LES COSES DE BERNAT I BALDOVÍ

[Publicat per primera vegada a Festes i Fira a Sueca. Setembre 1993.

Sueca, 1993]

Com sospita Josep Palàcios, potser no siguen certes moltes de les nombroses anècdotes que de Bernat i Baldoví conten els escriptors i la tradició oral, o no se semblen a la realitat. Jo també ho crec així. El nostre autor, supose, tindria altres quefers quotidians que no anar matí i vesprada fent burleta de tot déu. Però s’ha de reconéixer que, vertaderes o no, ara ja què importa, han forjat una personalitat que els suecans hem sabut assumir com a pròpia i, en sentir parlar de l’autor del Virgo, bavegem.

            Bavejar com a llops en zel és el que faran si lligen vostés amb deteniment aquesta selecció festiva de successos bernatibaldovinians, contats per tres escriptors, dos d’ells suecans, que amb bon estil relaten fets atribuïts a la sorna del nostre personatge. Anem allà.

            Com no, començarem per una anècdota relativa a El Virgo de Visanteta, i la relata Enric Soler i Godes, estudiós de l’obra de la Musa.

            “Es conta que uns quants amics de Baldoví que coneixien aquella ‘cantà’, decidiren representar-la en casa d’un d’ells a porta tancada i així ho feren. Els assaigs i la representació foren unes hores inoblidables per a ells. Primer la cosa quedà en família, però al pas dels dies algú se n’anà de la llengua i al final la nova corregué pel poble i aplegà a oïdes dels pares de Baldoví; família molt coneguda i respectada a Sueca. El pare cridà el fill lamentant-se de l’escarot que s’havia armat per la representació de la ja famosa obreta, i li pregunta si era veritat que ell havia escrit allò. Bernat i Baldoví posà el crit en el cel, però al davant de tantes proves acusatòries acabà confessant, que ell havia escrit una obreta que havien representat en casa d’un amic, però que no es titulava com li havien dit, sinó Pasqualo i Vicenteta o el Tribunal de Favara. El pare, desconfiat, demanà que li la portara, puix volia llegir-la. Bernat i Baldoví li prometé a son pare de portar-li-la al dia següent. Aquella nit, va escriure en unes hores, la peça Pasqualo i Vicenteta, que és un doble’, però net, d’El Virgo de Vicenteta”.[1] 

            Aleshores, el creador del Virgo tindria vint-i-pocs anyets i si hem de fer cas a la Impremta de Llepa-Crestes, cosa no massa recomanable, l’obreta tardaria més d’una dècada en publicar-se.

            Quan Don Josep es casà, ja contaré en una altra oportunitat com va ser el “teatro” que preparà per fer-se amb donya Juliana Artal, els sogres li muntaren casa al carrer del Sequial, tot just enfront dels Porxets. Una vegada es va vore amb un quinzet a la butxaca, Bernat manà fer una llibreria de característiques especials per tal d’“epatar” els seus amics i contertulians. Deixem que ho conte el cronista local Fermí Cortès:

            “La llibreria és una de les ‘bromes’ a què la ‘Musa del Xúquer’ tenia acostumats els seus contemporanis; una de les rengleres està constituïda per una sèrie de llibres simulats, que porten el llom els títols més estranys i estrambòtics que en la bibliofília poguessen imaginar-se.

                        Els amics de Bernat, lletraferits com ell, aplegaven a sa casa i en veure aquella col·lecció de llibres dels quals mai no havien oït parlar, mostraven l’explicable desig de fullejar-los. És clar que la clau de la llibreria mai no apareixeria al seu lloc en aquells instants i es produïa una cercadissa inútil en la qual pacientment col·laborava, com a còmplice, D.ª Juliana.

                        Al remat, el visitant feia desistir Bernat que trencàs les cristalleres i la broma continuava fins a l’altra vegada”.[2]

            El cas és del tot xocant, doncs aquesta llibreria encara va pegant bacs per ací i ja vorem com queda la cosa. ¿I dels llibres simulats, què? Allò que hi resta segurament només aprofitarà per a tabac.

            I l’última és la bona. Bernat i Baldoví va ser alcalde de Sueca tan sols 48 dies, no el deixaren que arribara ni a 69; eren coses de l’època. Però encara tingué temps de fer algunes cosetes exemplars. El relat és de Josep Palàcios.

            “Quan va ser alcalde de Sueca, es va permetre una curiosa brometa a costa dels seus conveïns. L’anècdota potser és apòcrifa, però val la pena de donar-la per bona. El P. Amado la conta en la seua Historia Fundamental Documentada, etc. Era costum que, en acabar-se la setmana completa de bous, ‘los aficionados’ es reunissen davant la Casa de la Vila i demanassen ‘con voces estentòreas’: ‘¡Bous volem!’. L’alcalde, magnànim, en concedia un dia més. Però quan manava el senyor Bernat i Baldoví, la gent sol·licità l’habitual propina d’un dia i l’alcalde l’allargà tota una setmana. Passà la segona setmana, i els ‘aficionados’ insistiren: ‘Bous volem’. Bernat i Baldoví els en donà una tercera. No cal dir com se n’anirien els veïns, de contents. La versió del P. Amado és ben fina: ‘Éste sí que es un buen Alcalde’, diu que comentava el poble. I d’aquesta manera arribaren a la quarta setmana: la gent demanant i Bernat i Baldoví concedint.

                        És clar que tot té un límit en aquest món. El cronista ja ho subratlla. ‘A la cuarta semana todo el mundo estaba hastiado de tanto toro, tanto gasto y tanta holgazonería’ —perquè així eren d’honrats i de treballadors els suecans d’aleshores: no podien estar-se sense treballar—. I s’acabà la quarta setmana. L’últim dia, la gent silenciosa, sense ganes de reincidir, intentà anar-se’n cap a casa. Però Bernat i Baldoví encara tingué temps d’eixir al balcó de l’Ajuntament i dir —encara segons el P. Amado, però ara adecentant-li l’ortografia—: ‘Sempre que m’heu demanat un dia més de bous, vos he concedit una setmana; ara, que no me’n demaneu, vos en done una altra setmana de bous’. ‘Y tuvieron toros a la fuerza durante otra semana’. El cronista acaba dient que ‘en los veinte años siguientes no hubo ya toros: ¡cómo quedaría saciada de cornúpetos Sueca!’. Efectivament, era com per a tornar-se enemics de la carn de bou, en l’olla i tot”.[3]

            Entre unes coses i altres passà el temps i Josep Bernat i Baldoví es féu major...

[1]. Llibrets de falla, p. 76. Castelló de la Plana, 1977.

[2]. “La llibreria de Bernat i Baldoví”, Fiestas y Feria, Sueca 1968. Tornat a publicar a “Quaderns de Sueca”, núm. V, p. 153. Sueca, 1984.

[3]. “Els bous, Bernat i Baldoví i algunes altres diversions”, Fiestas, Sueca 1958. Tornat a publicar en Quaderns de Sueca, núm. V, pp. 148-149. Sueca, 1984.