LA CISTERNA DELS MEUS IAIOS A LA PLATJA DE LES PALMERES

 [Publicat per primera vegada a la revista  La Chicharra.

Sueca, gener de 2008]

 Els meus iaios Antonio i Pepa tenien per costum anar a passar l’estiu a la platja suecana de les Palmeres, a un edifici unifamiliar que van estrenar allà per l’any 1932. Era una humil construcció situada dalt d’un muntanyàs, de cinquanta-dos metres i dues altures, que només estava separada de la mar per una vorera de rajoles de tres metres d’ample, un compacte arenal reblit de curatalls i una platja d’uns vint-i-cinc metres d’amplària.

La construcció formava part d’un grup d’edificacions conegudes com les cases de Mar i Cel, que sumava un total de dotze immobles de semblants característiques estètiques i constructives, bastits en paral·lel a la mar. Tot seguint la franja costanera, aquests edificis limitaven al nord amb el xalet del Corista, i al sud amb les cases anomenades de Campins. Més cap a Cullera, travessant la línia imaginaria que projectava la via de Sant Roc, es trobava l’agrupació d’edificis dita de Mar i Penya, així identificada per estar a prop de la penyeta del Moro.

Per a l’època, la casa devia ser un edifici amb unes mínimes condicions d’habitabilitat, ja que el van requisar perquè l’ocupara l’ambaixada de Suècia, quan el govern republicà espanyol fixà la seu a València, entre novembre de 1936 i octubre de 1937.

Una vegada els meus iaios van recuperar la casa el 1939, se n’adonaren que, any rere any, la mar anava pujant sense que tornara a l’anterior línia de costa, i que les llevantades arrossegaven cada cop més la base del muntanyàs, fins arribar a deixar en l’aire la meitat de la vorera. Fou així que no van tindre més remei que fer, com la resta de propietaris dels esmentats edificis, un paretó defensiu al mateix peu de l’arenal. Els vells del lloc, savis com ells mateixos, atribuïren aquest fenomen geològic a les importants obres d’ampliació que es van practicar al port de València durant la II República, per la seua incidència en els corrents marítims predominants al golf de València, és a dir, els de nord-est. Però això era tan sols un avís del que els reservava el futur immediat.

Així, a les primeres hores del dia 25 de gener de 1947, el paretó d’obra que construïren un parell d’anys abans els meus iaios i els altres veïns, no va ser suficient per a resistir la comesa del terratrèmol submarí o maremoto que va assolar la costa valenciana. Aquella nit, la forta remor de la mar es va poder escoltar fins i tot dins de la nostra ciutat, cosa que va ocasionar unes hores de gran incertesa als suecans que estaven desperts. Després, en fer-se de dia, caigueren desolats en comprovar l’estat en què havia quedat el litoral. Només a les Palmeres, les ones de molts metres d’alçada van afectar al voltant de quaranta cases, la major part enderrocades per complet, com la nostra residència d’estiu; a més de considerables pèrdues en les terres dedicades al conreu, i en infraestructures viàries i hidràuliques. La sort va ser que no s’hagueren de lamentar danys personals.

Tan lluny va arribar la mar que les dues butaques de canya que havien presidit el menjador de la casa estiuenca, les van trobar els meus iaios semisoterrades a l’arena on ara és el Club de Tenis de les Palmeres.

Però la línia de costa ja no es retiraria mai més a l’estat anterior d’aquest episodi. Ja no es retiraria mai més del solar que ocupava la casa que els meus avantpassats havien construït amb tota la il·lusió del món. Encara hui, quan hi ha un poc de marejol, es distingeix la cisterna entre els enderrocs que apareixen a la platja.

En finalitzar el temporal, la saviesa popular suecana va concloure que, sí bé eren imprevisibles els efectes immediats del terratrèmol submarí, els canvis de l’orografia marítima produïts per les obres del port de València havien estat els causants que no es recuperara l’anterior línia de costa, que fins aleshores deixava una extensa platja a les Palmeres.

La cisterna de la casa dels meus iaios a la platja de les Palmeres, junt a la resta d’altres ruïnes, és una subtil advertència del que ens pot tornar a passar.

No cal dir que els meus iaios, profundament consternats, van renunciar per sempre més a anar a estiuejar a les Palmeres.

Notes de treball:

El règim franquista del moment va minimitzar davant de l’opinió pública els nombrosos danys ocasionats pel sisme, a pesar que van ser devastadors, com ho constata l’únic expedient que sobre aquest afer s’ha pogut localitzar a l’Arxiu Municipal de Sueca (Sec. Urbanisme Públic, caixa 55, exp. 16).

En aquest expedient consta que:

“en la partida lindante con Cullera han sido cubiertas por el mar unas 4 hectáreas, o sea 48 hanegadas [...].

Con respecto a las partidas de Mareny y la Loteria:

–superficie total cubierta por el mar, 8 hectáreas, o sean 96 hanegadas;

–cubiertas por espeso banco de arena, 12 hectáreas, es decir, 144 hanegadas;

–ídem inundadas por el mar con la consiguiente pérdida de las cosechas, 63 hectáreas, es decir, 756 hanegadas”.

Finalment es diu que, de les 1.044 fanecades afectades, unes 200 havien quedat completament inutilitzades per al conreu durant els propers deu anys. Però, com que el que es pretenia era rebaixar la magnitud del sinistre, el governador civil no tingué cap inconvenient a afirmar que a les dades anteriors només es comptabilitzaven “las zonas inundadas correspondientes a modestos propietarios” i no les que pertanyien “a quienes pueden por sus medios econòmicos reparar los daños recibidos”.

Tot seguint aquesta pràctica d’ocultació dels fets pel governador de València, en cap paper d’aquest expedient apareixen els edificis immobles pel sisme submarí.