LÓPEZ-EGEA MARTÍNEZ-CARRASCO, Miguel Ángel

[Text publicat en Personatges històrics suecans.

Diccionari biogràfic. Sueca, Llibreria Sant Pere, 2009]

Caravaca, Múrcia, 2/VIII/1906–Sueca, 13/XI/2002. Fotògraf i periodista.

Formava part d’una nombrosa família que el 1914 hagué d’emigrar a València, a la recerca de nous horitzons, més enllà de les escasses possibilitats de millora que els oferia el seu lloc de procedència, Caravaca (Múrcia). Allà, després de deixar l’escola als onze anys per necessitats econòmiques, va començar a treballar d’aprenent en un estudi fotogràfic de prestigi; així encetava una més que extensa i profitosa relació amb l’art fotogràfic que ja no abandonaria fins arribar-li la jubilació l’any 1971.

  Abans d’arrelar a Sueca el 1929, López-Egea anà adquirint coneixements i pràctica professional en diversos estudis fotogràfics, successivament, com a ajudant, oficial i encarregat —per exemple, a la casa del fotògraf J. Ara—, alhora que estudiava dibuix artístic a l’Escola d’Artesans valenciana durant set cursos. En els darrers anys de la seua estada a València també va començar a escriure ressenyes, crítiques i entrevistes per a setmanaris i revistes com “La Hoja del Lunes”, “Ilustraciones”, “Actualidades” o “Arte y Destreza”.

Presa la decisió d’independitzar-se i muntar un estudi propi, es va decidir per Sueca, on ja estaven establerts els fotògrafs Uriel i Adell; els quals no suposaren cap obstacle perquè López-Egea es fera ràpidament un lloc entre un públic àvid d’aconseguir l’eternitat en retrats sobre paper cartó. Al carrer de Barrot, dalt de l’entrada principal del primitiu Teatre Serrano, només va treballar fins a l’any 1932, moment que traslladà l’estudi, de manera definitiva, a un molt més ampli del carrer de Cullera.

Si bé al començament sols treballava a l’estudi, cap al 1942 fou quan començà a compaginar aquesta tasca amb les fotografies realitzades a l’exterior, i es va convertir així en el vertader cronista gràfic de Sueca: costums, esports, paisatges, esdeveniments culturals, etc., no res se li escaparia de l’objectiu de la seua càmera, però es va especialitzar en fotografia agrícola i turística. El resultat d’aquesta dedicació foren el gran nombre d’encàrrecs rebuts d’institucions oficials i entitats privades —com, per exemple, el Ministeri d’Agricultura—; els premis rebuts en concursos fotogràfics —el de l’Agencia EFE (1954)—; les exposicions de la seua obra gràfica—a València, Madrid, Múrcia, Mallorca i Sueca, entre altres ciutats—; la publicació d’aquesta en llibres —Valencia y su Reino (1965), d’Almela y Vives; Enfermedades producidas por los virus en la plantas cítricas (1960); Cultivo actual del naranjo navelate (1969); tres memòries de la Federació Sindical d’Agricultors Arrossers d’Espanya (publicades entre 1966 i 1968); etc. —, i en publicacions periòdiques —“Valencia Atracción”, “Semana Gráfica”, “Feriario”, “Levante Agrícola”, etc., a més de les suecanes “Mosaico” i “Sueca”—. L’Ajuntament de Sueca li va editar dos reculls antològics en forma de llibres, titulats Cent fotografies de Miguel-Ángel López-Egea (1994) i Imatges i paraules de López-Egea (2001).

En instal·lar-se a la capital de la Ribera Baixa va continuar exercint el periodisme escrit, primer en col·laboracions esporàdiques en la premsa local suecana —com les capçaleres adés anomenades—, i, després, com a corresponsal de les agències de notícies EFE, Cifra i Alfil. També fou col·laborador dels diaris valencians “Jornada”, “Levante” i “Las Provincias” —fruit del qual va ser el llibre recopilatori d’articles sobre l’esport nacional valencià, titulat Pelota valenciana. Entrevistas y personajes (1976)—, així com del setmanari “Deportes” i el mensual “Valencia Atracción”. En aquest sentit fou un dels puntals bàsics de l’acceptació popular i de la continuïtat del setmanari local “Sueca”, on va escriure textos des del 1974 fins poc abans de morir, en els que recupera la memòria històrica de molts personatges suecans perduts en el record. Dins d’aquesta activitat periodística, cal mencionar que López-Egea va tindre en Ràdio Sueca un espai dedicat a la ramaderia i a l’agricultura durant una llarga època.

Com a una mostra més de la seua integració en la societat suecana, deixar constància que, en finalitzar la guerra fratricida de 1936, fou regidor del Consistori local (1939-1941), i un poc més endavant, directiu de la S.D. Sueca.

Pel que respecta als reconeixements rebuts, la Federació de Pilota Valenciana li concedí la seua Insígnia d’Or el 1987; dos anys després va ser la Federació Valenciana de Futbol qui li atorgaria la Placa de Plata; el Sanatori de Fontilles li va retre homenatge per la seua activitat com a postulant durant trenta anys; i l’Ajuntament de Sueca, el 1994, el va nomenar Fill Adoptiu, a més d’instituir una beca de fotografia amb el seu nom.