POBRES, MESQUINES I ESTANTISSES FESTES MAJORS DE SUECA

[Publicat per primera vegada al diari Levante-EMV, “edició de la Ribera”.

València, 13 de juny de 2007]

(Comence a escriure aquestes ratlles dos dies abans de les eleccions municipals, quan encara no es coneix el regidor de la Corporació suecana que ostentarà la delegació de festes. Les escric perquè en els programes electorals que han presentat els partits polítics no es veu cap proposta de canvi substancial respecte al model de Festes Majors que s’han programat durant les cinc darreres dècades, és a dir, des que al començament dels anys seixanta del segle passat, Fermí Cortès, després de qualificar-les de pobres, mesquines i estantisses, intentara capgirar el seu format).

Quan en els darrers anys s’ha produït algun intent aïllat de revitalitzar les Festes Majors de Sueca, de fer-les interessants i atractives, els polítics locals no han fet més que titubejar: “ara, que la festera major siga la fallera major, però l’any vinent Déu proveirà”; “com l’any passat es deien ‘patronals’, enguany que es titulen ‘de l’arròs’”; “si els dos últims llibrets eren apaïsats, ara el vull allargat i l’any que ve...”, “per a aquesta edició programarem una exhibició piro-musical i a la propera un ben diferent que anomenarem mostra musical-piro”, etc., amb els resultats que tots coneixem: algun que altre èxit fugisser i sonors fracassos, però sempre amb el talonari per davant. Així any rere any, corporació rere corporació, sense que ningú no haja gosat realitzar els canvis de gran profunditat que demanen els ciutadans.

La percepció de les suecanes i dels suecans envers les Festes Majors, diguen el que diguen els polítics de torn, ha estat i és tremendament negativa, continuen sense participar la major part dels col·lectius locals i... amb les despeses augmentant en progressió geomètrica. Tot plegat suposa que cada vegada es complica més poder celebrar les Festes amb la dignitat que el poble desitja.

Iniciada una nova legislatura, la Corporació municipal entrant i el seu regidor de Festes només tenen dues alternatives a l’hora de plantejar-se les Majors. O es contemporitza de manera covarda, com s’ha fet fins ara, sense modificar res substancial de les darreres programacions, o se’n canvia de dalt a baix el model en just equilibri entre el manteniment de les tradicions suecanes —les de caràcter religiós—, i els canvis que demanen els nous temps —les considerades profanes o laiques.

És inqüestionable que alguna cosa s’haurà de fer perquè no es pot continuar amb la dinàmica actual: el poble, remugant de la programació per la manca d’atractius i d’imaginació; l’ajuntament, jurant en arameu pel gran esforç econòmic i laboral que fa, sense obtenir cap reconeixement popular; els col·lectius i associacions locals, descontents perquè no es compta amb ells i, quan es compta, és per a mal, etc., etc. ¿Què els vaig a  contar que vostès no sàpiguen?

En cas que s’opte pel canvi de model de les Festes Majors, necessàriament caldrà començar pel seu calendari, ja que la primera quinzena de setembre —vaig a dir-ho sense subterfugis—, no és la més apropiada, com de seguida quedarà provat, ja que una sèrie de factors negatius s’han conjurat perquè el conjunt dels actes, exceptuant els de caràcter religiós en llaor a Nostra Senyora de Sales, no il·lusionen ni motiven a la massa social suecana. La suma dels esmentats factors cronològics fa que les nostres Festes de setembre tinguen el fracàs garantit de bestreta. Comprovem-ho:

I) Els nou o deu dies que duren les Festes Majors, més els quatre que, tot seguit i sense treva, dura la Mostra Internacional de Mim, són massa dies. Malgrat pegar-li moltes voltes, encara ningú no ha pogut trobar la fórmula per a concentrar-les en menys d’una setmana.

II) El calendari agrícola arrosser sempre ha impedit que un bon nombre de professionals lligats a l’agricultura s’impliquen i gaudisquen de l’activitat festiva, no solament els llauradors propietaris, sinó també jornalers, maquinistes, transportistes, mecànics i d’altres ocupacions relacionades amb la recol·lecció i l’emmagatzematge de la gramínia. ¿No és un desficaci que se celebre la Festa de l’Arròs sense que aquest ampli segment de la població puga participar en la seua presumpta pròpia festa? Fins i tot alguns anys, per qüestions climatològiques, primer s’ha celebrat l’esmentada festivitat que s’ha recollit el primer quilo. Com dic, un vertader desficaci.

III) Als comerciants i industrials de la població no se’ls pot demanar que tanquen establiments i fàbriques durant deu o dotze dies per a celebrar les Festes Majors, quan tan sols mig mes abans, per Sant Roc, ja han paralitzat la seua activitat una o dues setmanes.

IV) En aquestes dates, molts escolars i estudiants estan més pendents d’aprovar els exàmens de setembre que de qualsevol altra cosa. La imminència de les proves fa que la participació juvenil resulte puntual i esporàdica.

V) Les economies familiars, després de la forta despesa de les vacances d’estiu, han d’enfrontar-se amb la que ocasiona l’inici del nou curs escolar, que no es minsa. D’eixir a sopar, només els dissabtes, i de pujades a les atraccions firals, només les justetes.

VI) Com que durant els primers dies de setembre hi ha molts pobles en festes, els firers munten les seues atraccions, com és normal, als llocs on aconsegueixen més recaptació, i vénen a Sueca els que no tenen una altra alternativa.

VII) Són nombroses les famílies suecanes que durant els primers dies de setembre només s’acosten a la població la vespra de la festa de Nostra Senyora de Sales a netejar casa i, una vegada finalitzada la processó de la Patrona, els falta el temps per tornar-se’n cap als pobles costaners, on es queden fins que l’oratge ho permet.

VIII) ¿Com es poden involucrar en les Festes Majors de setembre les comissions falleres, els grups culturals, les agrupacions de dones, els clubs esportius, les confraries, els jubilats i els pensionistes, les associacions juvenils, etc., quan durant el mes d’agost els seus membres estan dispersos pertot arreu i, malgrat la bona voluntat de les respectives juntes directives, no troben la data adequada per a reunir-se i concretar aspectes d’organització o els resulta complicat assistir als assaigs?

IX) Durant els primers dies de setembre, quan són habituals els reencontres i les celebracions familiars, el gremi d’hostaleria de la localitat no pot tancar els seus locals per a organitzar el Concurs de Paelles com cal. ¿Quin altre gremi o associació està capacitat per a portar endavant la recuperació definitiva de tan prestigiós certamen gastronòmic?

X) Els forasters que no tenen cap vincle sentimental a Sueca, ¿quin atractiu poden trobar a la nostra ciutat durant les Festes Majors, ara que el Concurs de Paelles ja no té cap ressò mediàtic? Està més que demostrat que prefereixen anar a altres pobles de les rodalies on l’oferta festiva els resulta més interessant.

XI) Arribat el mes de setembre, els grans espònsors que aposten per les festes d’estiu —gelats, begudes refrescants, begudes alcohòliques de baixa graduació, etc.— estan ja fora de temporada i amb el pressupost per a publicitat sota zero. Per la qual cosa, tot el patrocini l’han de suportar les arques municipals.

XII) Al ser agost inhàbil en molts aspectes empresarials, tot el procés organitzatiu de les festes s’ha d’iniciar trenta dies abans que qualsevol programació en una altra època de l’any: la contractació d’espectacles i serveis, la recerca de publicitat, l’edició del programa i d’altres impresos propagandístics, etc., la qual cosa, en determinats casos, encareix el producte.

i XIII (però en podrien ser uns quants ítems més). En ocasions, fins i tot, s’ha pogut comprovar com determinats cantants i grups contractats per a les Festes Majors es presenten exhausts a la nostra ciutat —cosa prou normal després d’haver donat un munt de concerts durant l’estiu—, actuen sense ganes i no posen el mínim interès.

Una vegada feta la dissecció dels factors negatius més determinants del calendari festiu; disposant com disposem els suecans d’una tradició festiva secular tan ben documentada pels nostres cronistes Amado Burguera i Fermí Cortès, i amb exemples tan propers com les festes de Sant Bernat d’Alzira, les de la Mare de Déu de la Salut i la setmana de vaquetes d’Algemesí, el Concurs de Fideuà de Gandia o l’exitosa Mostra Internacional de Mim a casa nostra, resulta inconcebible que es vulga mantindre, per dalt de tot, el format actual de les nostres Festes Majors, malbaratant esforços, possibilitats de sociabilitat i diners.

Si m’acabaren de nomenar regidor de festes de la nova Corporació municipal suecana, com que no voldria que ningú continuara qualificant les Festes Majors del meu poble de pobres, mesquines i estantisses, de seguida nomenaria una comissió especial a fi d’estudiar el calendari festiu de setembre; comissió que estaria integrada, bàsicament, per membres de la Reial Associació de Nostra Senyora de Sales, la Junta del Crist de l’Hospitalet, el Gremi d’Hostaleria i el Consell de la Joventut, amb la finalitat de canviar de manera substancial l’actual model festiu.

Si a les tradicions seculars afegim sentit comú i pragmatisme, i quan s’arriba al consens l’argumentem de manera diàfana, no hi ha motius per a témer cap reacció popular. De segur que no.