EL GRAN PATRIMONI (I LA MALA FORTUNA) DE BERNARD LAPEYRE, COMERCIANT FRANCÉS ARRELAT A SUECA (ss. XVIII-XIX)

[Text publicat al setmanari Suheca.com, el 18 de maig de 2018]

Tinc davant meu un gruixut lligall de documents. És el recull de protocols del notari suecà Baltasar Barranca de l’any 1815. El tom forma part d’aquella magnífica col·lecció de registres notarials que en els anys vuitanta del segle passat, davant la indiferència de tots, les corporacions municipals d’aleshores al capdavant, hagué de canviar de custodi perquè tinguera una digna conservació. Els més de set-cents toms de trenta-sis notaris que treballaren a Sueca entre els segles XVI i XX van anar a parar a l’Arxiu del Regne de València, lloc on em trobe ara mateix.

Mentre busque algun rastre que m’aprope a la presència dels primers passiegos a les nostres terres, apareix de manera sobtada un extens document que em crida l’atenció i em distrau de l’objectiu inicial. El protocol està datat el 23 de gener de 1815 i descriu detalladament el patrimoni de Bernard Lapeyre quan li va arribar la mort. S’hi tracta del conveni subscrit per la viuda i els fills d’aquest comerciant francés aveïnat a Sueca, per a dividir-se els seus béns; uns béns que es valoren en 119.267 lliures, 6 sous i 8 diners. És a dir, una vertadera fortuna per a l’època.

Durant uns quants minuts, deixe aparcada la recerca de registres notarials relacionats amb els vinguts de la vall del Pas per a prendre nota de les dades bàsiques del document que reparteix els béns de Bernard Lapeyre entre els seus hereus. En els primers paràgrafs puc llegir que aquests es divideixen en dues meitats, una per a la viuda, Philippa Serrés, i l’altra, a parts iguals, per als fills, Bernardo, Felipa, Mariano, Mariana, Màxima i Josefa (bo, aquesta darrera no, perquè resident a terres franceses, es diu que ha renunciat a la seua part d’herència), tot descomptant els dots que els casats van rebre en el seu moment.

Després, en els fulls immediats, s’inventarien les propietats, que extracte amb l’ajut d’una calculadora. En primer lloc, el cos general de béns del difunt Bernard Lapeyre registra 9 cases: 2 a Sueca, 2 a Riola, 2 a Fortaleny, 2 a Corbera i 1 a Polinyà. Després, les propietats rurals: un total de 1.583 fanecades i 34 braces, majoritàriament al terme municipal de Corbera (1.241 fanecades i 16 braces; més de la meitat d’elles dedicades al conreu arrosser), però també als de Sueca, Benifaió i Albalat. I, finalment, el capital pendent de cobrament: 52.729 lliures, 15 sous i 1 diner, suma de les quantitats no tornades per 234 deutors, que el mateix protocol considera “solvents” (121 individus de Sueca, 25 de Benifaió, 16 de Cullera, 11 de Corbera, 10 de Moncada i d’altres deu pobles de la província de València).

Amb les dites notes, quede sorprés per l’abast territorial dels negocis del francés i perquè no menciona l’existència de diners en metàl·lic. També m’estranya que absolutament tots els 234 deutors, sense cap excepció, es consideren solvents. El document no ho diu, però els esmentats deutes s’originarien, sobretot, per dues vies: el préstec de diners en efectiu i la venda a termini d’animals de feina.

A mesura que recopile aquestes notes, vaig recordant el poc que conec d’aquest comerciant francés. El matrimoni format per Bernard Lapeyre i Philippa Serrés sembla que procedien de la regió francesa de l’Aquitània, a l’actual departament dels Pyrénées-Atlantiques. Abans d’arrelar-se a Sueca en la dècada de 1780, Lapeyre va viure si més no a Sogorb, on compartia negocis d’intermediació amb altres comerciants francesos, com Juan Labat i Miguel Tisné. Ja establert a Sueca, sabem que es va dedicar, entre altres activitats, a la venda del bestiar cavallí que portava de Tarragona, al préstec dinerari i a la producció agrícola (en l’any 1803, per exemple, formà companyia amb el llaurador suecà Miquel Carrasquer, per a llogar a l’hereu de Miguel de Múzquiz, Agustín, 9 cases, 1 paridera, i graner, 1 molí, 4.163 fanecades d’arròs i 1.797 d’horta). Dels quatre fills que es casaren, tres ho feren amb membres de la colònia comercial francesa establerta a pobles valencians, com Merle (Sueca), Valier (Xàtiva) i Fourrat (Sagunt).

Malgrat això, l’existència de Bernard Lapeyre a les nostres terres, sobretot els darrers anys, no va tindre precisament una vida plaent: hagué de viure dos sotracs a causa de la política internacional de l’època; del primer se’n va poder eixir, però no del segon. Durant la Guerra del Rosselló contra la França revolucionària (1793-1795) fou expatriat per la seua condició de francés, encara que en finalitzar aquesta pogué reiniciar els seus múltiples negocis. En canvi, tots els indicis apunten que Lapeyre fou un dels centenars de francesos degollats a la Ciutadella de València entre els dies 5 i 6 de juny de 1808, quan el poble s’alçà en armes contra la invasió de les tropes napoleòniques. En les dues ocasions, la casa on vivia al carrer del Sequial fou assaltada i cremades les pertinences. D’ací que la divisió dels béns es fera en l’any 1815, quasi set després de la mort, quan la situació social s’havia calmat.

Per molt que m’interesse Bernard Lapeyre, no puc entretindre’m més. Com deia abans, el tom del notari Baltasar Barranca de 1815 és molt gruixut i, per a més inri, la lletra és irregular i minúscula. El patracol té més de cinc-cents fulls i encara no he arribat al centenar. Caldrà que m’apresse si vull complir el propòsit de concloure’l abans que tanquen l’arxiu a les dues i mitja de la vesprada. Tornaré a centrar-me en la localització de la primera generació de passiegos arribats a Sueca.

Passe fulls, fulls i més fulls i no apareix cap informació relacionada amb individus d’aquella procedència. Avance a bon ritme. Quan arribe al tres-cents cinquanta, mire l’hora i calcule: al pas que vaig, finalitzaré el repàs del lligall a temps. Però, com afirma la saviesa popular, de bons propòsits estan les tombes plenes. Uns quaranta fulls després, quan quasi anava passant-los de manera mecànica, ix al meu encontre un altre protocol amb Lapeyre de protagonista. Està datat el 18 de juliol de 1815 i és una addició a l’anterior cos de béns. Caldrà llegir-lo amb cura, pense, si vull ampliar la informació facilitada pel primer inventari patrimonial del francés. Torne a deixar a un costat la recerca de gent originària de la Vega del Pas. Com que done per fet que en la sessió de hui no podré arribar a la fi del lligall, em recree en la seua lectura.

El registre notarial en qüestió es redacta per a afegir una altra relació de deutors, però en aquest cas són els considerats “de difícil cobrament”. No s’havien incorporat en la primera divisió del cos de béns, afirma el document, “per no entorpir” la partició de l’herència entre la viuda i els fills. Així mateix, s’anota que a mesura que vagen cobrant-se les quantitats degudes “es partiran en la mateixa proporció hereditària entre tots els hereus”. Ara entenc per què en la primera divisió patrimonial no hi havia cap deutor considerat insolvent: els havien agrupat en aquesta segona llista, protocol·litzada sis mesos després.

La procedència dels individus amb deutes “de difícil cobrament” corrobora l’extens radi d’acció del comerciant francés pel que fa a l’activitat creditícia. En la segona relació apareixen 212 deutors repartits entre 21 pobles valencians —76 són de Sueca, 33 de Cullera, 16 d’Albalat, 8 de Corbera, etc., però també hi ha 6 de Moncada, 5 de Bétera, 2 d’Alfara i 1 de Quatretonda—. Si no m’he equivocat en el càlcul, la quantitat que aquests malpagantes deuen al malaurat Lapeyre suma 13.228 lliures, 16 sous i 8 diners.

Una altra vegada faig comptes. Resulta que entre les dues relacions de “solvents” i “de difícil cobrament”, 442 deutors de 22 procedències diferents deuen als hereus de Bernard Lapeyre, després de sis anys de mort, la gens menyspreable quantitat de 65.958 lliures, 11 sous i 9 diners. Però... no hi ha temps per a més. S’ha fet tard i vol ploure. La lectura del darrer paràgraf del protocol coincideix amb una veu masculina metal·litzada avisant l’immediat tancament de l’arxiu. M’he quedat a mitan requesta. Un altre dia hi regressaré, il·lusionat com sempre, a la recerca de noves informacions sobre els passiegos suecans, però si Bernard Lapeyre s’obstina a continuar clavant-se pel mig, li tornaré a donar la més cordial benvinguda.