LA HISTÒRIA DE MACARIET, L'ÚLTIMA PERSONA EXECUTADA PÚBLICAMENT A SUECA (1880)*

[Publicat en Sueca Fira i Festes. Setembre 2019]

A les huit del matí del dimarts 13 d’abril de 1880 tingué lloc al patíbul muntat a l’eixida de la porta del Cabanyal o de la Raconada, un dels fets més luctuosos de la història contemporània de Sueca, l’execució pública d’un jove de 20 anys, Macario Siscar Domínguez, popularment conegut com a Macariet.

Haver-se d’acomplir la sentència a la vila provocà una profunda aflicció entre els seus habitants, quasi tanta com els execrables crims que va cometre. Fins i tot, moltes famílies se n’anaren la vespra per no sentir-se partícips del despietat i atroç espectacle de donar-li garrot a una persona. Val a dir, també, que acudí prou gent de les ciutats i viles dels voltants. Va ser la darrera vegada que una pena a mort fou consumada en públic al nostre poble.

Aquesta és la crònica de la concatenació de successos que van mantindre amoïnada l’opinió pública local des dels últims dies del mes de gener de 1879 fins al mes d’abril de l’any següent, quinze inacabables mesos que la vila de Sueca es veié convertida, a pesar seu, en protagonista diària dels mitjans de comunicació valencians i estatals.

Macariet era un xic de poques llums, per no dir-ne cap. Com diríem ací, tenia un cervellet de canari. Amb un físic desgavellat —prim, alt, pàl·lid, de moviments descoordinats...—, i roma actitud —irreflexiu, hàbits difusos, molt influenciable...—, venia d’una família tan escassa de recursos econòmics com d’intel·lectuals. Que foren analfabets no era una excepció per a l’època. Prompte, molt prompte es despreocuparen de l’educació del xiquet, i més quan morí son pare, que havia tingut a saber quantes ocupacions, primer a València i després a Sueca.

A Macariet li agradava l’ambient de l’escorxador municipal —aleshores ubicat on després s’edificaria l’actual església del Carme—. D’allà no eixia, manies a part, perquè era la seua única possibilitat de subsistència. Ajudava els matarifes a fer les tasques que tots defugien, per pesades o desagradables, a canvi d’alguna recompensa en espècie amb què poder enganyar el cos. En l’època de les porquejades, també els acompanyava als domicilis particulars a matar marrans i a netejar-los.

Un dels professionals amb qui el jove compartia aquell ambient, vulgues que no de violència connatural, era el veterinari titular, Manuel Vicente Vendrell, qui el va convéncer a participar en un pèssim negoci, tan pèssim negoci que el conduí a perdre la vida. Millor dit, a llevar-li-la.

Vicente tenia 38 anys i vivia al carrer de la Verge amb la dona, Salvadora, i tres filles de curta edat, Amparo, Dolores i Purificación. Segons la descripció física d’un conegut seu, el veterinari tenia la pell morena, els cabells escassos, una mandíbula inferior tan prominent que el feia més xato del que en realitat era i els muscles carregats en consonància amb una destacable musculatura corporal. L’informador, així mateix, referia que era sonàmbul, patia d’epilèpsia i que alguna vegada havia perdut la raó durant uns dies. Però, cal dir-ho, el coneixement que el conegut tenia de Vicente anava més enllà dels mateixos aspectes fisonòmics o mèdics. A cau d’orella comentava que freqüentava prostitutes i timbes de jocs il·lícits.

Però el que ningú arribà a saber mai, ni tan sols el senyor que tan bé el coneixia, com va ser capaç Manuel Vicente de persuadir el jove Macariet Siscar perquè fóra còmplice seu en el salvatge assassinat del ric propietari Vicente Vallés Lorente i de dues assistentes, Josefa Petit Lorente i María Rosa Guarinos Pineda, perpetrat en les primeres clarors del dia 27 de gener de 1879.

Siga com siga, l’ignorant Macariet es deixà enredrar per a resoldre una disputa entre veïns que, en realitat, ni li anava ni li venia, doncs la intenció del veterinari era venjar-se de Vallés per la galtada que li va estampar durant una discussió ocorreguda uns dies abans, vés a saber el motiu. Tots dos enemistats vivien al carrer de la Verge, pràcticament l’un al costat de l’altre, amb només dues cases pel mig, fet que facilità la comissió del delicte.

En la nit anterior al dia dels fets, el veterinari i Macariet, botant de corral en corral, s’amagaren en el de Vallés. El propòsit era matar-lo a destralades quan obrira el forrellat de la porta i es dirigira a l’escusat a desocupar el ventre, acció que el rellotge corporal sempre li marcava a la mateixa hora del matí. Després, amb la venjança duta a terme, ambdós tornarien al punt de partida sense molestar ningú més ni deixar cap rastre. Però, no. En el nefast 27 de gener de 1879, a quina mala hora, els costums de la casa de Vallés no seguiren l’ordre habitual. El capriciós destí volgué que la primera a eixir al corral i s’enfilara cap al comú fóra la criada María Rosa Guarinos. La casualitat provocà un canvi sobtat de plans i una sagnia major a la projectada pels assassins. L’únic detall que s’acomplí del propòsit inicial fou l’arma utilitzada, una destral.

En compte d’un, els morts van ser els tres habitants de la casa. En sentir-se descoberts, primer mataren la matinera criada, després a la majordoma Josefa Petit, que aguaità al corral pillant-los en plena feina, i finalment, ja dins de l’habitacle, deixaren tan malferit al propietari que morí cinc dies després. Els crits punyents de les víctimes de seguida posaren el veïnat en alerta. Els assassins fugiren per on havien vingut, però en aquella cruel carnisseria deixaren indicis massa evidents. A la justícia li resultà senzill trobar els culpables.

A Macariet, com no podia ser d’una altra manera, de seguida el detingueren. Només tardà unes poques hores a declarar-se partícip dels crims. El veterinari, veient que no tenia una coartada convincent, s’escapolí, però l’alegria li durà poc. L’agafaren una setmana després al port d’Alacant, quan estava dalt d’un vaixell a punt de salpar cap a la ciutat algerina d’Orà. Dut a Sueca el dia 6 de febrer, després d’un llarg interrogatori de sis hores que dirigí un hàbil magistrat, vingut a posta de València, va confessar-ho tot amb pèls i senyals.

A partir d’ací, els camins vitals del veterinari i Macariet es bifurquen, al marge del procediment judicial que va finalitzar quan el Tribunal Suprem confirmà la sentència a pena de mort, imposada a ambdós per la Sala Criminal de l’Audiència del districte, allà pels primers dies de l’estiu de 1879. Una sentència que només seria efectiva en la persona del més dèbil, Macariet.

Al veterinari Manuel Vicente el tancaren a la presó que passava per ser la més segura de la ciutat de València, la de les torres dels Serrans. Allà dins, afirma la rumorologia, s’ajuntava amb els pitjors delinqüents; una vegada intentà matar l’alcaid del penal; rebia dia rere dia la visita d’una joveneta de mala reputació; i, açò és fet verídic, en la nit del 9 al 10 d’octubre de 1879, després d’alguns intents frustrats, aconseguí fugar-se en companyia d’un altre pres foradant un mur de poc menys d’un metre de gruix, amb gran escàndol de la societat valenciana. Els entesos tingueren el ple convenciment que els fugats havien comptat amb l’ajut d’algun vigilant del penal. Al cap d’un temps arribarien notícies d’ultramar que Vicente s’havia establert a la capital d’Argentina, Buenos Aires. Allà moriria onze anys després, el 6 d’octubre de 1890, víctima d’un càncer de gola.

Per a Macariet, en canvi, no hi va haver escapatòria possible, i mira que ho va intentar el seu advocat defensor, el prestigiós Emilio Borso di Carminati, a base de recursos processals, mobilitzacions socials i cartes als periòdics. A ell sí que li caigué al damunt tot el pes de la justícia, malgrat les peticions d’indult per part de tots els estaments de la societat valenciana: el governador civil i l’arquebisbe, diputats i senadors, premsa escrita, 200 persones de prestigi de la ciutat de València, etc. El mateix rei també hi es mostrà favorable. Però, ni per eixes...

Als membres del Consell de Ministres els costà prendre una decisió, encara que finalment es van mostrar inflexibles. Després de dues llargues sessions tractant el tema, el dia 11 d’abril de 1880 dictaminaren, fent cas omís a les nombroses súpliques de clemència, que “la enormidad del crimen cometido y las circunstancias agravantes que el proceso revela, le ponen en el caso de hacer que se cumpla la ley”, i que havia d’acomplir-se ja, sense més demora, al cap de dos dies.

Com Macariet no suposava cap perill per a la disciplina i la convivència de la presó, sempre estigué tancat a la càrcer del partit judicial de Sueca, aleshores ubicada a l’antic convent dels franciscans de la placeta de la Llibertat. D’aquestes dependències el tragueren per a ajusticiar-lo un poc abans de les huit del matí del 13 d’abril de 1880. La nit anterior havia menjat, sense gana, algunes cullerades de sopa i un poc de pollastre. Durant les hores prèvies al moment fatal, sempre assistit per cinc voluntariosos germans de la Caritat, prengué la comunió, rebé d’alguns parents, entre ells la desesperada mare, i el vestiren amb la roba reglamentària per als qui van a ser ajusticiats. Ell no deixà de plorar mentre es complia aquesta sinistra parafernàlia i, pot ser inconscient del que anava a succeir-li d’ací a no res, no feia més que exclamar: “Quina vergonya!”, “quina vergonya!”.

En eixir Macariet de l’exconvent, una remor de les que fan època s’imposà entre els milers de persones concentrades a la placeta. Encara hui, si tens l’oïda fina i pares l’orella quan hi transites, la pots escoltar. Quasi de manera mecànica, es formà la comitiva que pel tram sud de la ronda del Mur, conduiria el convicte fins a la porta del Cabanyal —a l’extrem del carrer del Moro—, on l’esperava el cadafal de mort.

Era un trajecte curt, però a tots els assistents els hi féu etern, més que res, per la tensió pròpia del moment i pel lent caminar de l’ampul·losa comitiva. Obrien el pas quatre soldats de cavalleria i, immediatament darrere d’ells, huit guàrdies civils. Continuava l’estament religiós, representat pels guions de la Verge de Sales i el Crist de l’Hospitalet, alguns membres de la Germandat de la Sang i el clero de la parroquial de Sant Pere. De seguida, custodiada per un parell de soldats de cavalleria a cada costat, venia la tartana que era el centre d’atenció de totes les mirades perquè duia el reu i dos sacerdots acompanyants. Tancava el seguici un piquet militar amb un nombre inconcret d’unitats.

A l’esplanada de la porta del Cabanyal no hi hagué temps per a més cerimònies. Ajudat pels dos sacerdots, Macariet pujà al patíbul on el botxí acabava de comprovar el correcte funcionament d’aquell despietat dispositiu que era el garrot. I “enmig d’un profund silenci —com diu una crònica periodística d’aquells dies—, es va complir la severa justícia”.

* Article confeccionat a partir de la informació aportada per la premsa periòdica de l’època i diversa documentació primària existent als arxius municipal i parroquial de Sueca.