MÉS COSES SOBRE EL CANTANT SUECÀ JUAN BALDOVÍ

[Publicat al setmanari Suheca.com, el 15 de desembre de 2019]

Fa un poc més de cinc anys, mossén Andrés de Sales Ferri Chulio el va rescatar de l’oblit en un article publicat al setmanari local Sueca (6 de juliol de 2014). S’hi tracta d’un suecà que, des dels inicis del segle XX i durant quasi trenta anys anà, per tot arreu de l’Estat espanyol fent el que millor sabia fer, cantar; i pel que diuen les cròniques d’aquell temps ho feia bé, molt bé. Parlem del tenor i baríton Juan Francisco Baldoví Morell (Sueca, 1877-?,?).

Amb la informació continguda en el documentat article de Ferri Chulio i les notícies que aporta la premsa periòdica de l’època, es podria confeccionar una llarguíssima relació dels teatres i ciutats on va actuar Juan Baldoví, les companyies que va pertànyer i les peces líriques que va interpretar durant la seua dilatada carrera professional; però aquesta és una tasca ben lluny de la nostra intenció. L’objectiu final de l’article és centrar-nos, més que res, en dos successos ocorreguts al cantant suecà, més enllà de la singladura musical que mantingué, si més no, durant tres dècades. Encara que abans de fer-ho, cal contextualitzar el personatge.

Juan Baldoví estudià Cant al Conservatori de València de la mà de Pietro Fárvaro, famós intèrpret líric i professor establert a València —el mateix mestre que tingué la tiple suecana María Dolores Vendrell, coneguda con “la Cantant Vendrell”—. Sembla que una vegada acabat l’aprenentatge i després d’algunes actuacions esporàdiques, va començar la carrera musical quan s’incorporà a la Compañía Lírica de los Hermanos Gorgé, a les acaballes del segle XIX.

Des d’aleshores i fins a 1929, darrer any que tenim constància documentada d’una actuació seua (Teatro Ruzafa, València), va cantar en pràcticament totes les ciutats de la geografia espanyola on hi haguera un teatre. Així, el trobem en Cádiz, on debuta al Teatro Principal en l’any 1899; Madrid (Teatro de los Jardines del Buen Retiro, Gran Teatro i Teatro del Bosque); Barcelona (Teatro del Centro de la Unión i Teatro Tívoli); València (Teatro Apolo i Teatro Princesa); Granada (Teatro Cervantes); Alacant (Teatro Principal); i en moltes més ciutats i escenaris. D’acord amb un prospecte sense data, també actuà al Teatro La Paz de Sueca amb la Compañía del Maestro Ricardo Tena, on interpretà una selecció de peces de sarsuela, òpera i opereta

A l’estranger va actuar en alguna ocasió: en la temporada 1903-1904 s’enrola en la Compañia del Teatro Albisu per a cantar a l’Havana (Cuba), pot ser obligat per una determinada circumstància familiar que després detallarem; i en l’any 1913, fou un dels cantants que va participar en la inauguració del Teatro Cervantes, a Tànger (Marroc). Als inicis dels anys 20, en els darrers compassos de la seua trajectòria musical, la premsa de l’època informa que mamprengué una segona aventura per terres americanes, sense especificar els llocs on va cantar.

Quant al repertori musical de Baldoví, per les notícies que tenim, en els primers anys de la seua carrera, amb registre de tenor, participa en representacions de les òperes La tempestad (Purcell), Sagunto i El soñador (Giner), Carmen (Bizet) i Marina (Arrieta), per a després, a partir de 1903, intervenir bàsicament en sarsueles, com Bohemios (Vives i Perrín y Vico), El duo de la Africana (Fernández Caballero i Echegaray) i La hebrea (Estela i Pont), a més d’algunes operetes, com Eva (Lehaz). Quan regressa del segon periple per Amèrica al començament dels anys vint, ja com a baríton, participa en la sarsuela Los Gavilanes (Guerrero i Ramos) i també en diverses operetes.

En fi, aquest ha estat un breu resum d’una llarga vida dedicada al teatre líric. Els dos successos protagonitzats per Juan Baldoví, que féiem referència al començament de l’article, —el primer, voluntari; l’altre, no—, tingueren un ampli ressò en els mitjans periodístics. Els relatarem d’acord la informació aportada per la premsa del moment.

Als vint-i-pocs anys, el nostre personatge coincidí en una tournée amb una joveneta i prometedora tiple, de la que de seguida s’enamoraria. Ella, la bilbaïna Josefina Cháfer Arzuaga —de nom artístic Josefina Chaffer i Carmen Turia—, li va correspondre en contra la voluntat de són pare, que no volia saber res d’aquella relació, fins a l’extrem que ella va estar reclosa a un convent de monges, no sabem si per voluntat pròpia o imposada pel progenitor en un desesperat intent d’allunyar-la del nuvi suecà.

Siga com siga, la relació sentimental de la parella de cantants no la va poder interrompre el pare ni pel mal morir. Josefina va eixir del convent, segurament en arribar a la majoria d’edat —aleshores era als vint-i-tres anys—, amb els sentiments més reforçats cap al seu estimat Juan, i més quan el 7 de febrer de 1902, en un homenatge que li feren a la tiple al teatre Principal de Pamplona, ell pujà de manera sobtada a l’escenari i davant d’un públic emocionat li regalà un paraigua de ras i una polsera d’or.

El pare de Josefina, mentrestant, sembla que no cessà en els propòsits d’obstaculitzar la relació com fora, posant totes les travetes imaginables als promesos perquè allò no acabara en boda. Només així s’explica que el dia 13 d’abril de 1903, a Valladolid, mentrestant formaven part de la companyia del Teatro Price de Madrid, els enamorats entraren a l’església de Sant Pere quan un rector estava celebrant missa. En el moment de la benedicció s’agenollaren davant seu i es donaren la paraula de matrimoni sense que aquest poguera fer res per a impedir-ho. En assabentar-se’n, el pare de la jove agafà un gran cabreig i afirmà que aniria als tribunals perquè declararen nul aquell casament. (“Casamiento por sorpresa”, diari El Eco de Navarra, 16 d’abril de 1903, p.1).

És una incògnita com s’acabà l’afer, però resulta simptomàtic que en aqueix mateix any la parella d’enamorats va creuar l’Atlàntic contractats per l’empresa del Teatre Albisu de l’Havana (Cuba). ¿Mamprendre aquella important aventura transoceànica es degué a una oportunitat laboral inigualable que no volgueren desaprofitar?; ¿potser s’escapolien de la justícia espanyola?; ¿o tal vegada fugien de l’iracund pare d’ella?

L’altre succés destacable que hagué de viure Juan Baldoví al marge de la seua trajectòria com a cantant, ara del tot involuntari, ocorregué quatre anys després del casament, mentre circumstancialment residia a Barcelona. Allà estant, formava part de l’elenc de la companyia de Matías-Campos i actuava al Gran Teatro del Bosque, aleshores el segon teatre operístic en importància, després del Liceu. En tindre uns dies de descans que li donà la companyia, el 25 de novembre de 1907 va agafar el tren a Barcelona en direcció a València.

Quan el comboi ferroviari, format per la locomotora, dos furgons, dos cotxets de primera i dos més de tercera, feia uns pocs quilòmetres que havia sobrepassat Cambrils (Tarragona) i marxava cap a l’estació de l’Hospitalet de l’Infant, s’afonà el pont que creuava la riera de Riudecanyes —segons el dir d’uns, pel mal estat de les travesses; segons altres, per la velocitat indeguda de la màquina, uns seixanta quilòmetres per hora—. Els quatre darrers vagons del comboi caiguts al barranc, vint morts i quaranta-nou ferits va ser el resultat d’aquella tràgica catàstrofe ferroviària. Els dos suecans que anaven al tren, el nostre cantant i Vicente Vila Vendrell, germà del catedràtic de química i polític, Simón, tingueren la fortuna de cara i foren uns dels setze passatgers que eixiren indemnes, més enllà de l’ensurt i algunes contusions menors (Diari La Correspondencia de Valencia, 26 i 29 de novembre de 1907).

Ara com ara, desconeixem altres particularitats de l’existència de Juan Baldoví, entre d’altres, la data i el lloc de defunció. La dona, Josefina Cháfer, va morir el 5 de setembre de 1958 i està soterrada en un nínxol simple al Cementeri General de València.