LA CARXOFA, A SUECA DES DE L’ANY 1741

[Publicat per primera vegada al setmanari Sueca.

Sueca, 13 de febrer de 2011]

Anàvem errats els qui havíem donat per certes les afirmacions que Josep Bernat i Baldoví va posar en boca d’un dels protagonistes de l'obreta Un ensayo fet en regla ó Qui no té la festa, no té la vespra (1845), atribuint la invenció de la Carxofa a Andreu Serra, (a) Morandanga, que va viure entre els segles XVIII i XIX. D’aquesta manera era com el poble identificava aquell artefacte de fusta, pintat de color verd, que s’obria de manera semblant a la magrana del Misteri d’Elx, per a deixar que un xiquet, caracteritzat d’àngel, cantara un motet quan, en la festa del 8 de setembre, la imatge de Nostra Senyora de Sales passava en processó per la plaça Major —ara de l’Ajuntament—.

Aquest text, el més antic fins ara que donava notícia sobre la presència de la Carxofa en el folklore suecà, juntament a un rebut de l’any 1843, ens havia conduït a fer mals plantejaments sobre els seus orígens. Ara, l’errada creença es pot rectificar gràcies a un document de la secció de Protocols Notarials de l’Arxiu del Regne de València, que signa el notari Tomás Cerrillo l’any 1740. El temps, l’espai i els personatges on s’han d’ubicar els inicis d’aquesta activitat religiosa van ser uns altres, ben diferents als coneguts fins hui.

Allà pel 1740, la vila de Sueca encara no s’havia refet dels estralls de la Guerra de Successió. A les adversitats que afligien per tot arreu el nostre país, com els  estralls del clima, les plagues i el fort increment de les càrregues fiscals que imposà el govern borbó, ara s’afegien, en particular, un terme municipal extremadament insalubre, unes vies de comunicació impracticables la major part de l’any, un sistema de reg encara arcaic però costós de mantindre, els tributs al senyoriu de l’Orde de Montesa i una economia pràcticament d’intercanvi o subsistència. Mentrestant, els beneficis del conreu de l’arròs no es farien visibles fins a unes dècades després.

En aquest context de carestia econòmica i cert aïllament, la vida de la comunitat de religiosos franciscans, custodis de l’església i convent de Nostra Senyora de Sales des de 1657, no era gens plàcida, ja que tenien diversos fronts oberts. Els arribaven tard, quan els arribaven, les aportacions anuals en metàl·lic o en espècie que tenien pactats amb la vila de Sueca; no eren gens cordials les relacions amb el clero de l’Església Parroquial de Sant Pere, entre altres enfrontaments, per la tinença de la imatge de la Patrona; sense oblidar la construcció del nou edifici del Convent, iniciat allà pel 1730, que avançava dificultosament per manca de recursos.

Per això, durant els anys 30 i 40 del XVIII els frares hagueren d’enginyar-se-les amb la creació o renovació de potents reclams que mogueren la religiositat popular cap els seus dominis espirituals i, subsidiàriament, que estimularen la caritat dels parroquians en forma d’almoina. Així es podrien circumscriure, entre d’altres accions, la publicació de la peça teatral del mateix Cerrillo, titulada Comedia famosa, intitulada Fruto cogido labrando, y hallazgo mas portentoso, N.ª S.ª de Sales de la villa de Sueca, i la construcció a la placeta del Convent d’un nou escenari, molt més complet que l’anterior, per a representar el Descendiment del Cos de Crist de la Creu. Serà en aquest darrer assumpte on es contextualitza el tema central del present article.

Així, d’acord amb un contracte del 7 de desembre de 1740 que redactà el notari Tomás Cerrillo, l’Orde Tercer de Sant Francesc del Convent de Nostra Senyora de Sales ,de Sueca, va efectuar una comanda a Joan i Pasqual Sàlvia, mestre i oficial de fuster, respectivament, i a Josep Bas, mestre pintor, tots tres veïns de València, perquè construïren un escenari, amb els seus telons, bastidors, tramoies, etc., a fi que el Divendres Sant de l’any següent es representara l’acte místic del Descendiment del Cos de Crist. És entre les clàusules d’aquest contracte, junt a detallades descripcions especificant com els artesans havien de construir la complexa escenografia, on trobem una grata sorpresa: “la tercera [tramoia] ha de hazer una alcachofa tan capas que asu tiempo ha de llevar el Teatro, cuyas hojas han de ir abriendose poco a poco, al tiempo que vaya bajando, en la que ha de ir dentro un Angel cantando, y al subirse ha de ir las hojas otra vez cogiendose y uniendose todo de buena idea y perfeccion”. No cal afegir cap detall més a aquesta descripció, per a identificar-la de seguida amb la Carxofa.

El Descendiment que els frares programaren, efectivament, es va dur a cap en la data prevista, com revela un segon document de Cerrillo, signat el 31 de març de 1741, on s’abona als susdits artesans valencians la quantitat pactada que, per contracte, se’ls havia de fer efectiva l’endemà de la representació.

Fins ací el que sabem amb certesa després d’haver retrocedit en el temps cent anys respecte a la presència de la Carxofa en el folklore suecà. Però, a més, si entrem en el joc de les especulacions, és lícit creure que en anteriors descendiments, com aquell de què dona fe un pagament municipal de 1708, també hi hauria una escena on la Carxofa i el xiquet/àngel tindrien el seu protagonisme.

Resolts uns interrogants, ara se’ns en plantegen uns altres: ¿És van complir els objectius declarats pels franciscans al mateix document contractual, de tornar a representar el Descendiment en els anys immediats posteriors? ¿Per què es va segregar l’escena de la Carxofa dels descendiments representats el Divendres Sant, i passà a convertir-se en un acte aïllat, entre balls i personatges bíblics, dins la processó de la Mare de Déu de Sales? ¿Quan es va produir tal eventualitat?.... Veurem de resoldre’ls.