MONTÓ SERRANO, José

[Text publicat en Personatges històrics suecans.

Diccionari biogràfic. Sueca, Llibreria Sant Pere, 2009]

Sueca, 30/I/1887–4/XII/1971. Director d’escena i promotor artístic.

Polifacètic, autodidacta, d’idees progressistes i liberals, sempre es mostrà sensible per la problemàtica social d’aleshores, en particular la que afectava la societat suecana. Era membre d’una de les famílies locals més significades en l’àmbit artístic, els Serrano.

Anà a l’escola pública elemental que dirigia José Herbás i després fou un alumne distingit a l’escola superior de primer ensenyament de Pío Muñoz (curs 1897-1898). Estudià batxillerat i tres anys de Dret, però abans d’acabar la carrera se n’anà a Madrid, a fer el servei militar. Allà, seduït per l’ambient bohemi de la capital, va fixar la residència durant molts anys. A la capital de l’Estat espanyol residia a casa del Mestre Serrano, cosí germà seu, que féu de padrí per a introduir-lo en el món de l’espectacle, encara que en la primera etapa es guanyava la vida escrivint per a diversos mitjans de comunicació: arribà a ser redactor en cap de la revista “Nuevo Mundo”, crític teatral de la publicació “Los Duendes” i formà part de la redacció de “Comedias y comediantes”.

Ja en el teatre, hagué de fer d’actor i ballarí abans de consolidar-se com a director d’escena de reconeguda vàlua. Com a tal recorregué Amèrica del Sud en una gira iniciada el 1914 a Buenos Aires, que van organitzar els empresaris teatrals valencians Velasco, per a representar l’opereta El príncipe Carnaval, musicada pel seu cosí José Serrano Simeón i Quinito Valverde. Fou director escènic dels teatres madrilenys Reina Victoria i Alkázar entre els anys 1919 i 1925, i un poc més tard, del Fontalba. En l’any 1925 va estrenar al Teatre Moderno de València els sainets No som res en este mon i El pati blanc, i un any després, al Teatre Ideal d’Alacant, Jo li parle clar; però cap dels tres no s’arribaren a publicar. En el seu cercle d’amics es trobava gent tan destacada com el famós baríton italià Titta Ruffo, el Nobel de Literatura Jacinto Benavente, o els comediògrafs Serafín i Joaquín Álvarez Quintero, entre d’altres.

A l’inici dels anys trenta tornà a Sueca, sembla que amb la idea de deixar l’ambient artístic viscut fins aleshores, però no pogué resistir la temptació de portar al Teatre Serrano els millors espectacles, músics i intèrprets del moment, i va convertir aquest coliseu en una plaça teatral de primer ordre.

Integrat de seguida en el col·lectiu suecà, amb la col·laboració del poeta Molina Maset i el pintor Claros, organitzà les més esplendoroses celebracions de Carnestoltes vistes a la ciutat en molts anys. Així mateix, després de la guerra espanyola fou l’ànima de les populars “Nits suecanes”, en les quals participaven els aficionats locals de qualsevol art que es poguera manifestar dalt de l’escenari: cançons, humor, balls, etc.

Pepito Montó, com popularment se’l coneixia, sempre demostrà dots d’orador eloqüent: quasi sense voler-ho, es convertí en l’abanderat dels interessos agrícoles suecans arran d’una conferència per ell impartida al Teatre Serrano el 1932, que tractava el tema “La sindicación obligatoria como única solución del grave problema arrocero”. Els conceptes tractats en aquesta xerrada serien la gènesi de la Federació Sindical d’Agricultors Arrossers, no sense posar a prova la tenacitat i paciència del suecà, a més de fer un considerable sacrifici econòmic.

El 1936 va ser elegit regidor de l’Ajuntament de Sueca pel Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). El 1940, després d’estar tancat a la Peanya durant més de sis mesos, un tribunal militar de Gandia el va desterrar del lloc on va nàixer per un llarg període de temps. En tornar, continuà fent allò que abans feia, és a dir, animació artístic-festiva.

Promogué la construcció del monument al Mestre Serrano al passeig de l’Estació, desig que va veure complit el 1958 mitjançant aportacions econòmiques populars. Menys fortuna tingué amb el projecte del teatre Jacinto Benavente que a les acaballes dels anys vint havia dissenyat l’arquitecte Julián Ferrando, ja que l’administració i problemes pressupostaris ho van impedir.

José Montó va col·laborar ocasionalment en els setmanaris locals “El Sueco” (1933), “El Anunciador Comercial” (1933) i “Mosaico” (1938).

Sis anys abans de morir, el 1961, féu donació al poble de Sueca de 75.000 pessetes per a la creació d’unes beques que premiaren, amb cartilles d’estalvis i medalles, els escolars locals amb millor comportament tant a l’escola com al carrer. En morir, els pocs béns materials que li quedaven els va deixar al poble de Sueca.