[Text publicat en Personatges històrics suecans.
Diccionari biogràfic. Sueca, Llibreria Sant Pere, 2009]
Sueca, 10/IX/1877–València, 11/XI/1971. Industrial, erudit, bibliòfil i editor.
Erudit, autodidacta, defensor de la nostra cultura en qualsevol dels seus aspectes, Nicolau Primitiu Gómez va ser un dels pocs membres de la burgesia valenciana d’aleshores que apostà per la pervivència de les particularitats que ens identifiquen com a poble.
Fill primogènit del mestre de molins suecà Domingo Gómez, només visqué al nostre poble fins al 1884, quan la família decidí traslladar-se a València a la recerca de millors perspectives laborals. Abans d’anar-se’n ja havia començat la seua educació al parvulari de les Germanetes de la Caritat i a l’escola primària municipal de dalt dels Porxets. A la ciutat d’adopció realitzà els estudis secundaris a l’Institut General i Tècnic, i després, amb la finalitat d’adquirir els coneixements necessaris per a portar endavant el negoci familiar de maquinària agrícola i molineria, obtingué els graus de Perit Mecànic (1902) i Perit Químic (1903), que complementà amb l’assistència a les Escoles d’Artesans i de Comerç durant un temps.
Els estudis esmentats els féu amb matrícula lliure, ja que des dels tretze anys treballava d’aprenent al taller de son pare. Quan encara en tenia vint-i-dos, a causa de la feble salut d’aquest, assumí la direcció de l’empresa, que ell s’encarregà de modernitzar amb constants innovacions tecnològiques —dissenyà i construí a El Palmar la primera trilladora d’arròs que es va fer a l’Estat espanyol (1903)—, ampliació de la gamma de productes —començà a construir maquinària per a forns de pa—, millores laborals per als treballadors —va implantar la jornada anglesa, paga de Nadal, creació d’una mútua per a socors de malaltia, etc.—, captació de nous clients, manteniment d’instal·lacions, etc., sobretot a partir de 1912, quan va adquirir la propietat total del negoci.
En els darrers anys de la dècada dels 50, a l’empresa denominada “Indústrias Mecano-Agrícolas Domingómez” (IMAD) treballaven més de dos-cents cinquanta operaris; era una de les més solvents de l’Estat espanyol en la seua especialitat, amb més de trenta patents registrades; i competia amb plena garantia en l’estranger: hi havia maquinària construïda i instal·lada pels seus tallers en trenta-dos països. L’any 1960, el govern li va concedir la Medalla d’Argent al Mèrit al Treball.
Quan, pels inicis dels anys vint, veié consolidada l’empresa, Gómez Serrano pogué dedicar més temps a l’arqueologia i a la prehistòria, passions que l’introduïren en el món cultural valencià d’aleshores, esquifit però molt actiu; i es va convertir amb el pas del temps en la figura senyera del valencianisme. En cadascuna de les nombroses activitats que emprendria a partir d’ara, amb una actitud honesta, participativa i ferma, expressaria la gran estima que tenia pel país.
Des que es féu soci de Lo Rat Penat el 1920, es va involucrar de ple en les seues activitats organitzant excursions, donant conferències i programant cursets, i fou elegit president en dues ocasions (1932/1935 i 1959/1961), en les quals donà una gran empenta a l’entitat. Abans de la guerra civil participà en la fundació i fou president d’Acció Cultural Valenciana (1930), i també va arribar a la presidència de Proa (1935), una altra entitat defensora dels interessos culturals dels valencians. Després s’inscriví en el Centre Excursionista de València (1949) i el feren director degà del Centre de Cultura Valenciana (1956).
Malgrat que Gómez Serrano publicà l’any 1922 els primers escrits al “Boletín de la Federación Patronal de Valencia y su Región”, sobre temàtica empresarial i laboral, arran la convocatòria un any després del Tercer Congrés d’Història de la Corona d’Aragó a València, va encetar una llarga trajectòria com a escriptor d’articles i llibres que tractaven de les seues qüestions predilectes: toponímia, arqueologia, història, lingüística, etc.; amb un total de més de tres-cents textos, gran part d’ells escrits en valencià. Col·laborà en diaris, revistes, butlletins i anuaris, tals com “Germania”, “El Poble Valencià”, “Anales del Centro de Cultura Valenciana”, “El Camí”, “Acció”, La República de les Lletres”, “Almanaque de Las Provincias”, “Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura”, “Feriario”, “Levante”, o a la revista que ell mateix va fundar el 1958, “Sicània”. Dels seus llibres i opuscles cal destacar per diversos motius Contribució al estudi de la molineria valenciana mijeval, comunicació presentada al congrés d’història abans esmentat i publicada el 1928; Excavacions de València ab motiu dels seus canterellat i eixamples, ara de bellnou portats alafí (1932); La Renaixença i el romanticisme a Lo Rat Penat (1935); Recordances de Sant Vicent Ferrer en la VI centuria del seu naixement (1950), que va signar, com sovint feia, amb el pseudònim “Nicolau de Sueca”; i Contribución al estudio de la Protohistoria Mítica de los Íbero-Sicanos (1957).
Però l’interés de l’erudit suecà pels llibres va anar més enllà de la pròpia producció. Prompte dedicà una suma considerable del pressupost familiar a la compra de llibres, que si bé al principi tractaven sobre mecànica, administració d’empreses o comptabilitat, després abastà els que des de qualsevol perspectiva es relacionaven amb el nostre país, i reuní un fons bibliogràfic molt important, en qualitat i en quantitat. Aquest fons documental seria la gènesi de l’actual Biblioteca Valenciana, gràcies a la generosa donació feta pels seus hereus.
Potser encara més determinant que l’esmentada activitat d’agrupar en col·lecció els llibres valencians, siga haver salvat de la destrucció, mentre va durar el conflicte del 36, milers de pergamins i altres documents de gran vàlua històrica: els rescatava de fàbriques de paper, draperies i femers, amb la intenció de restaurar els que calgueren i identificar la seua procedència, a fi i efecte de tornar-los al lloc d’origen una vegada finalitzara la guerra, com així començà a fer el mateix mes d’abril del 1939. Els materials que no pogué saber d’on procedien els lliurà a l’Arxiu del Regne de València el 1967.
A més d’emprar el valencià en gran part dels seus escrits, des de ben aviat lluità per l’ús i la dignitat de la nostra llengua. Entre d’altres accions, va signar les Normes de Castelló (1932), publicà El bilingüisme valencià (1936) i La llengua valenciana a l’escola (1936), i l’elegiren president de la Comissió Patrocinadora del Diccionari català-valencià-balear, d’Antoni Ma. Alcover i Francesc de B. Moll, que va organitzar l’Ajuntament de València el 1951.
No content amb això, en l’any 1954, a l’edat de setanta-set anys, féu realitat una vella il·lusió: fundà l’editorial Sicània amb el propòsit de divulgar la nostra cultura i els nostres autors, i de contribuir a la normalització del valencià, llengua en la qual estan escrits tots els títols publicats, uns cinquanta, sobre la més diversa temàtica: novel·la, estudis històrics, litúrgia religiosa, filologia, relats infantils, etc.
Sota la marca Sicània Antiquària, creà una secció de compravenda de llibres valencians antics, els catàlegs de la qual aparegueren els anys 1958, 1963 i 1966. Fou mecenes de la revista mensual d’informació general titulada “Sicània”, que dirigia Vicent Badia i Marín, que eixí al carrer durant divuit mesos (1958-1959), amb un tiratge inicial de cinc mil exemplars. Dos anys després de desaparéixer aquesta, aparegué el primer dels setze opuscles que arribaren a publicar-se de la sèrie “Nostres Faulelles”, on es recollien articles i narracions curtes, sempre en valencià.
Malgrat que no era una persona addicta al règim franquista, tan brillant trajectòria el féu mereixedor d’innombrables reconeixements en vida, entre els quals, a més dels que ja s’han esmentat, destacarem el de ser membre corresponent de la Reial Acadèmica d’Història (1950), estar en possessió de la Comanda de l’Orde Civil d’Alfons el Magnànim (1967) i tindre el títol de Fill Adoptiu de la ciutat de València (1967).
En un ex-libris seu va escriure el lema “Treballar, persistir, esperar”.