LA BIBLIOTECA PARTICULAR DE TOMÁS CERRILLO Y DALP (1755)

[Publicat al setmanari Sueca.

Sueca, 27 de novembre de 2011]

Perquè em pensava que jo era una persona disciplinada, fa un any que em vaig proposar anar a l’Arxiu del Regne de València dues vesprades a la setmana, amb l’objectiu de tafanejar els quasi sempre verges papers dels protocols dels notaris suecans allí existents. Però no, la disciplina va durar no res. El temps que havia d’invertir en el viatge entre l’anada i la tornada (unes tres hores), les despeses econòmiques corresponents (uns vuit euros) i, sobretot, el desgast mental que suposava encertar la peça de roba que necessitaria a l’hora de tornar per la nit... van ser els condicionants decisius per a desdir-me, però no eren els únics.

Les vesprades, allà, passaven massa ràpid: mentre arribaves i deixaves els trastos complementaris a la consigna, saludaves algú conegut a la sala de consulta, et portaven els documents que volies mirar, et llegies fins al text més insignificant... El cas és que quan venies a estar capficat en la matèria, t’avisaven que d’ací no res anaven a tancar. A més, vaig haver de viure un succés tremendament desagradable, quan em vulgueren expulsar del centre quan veieren que estava fotografiant uns papers; però no arribà la sang al riu perquè els atenuants foren concloents: enlloc es deia que no podia fer-ho, en cap moment m’amaguí i la càmera fotogràfica estava en mode museu, es a dir, sense flaix.

De seguida vaig arribar a la conclusió que, tot plegat, complir el propòsit fixat no em compensava. Amb tot, entre octubre i novembre de 2010, potser foren nou vegades les que aní a l’Arxiu del Regne. I n’estic content, pels resultats. Les visites crec que han estat de profit.

Centrant-me sempre en protocols dels notaris suecans del segle XVIII, he pogut conèixer i comprendre actituds dels nostres avantpassats —¿recorden que, segons l’agut cronista Fermí Cortès, els tres vicis dels suecans han sigut tirar guano, pagar la contribució i anar a cal notari?—, he ampliat alguns perfils biogràfics de suecans significatius i, finalment, he tingut la satisfacció de compartir amb els lectors del setmanari Sueca —felicite el seu consell d'administració  pels 40 anys de trajectòria de la revista— notícies i successos històrics que, en forma d’articles breus, han anat publicant-se a les seues pàgines, com els que porten per títol “La Carxofa, a Sueca des de l’any 1741”, “Phelipe, Antonio, é Ygnacio, esclau negre a Sueca (1750)” i “Una taula de billar a benefici de l’església del Convent de Nostra Senyora de Sales (1755)”.

D’aquells materials que aleshores vaig seleccionar per l’interès històric, tan sols resta traure a la llum el que tracta dels llibres inclosos a l’inventari de béns del notari Tomás Cerrillo y Dalp, del qual parlaré a continuació.

Vés a saber quins són els motius, però les notícies sobre llibres en documents notarials suecans durant l’Edat Moderna són minses. Així ho testimonia Josep Lluís Fos a l’article “Biblioteques particulars de Sueca (1571-1624)”, on durant els anys assenyalats solament troba onze propietaris de llibres que posseeixen de dos a setanta-cinc volums, i entre tots sumen la quantitat de cent setanta-dos títols. Això mateix és el que intuïsc que passa en les dècades centrals del segle XVIII, després de donar una ullada ràpida a una part significativa dels protocols notarials disponibles a l’Arxiu del Regne. La qüestió dóna peu a plantejar-nos una caterva de preguntes, però amb els coneixements històrics actuals, de segur que no ens aproparíem a la realitat. Millor ajustar-se a la concreció dels fets.

De Tomás Cerrillo y Dalp, interessant personatge que dóna nom a un dels carrers més transitats de Sueca, i justament notari de professió, he tingut la sort de localitzar l’inventari dels béns, datat l’any 1755, uns pocs mesos després de morir. En aquesta relació, a més de citar un llibre de comptes en pergamí amb les quantitats que li devien, els protocols i escriptures pròpies i els d’un altre notari de Sueca anomenat Bautista Luna, consten els llibres que formaven la seua biblioteca.

Amb els inconvenients que suposen els títols malament transcrits, la manca dels nom de l’autors, l’any i el lloc d’edició, dels dotze que apareixen a l’inventari crec que n’he pogut identificar set —un sobre les revolucions d’Hongria; quatre que tracten de dret, un d’aquests, en tres toms; i dos de ficció: Parnaso Español, que pot ser de Francisco de Quevedo, i Historia de Sancho Panza—, mentre que els cinc restants, tres semblen ser de dret, un quart recopila els sermons d’un tal Veyra i el darrer porta l’incert títol de Teatro Catholico.

Pel que fa a la llengua, tots els llibres de la biblioteca personal de Cerrillo estaven impresos en castellà, menys un de dret civil en llatí, publicat en tres toms.

¿Hi eren tots els llibres que posseïa el nostre personatge, o solament els que tenien algun valor econòmic per al redactor de l’inventari dels béns? No puc encertar la resposta correcta. Per una part, em costa creure que, amb el seu perfil biogràfic, Cerrillo no tinguera una biblioteca més abundant, sobretot de temàtica religiosa, tan apropat com estava a la comunitat franciscana de Sueca. Però, per l’altra, cal tindre en compte que l’inventari era un retrat fidel del que contenien totes i cada una de les estances de la casa on habitava, en el qual havien de fer-se constar tots els objectes existents, encara que estigueren valorats en quantitats mínimes, i més si havien de repartir-se l’herència la seua vídua i els cinc fills que el van sobreviure...  

¿No tenia Cerrillo en sa casa ni un sol exemplar de la peça teatral Comedia famosa, intitulada Fruto Cogido labrando y hallazgo más portentoso, Nª. Sª. de Sales de la Villa de Sueca, que ell mateix va escriure, o l’obviaren per tractar-se d’un fullet?

¿Qui ens ha fet creure que coneixem la nostra història? ¡Que il·lusos som!