencen a traure-la en fullets d’un plec per a obsequiar als subscriptors de la sinopsi Historia de Sueca desde los primitivos tiempos hasta el presente, del mateix Granell. Primer apareix la peça Qui no tinga cucs que pele fulla i, successivament, Pascualo y Visanteta, Batiste Moscatell, etc. A partir de l’any 1909 la resta dels escrits de Bernat, inclosos els llibrets de falla, apareixeran progressivament en forma de separata al setmanari local El Sueco, periòdic que naix com una activitat més del centenari del seu naixement.

     No cal ni dir com reben els suecans la iniciativa: llargues cues es formen tots els diumenges a la porta de la impremta del successor de Ricardo Benedito per aconseguir el plec que, lliurament a lliurament, anirà conformant la reedició de l’obra completa de l’homenatjat. Durant aquests anys la vida cultural de la ciutat gira al voltant de la figura de Josep Bernat i Baldoví. N’hi ha gana. 

     L’objectiu principal que s’havien proposat els promotors de la commemoració, el que tots els suecans pogueren conèixer de primera mà la seua obra i la tinguen als seus domicilis, està aconseguint-se amb escreix. Però, és obvi, resulta una quimera aplicar aquesta fórmula editorial tan populista amb El virgo de Visanteta, malgrat que en pregunten fins i tot distingits representants dels poders fàctics. Si ara no s’edita la comèdia, convenen, els objectius no estaran plenament assolits. Aquesta és l’excusa que donen en veu alta, si més no, els components de la junta organitzadora de l’homenatge i els seus amics, perquè en realitat el que tots volen, sense que es confesse en veu alta, és posseir-hi un exemplar.

     Amb això, sembla que una vegada consultades instàncies polítiques i religioses superiors, hom decideix fer una edició no autoritzada, però consentida, de només 69 (sic) exemplars de tirada oficial, que si ningú se’n adona s’ampliarà en alguna dotzeneta més, però encara no en seran suficients per a atendre la gran demanda oculta que hi ha a la població i els compromisos que arriben de fora.

     Fastiguejat per no haver pogut aconseguir ni un sol exemplar d’alguna de les moltes edicions d’aquesta comèdia psicalíptica feta al segle passat, i resignat a la cruel perspectiva de no poder optar a cap exemplar de la nova edició, segurament per manca d’influències, és ara quan entra en escena l’anònim autor de la còpia manuscrita d’El virgo de Visanteta –que, més de cent anys després, motivarà la revisió de les tesis sobre els orígens del teatre valencià modern i la recuperació literària de la nostra llengua, i de manera subsidiària, a més, contribuirà a augmentar la consideració de determinats estudiosos cap la polièdrica capacitat de Bernat i Baldoví–.

     Aquest personatge anònim agafa una estilogràfica i una llibreta de tapes dures, nova de trinca, i amb la més pulcra cal·ligrafia possible tindrà la santa paciència, sense que ningú del seu entorn se n’adone,  d’anar copiant un xicotet tresor en forma de manuscrit que algun conegut li ha deixat quasi, quasi, sota secret de confessió: el text d’aquella llicenciosa peça teatral titulada El virgo de Visanteta y el alcalde de Favara.

     Al llarg de les primeres quaranta-sis pàgines del seu nou quadern, ell anirà transcrivint fil per randa, malgrat algun dubte que deixa sense resoldre,[9] un text que respecta l’estructura de l’obra, l’argument i els personatges, però presenta un nombre considerable de diferències respecte qualsevol de les nombroses edicions que circulaven en lletra impresa durant la segona meitat del segle XIX, totes filles de la primera, impremtada l’any 1845. El copista pot ser no arribara a adonar-se’n mai de l’esmentada circumstància, però poc li haguera importat. Acabada la transcripció ja podria llegir quan volguera aquella obreta que tant havia desitjat posseir.

Notes:

[1] Objectivament, sense aplicar encara cap dels arguments que després aniran desglossant-se, és prou més creïble que aquesta comedieta fóra escrita per Bernat i Baldoví l’any 1832, quan encara en tenia vint-i-tres, que no tretze després, en plena maduresa.

[2] A més d’aquesta datació, l’autor aporta a l’obreta altres dues informacions més que, juntament a altres indicis extrínsecs al text, em donen l’argumentació suficient per concloure de manera taxativa que El virgo de Visanteta va ser escrita l’any 1832:  

   I) En el decurs de l’escena quarta, un personatge menciona de passada la malaltia del còlera-morbo. Aquesta pista, que de bestreta podria semblar un anacronisme perquè la primera epidèmia colèrica que patirem a la nostra geografia va ser l’any 1834, és bàsica per a concretar que l’obra teatral en qüestió va estar escrita el 1832. És en aquest darrera data quan va esclatar una gran alarma social als mitjans de comunicació espanyols perquè la malaltia avançava de manera inexorable cap a la Península Ibèrica, i des de l’any anterior causava grans estralls demogràfics als països europeus com Anglaterra, Holanda i França. Sense cap mena de dubte, Bernat i Baldoví havia d’estar-ne assabentat, i més quan entre els anys 1831 i 1832, es publicaren a la mateixa ciutat de València, si més no, tres llibres referents al còlera, on es tractava sobre la progressió geogràfica de la pandèmia, els encara no experimentats mètodes preventius, els símptomes dels contagiats i les seues funestes conseqüències.

   II) Com que a l’inici de l’escena sisena, l’alcalde repta a la protagonista amb la frase “Guarda respecte á esta vara, / y tinte al Rey, Visanteta...”, podem deduir que en el moment d’escriure-la Bernat i Baldoví és Ferran VII el monarca que està regnant i no la regent Maria Cristina o la reina Isabel II, que el succeïren. Necessàriament, si aquest mor l’any 1833, El virgo ha d’estar escrita abans.

[3] Aleshores, Josep Bernat i Baldoví no n’és conscient, però la peça, d’una més que rudimentària tècnica dramàtica i d’argument bròfec com ella sola, li reportarà popularitat de manera immediata, massa maldecaps a curt termini i una pèssima reputació lingüístico-literària en el futur, que ni als dos-cents anys del naixement del literat serà possible reparar.

   Estic convençut que si aquest joguet teatral, escrit com un divertimento particular, no s’haguera portat mai a la impremta, la historiografia tractaria l’escriptor suecà d’una manera ben diferent, però la càrrega sexual de l’obreta sempre ha estat subjacent de manera inequívoca en qualsevol anàlisi de la seua producció literària, vinguera a compte o no, i l’ha estigmatitzat de tal manera que només gràcies a l’aportació d’uns quants estudis recents, està començant a desempallegar-se d’aquella màcula.

[4] Tancat el debat, després de comprovar que El virgo de Visanteta va ser escrita l’any 1832, dos arguments m’ajuden a concloure que Pascualo y Visanteta va ser escrita poc després. En primer lloc, la lògica ens diu que en una ciutat tan provinciana com era la València d’aleshores, el pare no tardaria tretze anys en escoltar rumors sobre l’existència d’una peça teatral de contingut pecaminós que atribuïen al seu fill. I en segon, l’existència d’un indici que afavoreix la seua contextualització temporal: a l’escena setena Bernat i Baldoví torna a utilitzar la frase “Guarda respecte á esta vara, / y tinte al Rey, Visanteta....”, que ja va incloure al començament de l’escena sisena d’El virgo de Visanteta (veg. nota 1). És de suposar que si no la canvia és perquè el borbó Ferran VII encara és viu quan escriu aquesta innocent adaptació.

[5] El 6 de setembre de 1845.

[6] Novament, igual que passa a El virgo, Bernat farà un cluc d’ull al cercle d’amics, en aquest cas als de Sueca, ara convertint-los en protagonistes de l’obra i amb noms vertaders, com els metges Victoriano Colechá Ortega i Eugenio Aracil Pérez, l’advocat José Blasco Artal, el síndic municipal José Barranca, etc.

[7] Tot i que l’estructura de teatral de la comèdia no canvia i que els personatges que hi intervenen són els mateixos, en comparar el text manuscrit amb l’imprès trobem considerables dissimilituds. Les que tenen a vore amb als preliminars i colofó són: al manuscrit no figura el pseudònim de l’autor, el peu editorial ni el “Requiescat in pace” final, mentre que a l’edició impresa s’augmenta de quatre a cinc el nombre de personatges que signen la “Sensura literaria y Llisensia tipográfica”, i es modifica la primera part del nom d’un d’ells, “Leonardo Chuplamela” per “Lic.do Chuplamelá” i l’any 1832 pel de l’edició 1845; a més d’afegir noves frases i paraules als apartats que formen els preliminars, sobre tot, a l’“Advertensia”.

    Quant al contingut de les escenes, al text imprès trobem dotze acotacions que no apareixen al manuscrit i quatre més que s’amplien, entretant que les notes a peu de pàgina en són vuit més i es modifiquen altres quatre. Així mateix, els diàlegs presenten constants canvis gramaticals, quasi sempre referents a qüestions ortogràfiques. 

   Tot plegat suma múltiples diferències que, òbviament, no es poden atribuir a errors de transcripció del copista. 

[8] En aquest període, Josep Bernat i Baldoví va ser l’autor teatral en valencià més aplaudit i reverenciat pels espectadors. Si és de veres que no sabia fer teatre, com afirmava algun envejós autor de l’època, el seu èxit té encara més mèrit. Una altra qüestió és que els seus sainets i/o melodrames tingueren qualitat.....

[9] Entre aquests dubtes trobem una altra evidència que corrobora que el manuscrit en qüestió és còpia d’un escrit a mà anterior a la primera edició de 1845. Aquesta prova figura al preàmbul de l’escena quarta del manuscrit, on apareixen uns punts suspensius en l’espai que correspon a la paraula “consueta” de l’edició impresa. La qual cosa significa que el copista no va saber el què deia l’exemplar escrit a mà d’El virgo de Visanteta que estava transcrivint, siga per la grafia defectuosa de l’original o per tractar-se d’un vocable d’ús no habitual. És obvi que no hauria tingut problemes de comprensió en el cas de fer la còpia a partir d’un text imprès.