EL CONFLICTIU LLEGAT DE JOSEP FOS CARBONELL: L'ORIGEN DE LA CASA MODERNISTA DE PASQUAL FOS DEL CARRER DE SANT JOSEP, 8*

[Text publicat en L’Ullal, núm. 5, juliol de 2017]

Josep Fos Carbonell fou un empresari suecà que va viure entre els segles XVIII i XIX i va fer una considerable fortuna gràcies al seu esperit emprenedor. Són pare, Vicent Fos Soler, de professió llaurador, procedia de la veïna Russafa. Sa mare, Tomasa Carbonell Canelles, era de Sueca. El matrimoni procreà altres dos fills, Vicent i Senent. La família residia en una casa de la placeta Fonda, però quan morí la mare, el protagonista d’aquesta història i son pare se’n tornaren a Russafa. A títol de curiositat deixarem anotat que un oncle seu, germà de son pare, de nom Pere Joan, tingué un destacat recorregut en l’estament eclesiàstic: era llicenciat en Sagrada Teologia, professà en l’Orde de Montesa i va exercir com a rector en les esglésies parroquials de Cervera (Lleida), Benicarló i Sueca.

Els documents de l’època consultats deixen entreveure un Josep Fos Carbonell de físic poc agraciat, de baixa estatura i sembla que greixonet. Tal vegada és per això, o ves a saber per quins altres motius, es va quedar fadrí i no tingué fills.

La seua considerable fortuna personal començà a gestar-se en l’any 1807, amb l’adquisició a la ciutat de València d’un edifici al carrer Nou de Pescadors —en l’actualitat, Ribera—, on instal·là una fàbrica de taulellets de ceràmica; indústria que va ampliar en els anys 1815 i 1831, amb la compra de dues cases adjacents.

Com que la fàbrica de taulellets va resultar un negoci molt rendible, Josep Fos anà adquirint a poc a poc altres propietats urbanes i rústiques. Quan morí en l’any 1849 posseïa sis cases a València —incloses les tres on tenia instal·lada la fàbrica de taulellets— i una a Russafa; un molí de dues moles per a fer farina i una per a blanquejar arròs, a Quart de Poblet; aproximadament dues hectàrees de secà plantades amb garrofers, a Montcada; trenta-huit fanecades d’horta —tretze a Alfara del Patriarca i vint-i-cinc a Sueca—; dues de planter, també al nostre terme municipal, a més d’altres dues de secà i oliveres, a Quart de Poblet. Aquest considerable patrimoni el completava una indeterminada quantitat de monedes d’or i plata. Al cap i a la fi, com no podia ser d’una altra manera tenint en compte els aspectes ressenyats, un suculent llegat al que intentaren tirar mà uns quants pretendents, com vorem tot seguit.

En el gran volum de paperassa que hem pogut consultar per a enllestir aquestes línies, amb prou feina trobem lleugers indicis dels motius que mogueren Josep Fos Carbonell a dictar les seues voluntats testamentàries. Unes voluntats mutants, com qui diu fins al mateix moment de la mort, i imprecises; tan imprecises que van ser l’origen de dos plets, despeses a mansalva i una sèrie inesgotable de conflictes familiars.

El nostre personatge, segurament intranquil per l’alarma social que estava causant en les nostres terres la gran epidèmia de còlera de 1834, féu testament per primera vegada als 69 anys, quan ja superava de llarg l’esperança de vida dels homes d’aleshores. Amb això, aquest no va ser el definitiu perquè anys després, en complir els 81, el revocà per un altre. Allò ocorregué el 1846, és a dir, tres abans de la mort, succeïda el 1849. Però, bé perquè l’home era perfeccionista en excés, perquè les circumstàncies particulars van canviar o perquè algú li bufà l’orella, en els darrers dies de la seua existència, ja malalt greu al llit, cridà al notari en tres ocasions per a efectuar-hi nombroses modificacions en forma de codicil·lis.

Tot plegat, les darreres voluntats de Josep Fos Carbonell, industrial suecà arrelat a la ciutat de València, les podríem resumir així:

I) Al seu home de confiança i gerent de la fàbrica de taulellets, Lluís Gastaldo Aznar, li deixà, com a propietari absolut, el molí i les dues fanecades de terra de secà de Quart de Poblet, a més del mobiliari, joies, aixovar, queviures, escudella, etc., existents a la casa a l’hora de la mort.

II) Llegà 30.000 rals de velló als fills del seu nebot Pasqual Fos Garcia i 30.000 més als fills de l’altre nebot, Pere Fos, que havien d’abonar-se sis anys després de la defunció.

III) Així mateix, llegà 30.000 rals de velló als fills que tinguera el seu germà Vicent amb Xaviera Blay, també pagadors sis anys després d’ocórrer la mort.

IV) Ordenà a Lluís Gastaldo que fera un donatiu de 60.000 rals de velló a l’església per a celebrar misses en sufragi de la seua ànima.

i V) Quan a la resta del patrimoni —la fàbrica de taulellets, els béns urbans i rústics de València, Montcada i Sueca i l’efectiu en metàl·lic—, Josep Fos deixà estipulat que durant els primers vint anys a partir de la mort, el gaudira en usdefruit l’esmentat Lluís Gastaldo Aznar i el seu fill Lluís, amb dues condicions: cobrarien el 10% de la renda anual d’aquests béns i amb el producte dels romanents havien de comprar cases i camps. A més, deixà manat que ningú els demanara comptes, perquè en cas de fer-ho, quedaria exclòs del testament. Una vegada transcorreguts els vint anys, l’usdefruit del llegat, ara amb caràcter vitalici, havia de passar a mans de Marcel·lí Fos, nét del seu germà Vicent. Finalment, disposà que, en faltar Marcel·lí, “heredará dichos bienes el hijo mayor que viva de Pascual Fos [un altre nét del seu germà Vicent], quien podrá disponer de ellos a su libre voluntad como absoluto dueño”.

Amb el context anterior i la fortuna que estava en joc, de seguida començà el ball d’espases entre els pretendents a l’herència. Al cap de pocs dies de la seua defunció, encara en l’any 1849, Josep Benet Fos Ramon, nét d’un germà del testador, promogué el primer plet. Adduïa un testament del 1818 per a reclamar que son pare era l’hereu legítim del llegat. El litigi, que durà tres anys, va finalitzar quan la part reclamant va desistir perquè el document en qüestió tenia tota la traça de ser fals.

A causa d’aquest procés judicial, els membres de la família Gastaldo no entraren en possessió de l’usdefruit fins al 1852. A partir d’ací fa la impressió que saberen traure un bon rasquit a la confiança atorgada pel difunt, gràcies a la clàusula testamentària que deia que ningú podia demanar-los comptes. No compraren cases ni camps durant els vint anys que gaudiren del llegat; no quedà cap rastre documental d’haver efectuat el donatiu de 60.000 rals a l’església; sembla que començaren a desmantellar la fàbrica de taulellets i, per a acabar-la d’adobar, en extingir-se l’usdefruit, el fill de Gastaldo aconseguí dels germans Fos Garcia que li abonaren 164.130 rals per les despeses ocasionades durant plet de l’any 1849 i per diverses reparacions de les cases de València. Sembla prou clar que els Gastaldo anaren a per totes...

L’usdefruit del llegat passà a mans de Marcel·lí Fos Garcia l’any 1872. La documentació consultada no aporta cap tret significatiu de la gestió que hi feu, més enllà que morí en l’any 1898. Aleshores fou quan s’obrí la caixa de trons entre els dos germans Fos Ferrando, Vicenta Maria i Pasqual, en fer diferents interpretacions d’allò què deia el testament: “heredará dichos bienes el hijo mayor que viva de Pascual Fos”.

Vicenta Maria, filla primogènita del matrimoni format per Pasqual Fos Garcia i Clara Ferrando Benedito, havia nascut l’any 1844. No sabia escriure i estava casada amb Enrique Carrasquer Burguera, llaurador hisendat. La parella tingué huit fills, un dels quals, Miguel, frare de l’orde de Sant Joan de Déu, fou assassinat a Calafell en l’any 1936. Residien en una de les millors cases de la placeta Fonda i, entre ambdós, sumaven 374 fanecades d’horta, arròs i planter; 1 graner i sequer i 39 cases de lloguer en la ronda de Sueca; en total, unes propietats valorades en 665.000 pessetes. Vicente Maria morí a València l’1 de febrer de 1914, a causa de la diabetis. Enrique, el seu marit, va faltar setze dies després.

Pasqual nasqué l’any 1846, dos anys després que la seua germana Vicenta Maria. Era el segon fill de Pasqual Fos Garcia i Clara Ferrando Benedito, però el primer mascle dels que tingué la parella. Casat amb Maria del Carme Burgos Marqués, conceberen sis fills, però només una xiqueta arribà a l’adolescència, Magdalena. Pasqual era tractant d’haques, prestamista i cacic. El patrimoni dels esposos sumava 125.160 pessetes. Tenia forts lligams personals amb el periodista i polític valencià Francisco Peris Mencheta. Pasqual moriria el 18 de març de 1914, tals sols un mes i mig després del decés de la germana.

Als dihuit dies exactes d’extingir-se l’usdefruit vitalici de Marcel·lí Fos, en morir el 31 de gener de 1898, Pasqual es presentà al Jutjat de Primera Instància de Sueca manifestant per escrit que ell era l’hereu del llegat en qüestió per ser el fill major de Pasqual Fos Garcia. Tan sols tres dies després, el jutge dictava una resolució favorable als seus interessos, sense donar audiència prèvia a les persones que poguera afectar la decisió. Al cap de pocs dies, el registrador de la propietat de Sueca inscrivia a nom de Pasqual els bens de l’herència de Josep Fos Carbonell radicats a la localitat. El jutge i el registrador suecans sabien que amb el cacic local poca broma. En canvi, els registradors de la propietat de València i Montcada, veient clara la jugada de Pasqual, rebutjaren les respectives peticions d’inscripció per defectes de forma.

A partir d’ací, el conflicte es precipita. Vicenta Maria pergué en primera instància la demanda que havia posat a Pasqual per apropiar-se del llegat: un auto del jutjat del districte de Sant Vicent de València, datat el 13 de març del 1899, sentencià que l’hereu legítim era el germà. Per a recórrer la sentència, Vicenta Maria va contractar els advocats de renom Antonio Ortiz de Taranco i José Canalejas Méndez, que pocs anys després arribaria a ostentar la presidència del Congrés dels Diputats i del Consell de Ministres. Pasqual no es quedà endarrere, també en va buscar dos amb prestigi: Trinitario Ruiz Capdepón, que fou ministre en diverses ocasions, i el també periodista i polític Gonzalo Julián Marín.

En instància superior, el 5 de gener del 1900, la Sala de lo Civil de l’Audiència Territorial de València rebutjà l’argument principal de Pasqual —“el testador, en dir fill major, va voler dir fill major mascle, per sonar la paraula fill a masculí”—; va revocar la sentència del jutjat de primera instància i declarà que els bens en litigi pertanyien a Vicenta Maria. De seguida, el germà interposà un recurs de cassació davant del Tribunal Suprem, que fou desestimat el 7 de juliol del mateix any. Ara, Pasqual ja no hi podia recórrer, la sentència era ferma.

La pèrdua del plet va suposar per a la butxaca de Pasqual Fos Ferrando un daltabaix de dimensions considerables. A més de no poder fer-se amb el llegat de Josep Fos Carbonell, valorat en 135.268,75 pessetes, i haver d’abonar els honoraris dels advocats i procuradors que contractà, el Tribunal Suprem el condemnà a pagar les quantioses despeses del litigi.

Irremeiablement, la sentència hagué de córrer com la pólvora entre el veïnat de Sueca, acompanyada amb tota una sèrie de xafardeigs gens afalagadors cap a la persona de Pasqual. Ell s’havia guanyat a pols que una part significativa de la població li tinguera ganes. No hi podia haver compassió a aquell que, si destacava per alguna cosa, era per ser un insensible prestamista i un cacic sense escrúpols.

—I ara, què, Don Pasqual...?

—A todo cerdo le llega su sanmartín!

—Que ell què és pensava?

—S’ha quedat més pelat que el cul d’una mona!

—Encara li passa poc...

Comentaris feridors com aquests de segur que s’escoltarien dir durant molt de temps a les cues dels forns i parades de la plaça, jugant al xamelo als casinos o ventant l’arròs als sequers, a l’eixida de missa, a casa de les xiques, a la calentoreta de la xemeneia, també abans i després de donar el condol en els soterraments... Tan forta hagué de ser la pressió social que, diuen, Pasqual se n’anà a viure una temporada a París.

En tornar de terres franceses i després de deixar passar un temps per a refer la seua malmesa economia, Pasqual Fos, ferit encara en l’orgull, volgué emmudir per sempre més aquells maliciosos comentaris amb una exhibició de solvència. L’any 1909 va encomanar l’arquitecte suecà Bonaventura Ferrando, que li fera la casa més espectacular i moderna del poble i, també, que dalt de la porta d’entrada, a mode d’escut d’armes, perquè ningú no tinguera cap dubte, figuraren tallades en pedra les inicials P.F. El resultat de la comanda forma part, des de fa uns quants anys, del patrimoni arquitectònic municipal i el podem contemplar, tant per fora i com per dins, al carrer de Sant Josep, núm. 8.

* L’article és fonamenta en els documents originals donats a la Biblioteca Municipal de Sueca per Enrique García Máñez.