MIGUEL DE MÚZQUIZ Y GOYENECHE: UN PERSONATGE DECISIU PER A LA HISTÒRIA DE SUECA

[Publicat a Festes Majors. Sueca. Setembre 2007.

Sueca, 2007]

Conegut pels suecans com “Busques”, el navarrès Miguel de Múzquiz fou un significat personatge de la segona meitat del segle XVIII i, sense cap tipus de dubte, el terratinent absentista que més ha influït en la configuració socioeconòmica de Sueca. Malgrat tot, ni la historiografia espanyola ni la suecana l’han sabut situar al lloc que li correspon, ja que, per una banda, ha estat eclipsat per polítics coetanis tan significats com els marquesos d’Ensenada i d’Esquilache, o els comtes d’Aranda, Floridablanca i Campomanes; i per l’altra, cap erudit local va comprendre la magnitud del personatge, ja que solament la historiadora valenciana Anna Maria Aguado, en el seu llibre Propiedad agraria y transformaciones burguesas. El señorío de Sueca en la crisis del Antiguo Régimen, l’ha destacat sobre altres propietaris forans que també van tenir importants interessos econòmics a la nostra població.

Miguel de Múzquiz y Goyeneche nasqué el 15 de gener de 1719 a la població navarresa d’Elvetea, en el cor de la vall del Baztan. De família mitjanament acomodada, amb formació humanística i obert als nous coneixements administratius i econòmics, Múzquiz formà part, plenament, de l’aparell burocràtic de l’Estat absolut de Carles III com a funcionari de llarg recorregut a la Secretaria del Despatx d’Hisenda —oficial cinquè, el 1740; oficial tercer, el 1748; oficial major, el 1754—, on la seua capacitat i lleialtat el convertiren en home de confiança del monarca, fins a l’extrem que cap a l’any 1760, el va nomenar secretari del Consell de Guerra, i poc després, secretari de cambra de la Princesa i de l’Infanta Maria Lluïsa. 

L’any 1766 el rei borbó nomenà Miquel de Múzquiz secretari del Despatx d’Hisenda —amb atribucions de ministre—, en substitució del destituït Marquès d’Esquilache, càrrec que va ocupar fins que li va arribar la mort, el 3 de gener de 1785. També va ser conseller d’Estat a partir de 1780 i un any més tard va tornar a ocupar, ara amb caràcter interí, la Secretaria del Despatx de Guerra.

Mentre que de la seua actuació com a secretari de Guerra només sabem que va signar les declaracions de guerra d’Espanya a Anglaterra i Portugal l’any 1762, coneixem amb amplitud quina va ser l’actuació de Múzquiz com a ministre d’Hisenda. De tarannà reformista, durant els dinou anys de mandat en aquest ministeri, foren notables les reformes administratives en matèria econòmica i en tot allò relatiu a impostos, contribucions, sous i despeses públiques. Impulsà la creació de la Companyia de Filipines i el Banc de Sant Carles —gènesi del Banc d’Espanya—; fomentà l’agricultura, el comerç i la indústria, així com la creació de societats econòmiques; va jugar un paper decisiu en l’establiment de les noves poblacions de Sierra Morena, etc. També formà part del reduït consell que va prendre la decisió d’expulsar els jesuïtes dels territoris de la Corona, ocorreguda l’any 1767. Així i tot, els seus enemics polítics l’acusaren de pusil·lànime i de ser poc emprenedor.

Va rebre nombroses condecoracions i reconeixements, els més importants l’any 1743 quan va ser nomenat Cavaller de l’Orde de Santiago, i el 1783, ens ser-li concedit el títol de comte de Gausa —nom d’una partida del terme municipal de Sagunt— i la Gran Creu de l’Orde de Carles III. El pintor Francisco de Goya el va retratar almenys en dues ocasions.

Al marge de la seua activitat institucional, Múzquiz va realitzar fortes inversions al nostre país. Primer, es va interessar per Morvedre (Sagunt), on va adquirir, l’any 1756, les rendes i els drets pertanyents al Reial Patrimoni, entre els quals s’incloïen cinc molins fariners, sis forns, diversos censos emfitèutics, els drets sobre l’almodí, el dret de lluïsme, etc., així com trenta-dues cases. Allà va ser conscient de les grans possibilitats que la seua platja tenia per a convertir-se en un port important.

Les inversions de Miguel de Múzquiz al Senyoriu de Sueca i als límits de l’Albufera es van caracteritzar, segons afirma Anna Ma. Aguado, en l’adquisició del domini útil de la terra i la seua posada en producció mitjançant el desenvolupament del reg i el conreu de l’arròs. Aquest navarrès ha estat el terratinent més poderós que ha tingut mai Sueca, pel davant dels Castillo (Jura-Real), Vilches i dels marquesos de la Torre i de la Regalia.

En l’any 1761, aconseguí la concessió d’un establiment de 5.457 fanecades, quantitat que es va veure augmentada amb uns quants milers més gràcies a posteriors adquisicions a particulars i per obtenir altres drets d’establiment, encara que moltes no les va poder reduir a conreu i restaren improductives per manca de recursos humans i tècnics. Múzquiz fou propietari de gran part de les terres ubicades a les partides del Malvinar, Corretjola, Tamarital, Maomes, Cavall i Clot del Mestre, i totes les de la partida del Saladar.

Dins del mateix lot de concessions va aconseguir autorització per a construir un molí d’arròs i blat, així com el permís per a extraure aigua del Xúquer mitjançant un nou cano. Per a conduir-la des del riu fins al molí esmentat, hagué d’eixamplar convenientment una de les sèquies més antigues de Sueca.

També va finançar la construcció de l’ermita de Nostra Senyora de l’Esperança —molt a prop d’on va edificar cases per a colons—, i la rehabilitació de la de Sant Roc (1766), a la qual, en memòria seua, va afegir l’advocació de Sant Miquel. Destinats a aquest darrer santuari, encarregà un retaule a Vicent Esteve i un llenç al reconegut pintor valencià Josep Vergara, on figuraven els dos sants citats.

No existeixen indicis documentals que demostren que Miguel de Múzquiz visitara Sueca alguna vegada, però va obrir casa i graner al carrer de la Mare de Déu, la façana de la qual era presidida pel seu blasó heràldic.