L'INVENTARI DEL CONVENT DELS FRANCISCANS UN ANY ABANS DE L'EXCLAUSTRACIÓ (1836), SEGONS UN DOCUMENT TRANSCRIT PER PEDRO SUCÍAS

[Publicat en el llibre El Convent dels Franciscans. Sueca,

Falla Verge de Sales, 2019]

Els perfils biogràfics sobre l’incansable sacerdot Pedro Sucías Aparicio (Enguera, 1844-València, 1917) coincideixen a destacar la seua passió per l’arqueologia i el folklore valencians, amen de la immensa tasca realitzada en la transcripció i l’estudi de textos existents en els centres documentals valencians i catalans més importants de l’època, sobretot en arxius eclesiàstics de diversa localització. Una tasca que, malgrat quedar-se inèdita per manca de recursos econòmics propis, es pot consultar a l’Arxiu Municipal de València, lloc on a la seua mort van ser dipositats el més de mig centenar de volums manuscrits que la recullen, perquè així ho deixà disposat en el testament.

La posterior desaparició de molts dels originals consultats per Sucías ha ocasionat que, a hores d’ara, els seus manuscrits arrepleguen valuosos testimonis del passat, que d’una altra manera s’hagueren perdut definitivament. D’ací rau l’interés de Historia de Enguera y de los pueblos de su distrito, Anales históricos de Valencia, Pracmáticas y órdenes de 1740 a 1834, Notas útiles para escribir la historia de la Catedral de Valencia, Notas útiles para la historia del reino de Valencia o Monografías de casi todos los pueblos de Valencia, títols d’algunes de les obres de l’historiador enguerí.

És precisament Notas útiles para la historia del reino de Valencia, un manuscrit finalitzat d’elaborar cap a l’any 1910 i enquadernat en diversos volums, el que hem volgut donar una ullada per vore què deia sobre Sueca i els seus habitants. El resultat de la consulta ha estat una mica decebedor, llevat d’una notícia que aporta informació significativa sobre un moment clau en la nostra història.

Al marge d’algunes referències que poc afegeixen al coneixement del passat suecà, com ara els noms dels primers repobladors cristians del segle XIII —transcrits de manera incorrecta en prou ocasions—, la creació i ocupació del convent de Nostra Senyora de Sales per diverses comunitats religioses durant el segle XVII fins a l’arribada dels franciscans observants, les tempestes i inundacions patides en les dècades centrals del segle XIX, així com l’entrada de les tropes carlines l’any 1874, Sucías transcriu un document que ens ha cridat molt l’atenció, per inèdit i pels enigmes que planteja, entre d’altres qüestions perquè no indica d’on l’ha copiat ni l’arxiu on és l’original.

En el tom 49 de Notas útiles para la historia.., pp. 433 i 434, de Pedro Sucías, podem llegir el text següent:

“En 1835 se procedió al inventario de los bienes muebles existentes en el convento de Sueca conforme á lo mandado por el R.D. de 12 de agosto de 1835[1] cuyo inventario fué hecho por Don José Vergara y Don Manuel Vicano en asistencia de fray Juan Bañó último Prior de esta casa y se apuntaron los objetos siguientes

Muebles: Una mesa de nogál. Tres sillas de respaldo. Ocho mesas más. Una caldera. Un belón.[2]

Cocina: Veinte tazas. Dieciseis platos. Dieciseis saleros. Un tonél para vino y cuatro sartenes.

Celda de la Orden: Un arca. Dos tohallas. Tres limpiamanos. Catorce madejas de hilo crudo.

Por las celdas: Un cajón de [...].[3] Una cama de madera. Tres sillas. Dos mesas.

Archivo: Un libro de entradas y salidas.

Biblioteca: Una mesa de madera. Cuatrocientos ochenta libros.

En la torre: Cuatro campanas.

Sacristia: Una cruz de madera de procesiones. Un crucifijo. Un dosél. Dos espejos grandes. Una mesa de pino grande. Un palio viejo. Un arca. Cuatro campanitas pequeñas. Diez casullas de diferentes colores. Un terno dorado.[4] Veintiseis purificadores.[5] Diecisiete palias.[6] Ocho roquetes.[7] Una casulla azúl.

Camarin de la Virgen: Un arca de pino. Un San Antonio, La imagen de la Purisima. Cuatro candeleros. Nueve sacras.[8]

El Altar principal: Nuestra Señora de Sales lleva una diadema de plata, pendientes y una aguja de oro. El niño lleva otra corona de plata. Tres misales. Un molde de hacer hostias. Seis candeleros de madera y cuatro confesonarios”.

Resulta evident que, per les contingències polítiques del moment, l’inventari tractava d’amagar el patrimoni de la comunitat franciscana a Sueca. El motiu? La promulgació del Reial Decret de 25 de Juliol de 1835 —publicat a la Gazeta de Madrid quatre dies després—, a iniciativa del president del Consell de Ministres, comte de Toreno. Amb el decret s’encetava l’episodi històric conegut com la Desamortització de Mendizábal,[9] és a dir, una sèrie de disposicions governamentals que van suposar, al cap i a la fi, la supressió de les ordes religioses, la exclaustració dels frares i la incautació dels seus béns, tant mobles com immobles.

Després de més de cent setanta-cinc anys de presència dels franciscans observants a la localitat, llevat d’algunes interrupcions momentànies com l’ocupació francesa d’inicis del segle XIX, ningú es pot creure que fóra tan pobre i escàs el patrimoni moble existent al convent —un edifici d’uns 925 metres quadrats de superfície i tres altures— i l’església de Nostra Senyora de Sales —altres 1.000 m. q.—, amb l’afegit de l’hortet que parcialment els envoltava.

D’una banda, el mobiliari, la roba i els utensilis de cuina que figuren en l’inventari de 1835 transcrit per Sucías, sens dubte eren insuficients per a atendre les necessitats materials dels religiosos residents —n’eren un total de 29 en una relació confeccionada pels propis franciscans el 21 de febrer del mateix any—, encara que fóra molta l’austeritat practicada.

Per l’altra, l’esquifit nombre d’imatges, joies i ornaments litúrgics ressenyats no corresponen, ni de lluny, amb la secular intensitat espiritual amb que els suecans han viscut la devoció a la Verge de Sales. ¿Què havia passat, per exemple, amb els set quadres del retaule amb la vida del Patriarca Sant Francesc d’Asís adquirides feia no res, segons s’anota al Libro de recibo y gasto del Convento de N.ª S.ª de Sales de Villa de Sueca 1831[-1835]? També és simptomàtic que a la relació de béns no conste cap relíquia.

Quant a l’arxiu, només es contempla l’existència d’un llibre de comptes, que segurament seria l’aleshores vigent; però, ¿què havia passat als anteriors i als altres papers necessaris per a l’administració de la vida d’una comunitat religiosa tan arrelada com la franciscana? La biblioteca, en canvi, amb 480 volums, sí que està encara ben nodrida.

Davant d’aquesta tessitura, cal suposar que, o bé els redactors d’aquesta relació de béns, els desconeguts José Vergara i Manuel Vicano —no s’ha pogut esbrinar la seua qualitat i ni a qui representaven—, feren la vista grossa i anaren al dictat de l’últim guardià del convent suecà, el també esmentat Juan Bañó, o bé que els franciscans, veient el què se’ls venia al damunt, amb previsió havien tret del convent i l’església els objectes que van poder, i els amagaren en un primer moment, com passà en altres poblacions, als domicilis dels suecans de més confiança. Després, el rastre de gran part d’aquell ajovar domèstic, documents, imatges, joies, ornaments, etc., es perdria sense remei amb el pas del temps.

En fi, l’inventari del contingut del convent en l’any 1835 que transcriu Sucías en el manuscrit Notas útiles para la historia del reino de Valencia, ens planteja una incògnita més del nostre passat que, pot ser, algun dia es puga resoldre.

1 En la Gazeta de Madrid, periòdic oficial equivalent a l’actual Boletín Oficial del Estado, no hem pogut trobar cap decret publicat durant els mesos d’agost i setembre que tinguera a vore amb la temàtica tractada.

2 Per “velón”: llum de metall, d’oli, habitualment amb diversos encenedors.

3 Il·legible.

4 Conjunt cerimonial format per una casulla, una capa pluvial i dues dalmàtiques.

5 Teles rectangulars amb les quals el rector eixuga el calze durant la missa.

6 Teles quadrades, generalment brodades, amb les quals es cobreix el calze durant la missa.

7 Vestidures eclesiàstiques, habitualment de lli.

8 Quadrets amb oracions que es col·loquen al mig i als dos costats de l’altar.

9 Juan Álvarez Mendizábal. El 14 de setembre de 1835 fou nomenat substitut del comte de Toreno, José María Queipo de Llano, en la presidència del Govern espanyol.