LA CUADRA Y ALBIOL, Emilio de

[Text publicat en Personatges històrics suecans.

Diccionari biogràfic. Sueca, Llibreria Sant Pere, 2009]

Sueca, 13/V/1859–València, 1/II/1930. Enginyer industrial i militar.

D’origen familiar incert —fou batejat amb el nom Emilio de San Pedro i al llibre-registre parroquial de l’església de Sant Pere consta la postil·la de “pares no coneguts”—, tot indueix a pensar que nasqué d’una relació fora del matrimoni, només acceptada públicament en ser legitimat quan el xiquet ja havia complit els dotze anys. És en aquest moment quan la documentació local li perd el rastre, cal pensar que per haver-se’n anat a viure a un altre lloc.

La Cuadra tenia el títol d’enginyer industrial, però féu carrera en l’arma d’Artilleria de l’exèrcit espanyol a l’acadèmia de Segòvia, en la qual va ingressar com alumne als divuit anys (1877), i arribà al grau de general de brigada honorari el 1923.

En la seua llarga trajectòria militar el trobem en les més diverses destinacions a batallons i comandàncies de Barcelona (1881-1883), València (1883-1885), Tarragona (1885-1887), Lleida (1887-1899), Montcada i Reixac (1899-1903, amb situació d’excedència voluntària), Ceuta (1904-1907), Segòvia (1907-1916, també amb una excedència voluntària, temps que va aprofitar per a ser professor de l’Acadèmia del Cos d’Artilleria i obrir una acadèmia privada per a preparar carreres a l’Exèrcit que va nomenar “Hispano-Militar”), Mallorca (on es traslladat amb el grau de coronel i el nomenen comandant general d’Artilleria de l’illa, 1916-1918) i Hospitalet de Llobregat (destinat al dipòsit de sementals, 1818-1921). Una vegada va passar a la reserva l’any 1923, se n’anà a residir definitivament a València.

Entre les condecoracions rebudes destaquen la Placa de la Reial i Militar Orde de Sant Hermenegild, que li concediren el 1912 quan era tinent coronel, i la Gran Creu del Mèrit Militar atorgada el 1923. Es va casar amb Maria Luisa Escrivà de Romaní Arnedo el 1882, amb la qual va tindre setze fills.

Persona emprenedora, sempre atenta a les innovacions tecnològiques, sembla que després de visitar l’Exposició Universal de París (1889), decidí vendre la central d’energia elèctrica que posseïa a Lleida —amb la qual va portar per primera vegada la llum elèctrica a la capital del Segrià—, per a muntar a Barcelona, l’any 1898, la “Compañía General de Coches Automóviles Emilio de la Cuadra, Sociedad en Comandita”, amb l’ajuda tècnica de l’enginyer suís Carlos Vellino i la fortuna del seu sogre, el comte d’Oliva. Aquesta empresa seria la pionera en la fabricació d’autobusos i turismes a Espanya, però malgrat l’ús dels components més innovadors importats d’Alemanya, la contractació del també enginyer suís Marc Birkigt —que després es revelaria com un dels personatges clau en la història mundial de l’automòbil— i l’esperit entusiasta del promotor, La Cuadra no hi trobà les condicions propícies per a l’èxit.

Tres anys després de l’obertura de la fàbrica i de constants provatures de prototips, la incidència laboral de la vaga de 1901, alguns problemes tècnics i els inevitables entrebancs econòmics, l’obligaren a abandonar el negoci, una empresa que en altres mans de seguida donaria pas a la llegendària “Fábrica Hispano-Suiza de Automóviles”.

En un altre àmbit empresarial del sector de l’automòbil, en el any 1899 aconseguí la representació oficial a Barcelona de la marca alemanya Benz.

Quan ja residia a València, l’Ajuntament d’Hospitalet de Llobregat el va nomenar Fill Adoptiu de la ciutat, per haver actuat com a intermediari en un llarg i complexe conflicte laboral.