FRA ANTONIO JUAN I EL NOSTRE EDIFICI DE CORREUS

[Publicat al setmanari Sueca.

Sueca, 25 de març de 2012]

En la segona meitat del segle XVIII, va exercir com a rector de l’església parroquial de Sueca un home de sòlida formació intel·lectual, llarg recorregut apostòlic i una obsessió, la docència infantil. Fou fra Antonio Juan y Micó.

Antonio Juan havia nascut a l’Olleria l’any 1703, però desconeixem els motius que van moure, un graduat en Art com era ell, doctor en Sagrada Teologia i catedràtic de Moral, a establir-se en una vila com la nostra, amb poc més de tres mil ànimes i una, economia en què encara era incipient l’agricultura arrossera.

Siga com siga, el cas és que Antonio Juan va arrelar a Sueca i durant quasi trenta anys, des de l’arribada cap al 1757 —o el 1758, no ho sabem amb certesa— fins a la seua mort ocorreguda el 1787, va estar integrat de ple en la societat local d’aleshores.

De tal manera fou així que, en el testament atorgat el 20 d’agost de 1786, el nostre personatge donà al poble de Sueca l’edifici conegut com la Casa Ensenyança, que ell mateix havia pagat de la seua butxaca, amb la condició que continuara dedicant-se a la instrucció de xiquetes.

Aquest edifici estava situat a la confluència de les places de l’Ajuntament i Sant Pere, tot just davant la porta dels Benissants de l’església parroquial, el campanar i el casal del Mestre de l’Orde de Montesa. Sobre una superfície de 275 m2 s’alçava la planta baixa, el primer pis i la cambra. És a dir, un dels millors immobles de la vila de Sueca de les acaballes del segle XVIII.

A més, perquè la deixa no suposara una càrrega econòmica a les arques municipals, Antonio Juan també disposà en les seues últimes voluntats que les rendes produïdes per 7 fanecades d’oliveres, 13 d’horta i 6 de planter, es dedicaren a pagar els sous de les mestres que treballaven a la Casa Ensenyança.

Però, de seguida, les successives corporacions municipals suecanes comprovarien que les rendes d’aquestes finques rústiques no eren suficients per a cobrir les despeses generades per l’escola, ja que el nombre d’alumnes augmentà molt ràpid a causa del gran increment demogràfic de la vila. A més, ben sovint, l’edifici necessitava reformes i reparacions. Per aquest motiu, l’ajuntament no va tindre altre remei que sufragar amb els pressupostos municipals el dèficit que tots els anys generava l’escola.

Aprofitant les bondats de l’edifici, i també amb la intenció d’amortitzar d’alguna manera les esmentades despeses, els membres del Consistori volgueren fer-lo compatible amb altres usos més enllà de la pràctica docent, però de manera ocasional i sense continuïtat: habitatge de les mestres, lloc de reunions, magatzem i seu electoral.

Així va transcórrer la pràctica totalitat del Nou-cents. El manteniment de la Casa Ensenyança de xiquetes va continuar suposant una considerable càrrega econòmica per a la caixa municipal, fins que en una data desconeguda, entre els darrers anys del XIX i primers del XX, l’ajuntament digué prou i va tancar les portes de l’edifici, quan ja presentava un estat molt deteriorat.

La problemàtica que generava l’edifici de la Casa Ensenyança es va intentar resoldre, de manera definitiva, cent cinquanta anys després de la donació feta per fra Antonio Juan al municipi de Sueca, quan el 14 de gener de 1937, el Consell municipal aprovà cedir-lo al Ministeri de Comunicacions i Marina, per a ubicar l’oficina de Correus i Telègrafs, encara que la materialització del projecte tardaria uns quants anys a realitzar-se, pels requeriments espacials que exigia l’Estat, per les circumstàncies de la Guerra Civil, i finalment per la manca de recursos econòmics del Govern central.

Als dos mesos d’acordar la cessió, l’ajuntament de Sueca es veié amb l’obligació d’adquirir la casa del costat de l’edifici de fra Antonio Juan que donava a la plaça de Sant Pere, perquè la superfície d’aquest no sumava els 350 m2 que requeria el ministeri per a instal·lar la seu de Correus.

Una vegada es van complir tots els requisits, el 15 de juliol de 1937, l’Estat espanyol acceptà la cessió gratuïta de l’antiga Casa Ensenyança de xiquetes, i també la condició fixada per l’ajuntament suecà què l’únic ús que se li podia donar al nou edifici era oficina de Correus i Telègrafs. En cas contrari, sense importar les circumstàncies, la propietat revertiria al municipi de Sueca.

        Amb la guerra d'Espanya pel mig i les dificultats econòmiques que la van seguir, el projecte de construcció de l’edifici on havien d’ubicar-se els serveis postals es va perllongar molts anys, fins que s’aprovà definitivament el 21 de juliol de 1950, amb un pressupost total de 853.832,28 pessetes, un 15% del qual anava a compte de l’ajuntament de Sueca, és a dir, 128.074,44 pessetes.

        Amb aquests antecedents històrics, la Sociedad Estatal de Correos y Telégrafos, actual posseïdora de l’edifici, no tindrà altre remei que reintegrar-ne la titularitat al poble de Sueca si no hi torna a instal·lar els serveis postals que va traslladar als afores fa dos o tres anys. Els suecans no comprendríem, ni hauríem d’acceptar, que la Casa Ensenyança de fra Antonio Juan fóra venuda per a pisos.