LA BENEDICCIÓ DE L'ERMITA DE NOSTRA SENYORA DE L'ESPERANÇA (SUECA, 19 DE JULIOL DE 1770)

[Publicat en Fira i Festes. Sueca. Setembre 2018]

Possiblement l’ermita sota l’advocació de Nostra Senyora de l’Esperança siga el lloc de culte religiós més desconegut de tots els que han existit al nucli urbà i terme municipal de Sueca. D’unes fonts o d’altres, quasi sempre transmeses per via oral, ens han arribat unes poques notícies disperses i confuses. Amb certesa, fins ara coneixíem el nom de la persona que manà erigir-la (Miguel de Múzquiz), el paratge on, pam dalt, pam baix, s’ubicava (a un extrem nord-oest de l’antiga partida del Pla, després parcialment denominada l’Esperança o, també, l’Heretat), l’any de la construcció (entre 1769 i 1770) i poc més. A partir d’aquesta concisa informació, el desconeixement sobre l’edifici s’imposava. Però, la recent publicació en format digital de la Copia del Expediente formado á instan.ª de Joseph Monzó como á Apoderado del Ilmo. Señor Dn Miguel de Muzquiz Ett.ª sobre bendicion y lizen.ª para celebrar el S.to Sacrif.º de la Misa en la Hermita de Nra Sra de la Esperanza sita en el termino de la Villa de Sueca partida del Plá... (1770), del fons de l’Archivo Histórico de la Nobleza (Toledo), ens hi dóna un poc de llum. Aquests són els fets documentats.

Al poc d’aconseguir en l’any 1761 el domini útil i els drets d’establiment de 5.457 fanecades del terme de Sueca, Miguel de Múzquiz, terratinent absentista i secretari de Guerra i Hisenda del govern il·lustrat de Carles III, es plantejà la conveniència de construir habitacles per als treballadors al centre geomètric de les parcel·les de la seua propietat que formaven les partides del Clot del Mestre, el Saladar, l’Esperança, l’Heretat, Maomes i el Pla. Juntes sumaven al voltant de 3.200 fanecades, gran part en ple procés de transformació agrària. L’objectiu era estalviar el desplaçament diari de la vila al lloc de treball a la nombrosa mà d’obra contractada per a reduir aquelles terres pantanoses a conreus d’horta, arrossars, morerars, etc. Així, homes, animals de tracció i eines podrien aprofitar millor les hores de sol, en benefici d’una major rendibilitat laboral. La iniciativa incloïa una ermita on els residents oïren missa els dies de precepte sense necessitat de desplaçar-se a la parròquia del poble.

El projecte va tardar a desenvolupar-se uns quants anys per la reticència dels procuradors locals de Múzquiz. Els arguments en contra no eren gratuïts, perquè encara perdurava en la memòria dels nadius el sonor fracàs de Cristóbal de Vilches un parell de dècades abans, quan intentà implantar un assentament estable a la seua heretat del Mareny. La construcció d’un espaiós edifici a la partida de la Caldereria perquè fóra residència de treballadors va resultar una pèssima inversió: a l’hàbitat insalubre d’aquells aiguamolls —amb aigües putrefactes, molta matèria orgànica en descomposició i reblits de mosquits—, els bracers emmalaltien tothora a causa de la severitat i cronicitat de les febres palúdiques.

Això no obstant, fent cas omís els consells dels qui li duien la procura a Sueca, Múzquiz ordenà construir un edifici a la part esquerra del camí de Vilches anant cap a la mar, on la calçada fa un colze de noranta graus, al costat de la séquia del Rei. En transcórrer el temps, aquest bastiment fou enderrocat i desaparegué sense deixar rastre. Podem fer-nos una idea de l’estructura i distribució de l’immoble per alguns comentaris que es fan a la Copia del Expediente formado á instan.ª..., com veurem de seguida, però sobretot gràcies a un plànol original d’època elaborat per encàrrec del mateix Múzquiz, hui propietat de la Biblioteca Municipal de Sueca. En un dibuix sense massa detalls, es representa l’edifici en una perspectiva obliqua. Té planta baixa i primer pis, coberta a dues aigües rematada amb una creu i sis portes, una per a l’entrada a l’ermita, al frontispici o testera, i les altres cinc en la paret lateral per a l’accés dels treballadors als habitatges.

La Copia del Expediente formado á instan.ª... recull la transcripció d’onze documents ordenats cronològicament, dels que destacarem i extractarem els paràgrafs més il·lustratius per a poder seguir, dia a dia, els tràmits que es feren per tal d’aconseguir de l’arquebisbe de València, Thomas Azpuru, la benedicció de l’ermita i l’autorització per a poder celebrar missa.

Com no podia ser d’una altra manera, tenint en compte en nom de qui es formulava la petició, els tràmits de l’expedient anaren resolent-se ràpid, en contra del que era habitual en aquella època. En poc menys de dos mesos, la sol·licitud fou resolta d’acord la voluntat del propietari. No sempre es podia acontentar tan fàcilment un poderós ministre del monarca Carles III.

La sol·licitud per a celebrar missa a l’ermitori es presenta a l’arquebisbat a principi del mes de juny de 1770. La fa Joseph Monzó, un dels homes de confiança que Miguel de Múzquiz té a Sueca. En ella es diu que

“su Principal tiene una Heredad crecidissima en el termino de Sueca en la que ha construido una Casa de Campo y un Heremitorio con puerta al Campo para que en él pueda celebrarse missa y ohirla los habitadores de ella, y los muchos jornaleros que acuden, y pasan los dias de precepto sin retirarse á poblado por estar bastante distante...”.

El dia 11 del mateix mes, el Palau Arquebisbal, mitjançant un breu decret del vicari general, demana al rector de la parròquia de Sueca que s’expresse sobre

“la necesidad que haya para que en el Heremitorio de que se trata, se celebre el Santo Sacrificio de la misa, la distancia de otra Yglesia ó Heremitorio donde se celebre, y si se ha construido aquel con lisencia de esta Curia”.

Quatre dies més tard, el 15 de juliol, el rector fra Antonio Juan, un experimentat home de religió de 67 anys, envia l’informe sol·licitat per la jerarquia eclesiàstica. Primerament diu que

“las muchas aguas, y malos pasos de Ynvierno, [...] les impossibilita á los habitantes el poder venir á esta Parroquia á cumplir con el precepto de la missa”, i continua afirmant que “la distancia de dha Heredad á esta villa, será de media hora de camino en corta diferencia”.

Després, la resposta del rector a la darrera pregunta ens fa pensar que la construcció s’ha fet sense el preceptiu permís de l’arquebisbat, perquè escriu

“No se puede llamar Ermita, ni Ermitorio, si solo una pieza que se hizo quando se fabricó la Casa para destinarla, ó hacerla Ermita precediendo las devidas lizencias, que concedida esta se pasaria á la parte de poner Altar, y hornamentos decentes para celebrar el santo sacrificio...”.

Abans de concloure l’informe, fra Antonio Juan tracta dues qüestions més. Diu que l’espai reservat per al culte compleix un altre requisit, sempre necessari en l’època perquè l’autoritat religiosa done el plàcet per a la benedicció:

“el Quarto destinado, está separado de todas las Oficinas interiores con puerta al campo mui decente, y compuesto...”. I finalitza amb una frase que és impagable, “Por lo que salvando siempre mis drchos y los de este mi Clero de Sueca, no hallo inconveniente en que se conceda lizencia segun y como á V. S.ª lo juzgase conveniente”.

El rector anota aquesta mena de condició fastiguejat de les contínues disputes que mantenien el clergat de la parròquia de Sant Pere i la comunitat franciscana del Convent de Nostra Senyora de Sales, pel cobrament dels drets derivats de la celebració de misses, l’assistència a processons, enterraments i funerals, la prèdica en les festivitats més assenyades, etc.

El dia 30 de juny, l’arquebisbe mana al bisbe governador que es done

“lizencia para q.e desde luego se forme el Altar en el testero correspondiente, señalandole Patrono”, i al rector de la parroquial de Sueca que “estando concluido con los demas Ornamentos y Vasos Sagrados que deveran servir en él, se nos dé cuenta...”.

El diligent rector fra Antonio Juan només tarda una setmana a respondre al cap de l’església valentina. El dia 6 de juliol signa l’informe sol·licitat, del que transcrivim el paràgraf més significatiu:

“me constitui personalmente en las Casas de Campo del Illustrissimo Señor D.n Miguel de Musquis y registrada la pieza, ó quarto destinado para Hermitorio, la vi mui decente con la Ymagen de la Virgen baxo la invocacion dela Esperanza, con su Altar de repisa corlado mui vistoso, con todos los hornamentos, y vasos sagrados mui limpios y aseados para celebrar el Santo Sacrificio de la Misa...”,

i torna a precisar que l’ermitori és independent de la resta de cases, del que s’entra i ix per una porta que dóna al camp.

La superioritat eclesiàstica es dóna per satisfeta amb les informacions aportades pel capellà de Sueca i, mitjançant un decret signat el dia 9 de juliol, Rafael de Lassala, bisbe d’Adramita, i Thomas Azpuru, arquebisbe de València, disposen a l’uníson que,

“usando de las facultades con que nos hallamos, damos comission al Dr Dn Joseph Ramirez Prior de la Militar Orden de Montesa en su Real Convento del Temple de esta Ciudad, para que pasando personalmente, y asistido de la Cruz Parroquial, Cura, y demas Ministros de dha Villa de Sueca, como de su territorio, bendiga dha Ermita baxo la Ynvocacion de Nra. Señora de la Esperanza, segun el Ritual Romano; y executado que sea, en el inmediato dia celebrará dho Comissionado la primera misa con las solemnidades correspondientes...”.

A més, decreten altres dues disposicions. En primer lloc, prohibeixen la celebració de misses “los primeros dias de las Pasquas del año, solemnidad del Corpus, Ascension de Nuestro Señor, Domingo de la Trinidad, y dia del Señor S.n Pedro Apostol...”, festivitats en que els feligresos hauran de concórrer necessàriament a la parròquia, excepte si el rigor del temporal ho impedeix. I en segon termini, s’obliga a l’apoderat de Múzquiz, el llaurador Vicente Cebolla de Miguel, “á la conservacion del actual estado de dha Hermita, y a la celebracion de quinze misas annuales en los dias festivos, de que se pasará razon individual al Cura de dicha Villa de Sueca en fin de cada uno”.

L’anterior decret el rep fra Joseph Ramírez, prior de l’Orde de Montesa, el dia 19 de juliol quan, casualment o no, es trova a la vila de Sueca. Sense pèrdua de temps, després d’acceptar l’encàrrec arquebisbal, en companyia de mossén Joseph Yborra, vicari de l’església de la parròquia, per l’absència del titular, es persona en l’ermita per a beneir-la amb el protocol fixat pel decret. A més del vicari, es fa acompanyar de

“la Cruz Parroquial, y Acólitos, de algunos sacerdotes, y otras muchas Personas, y siendo en dho Heremitorio, y vestido con Capa pluvial y demas vestiduras sacerdotales dixo las oraciones que previene el Ritual Romano; é hizo las demas ceremonias acostumbradas en semejantes actos, y concluida la bendicion se canto con mucha solemnidad el Te Deum Laudamus con lo que quedó solemnizada la bendicion del referido Heremitorio”.

Arribats a aquest extrem, caldria plantejar-se dues qüestions: les causes de força major que impediren estar present en l’acte al rector de la parròquia, fra Antonio Juan, i per què no hi consta l’assistència de cap autoritat municipal. En el primer cas, posats a especular, tal vegada no foren causes de força major i sí una mostra de malestar del rector perquè, probablement, no se li garantien els drets econòmics de les misses a celebrar a l’ermitori; mentre que en el segon, és possible que hi haguera un acord dels membres de la Corporació municipal suecana de no fer-hi acte de presència, perquè com a representants de l’oligarquia local, els seus interessos eren generalment antagònics als dels terratinents. Més justificada era l’absència de Miguel de Múzquiz, per ocupacions del càrrec ministerial i la cura del patrimoni familiar, però va estar molt ben representat en l’acte per un home de la seua completa confiança en assumptes terrenals, el mateix prior de l’Orde de Montesa, fra Joseph Ramírez.

El darrer document de l’expedient du data del 8 d’agost de 1770. En aquest, el ja anomenat Vicente Cebolla de Miguel, llaurador veí de Sueca, accepta el mandat de la més alta jerarquia eclesiàstica valenciana i, com a administrador de totes les propietats que té Miguel de Múzquiz a la vila i terme de Sueca, s’obliga davant de notari

“á mantener el Heremitorio [...] de Hornamentos, y Vasos Sagrados, lo material de la obra su conservación del actual estado, y hacer celebrar en cada un Año quinze misas en los dias festivos y de todo lo preciso, y necessario para la mayor decencia de dho Heremitorio...”.

Ací finalitza la Copia del Expediente formado á instan.ª de Joseph Monzó como á Apoderado del Ilmo. Señor Dn Miguel de Muzquiz Ett.ª sobre bendicion y lizen.ª para celebrar el S.to Sacrif.º de la Misa en la Hermita de Nra Sra de la Esperanza sita en el termino de la Villa de Sueca partida del Plá... Els documents inclosos no aporten més informació que la relatada en les línies anteriors, que no és poca. Desconeguem el temps que l’ermita i les cinc cases adjacents van complir els objectius pels quals foren edificades. Estarem a l’aguait.