CURIOSITATS HISTÒRIQUES AL VOLTANT DE LA PRESÈNCIA DE MIGUEL DE MÚZQUIZ, “BUSQUES”, A SUECA (2A MEITAT S. XVIII)

[Publicat al setmanari Sueca.

Sueca, 11 i 18 d’abril de 2010]

(Part I)

Gràcies a la incorporació als fons locals d’un considerable nombre de documents de l’arxiu personal del que fou dinou anys ministre de Carlos III i principal terratinent absentista de Sueca durant la segona meitat del segle XVIII, Miguel de Múzquiz y Goyeneche, hem pogut conèixer alguns costums, successos i anècdotes que van ocórrer a la nostra població en uns moments que, desgraciadament, encara ens resulten massa desconeguts, i més si tenim en compte que fixen l’inici de la fi de l’Antic Règim.

El valuós conjunt documental de correspondència creuada entre els diversos procuradors i encarregats de Múzquiz a Sueca, Silla, València i Madrid, amb alguns esborranys de resposta del seu fill, Agustín, ens aporta informació sobre diverses qüestions agràries d’aleshores, però també d’altres molts temes que detallaré tot seguit a manera de miscel·lània.

>La possessió de terres. Per diversos motius, crec que ni el mateix Múzquiz va saber mai el nombre de fanecades que tenia al nostre terme municipal. Els pocs estudis locals que han tractat el tema tampoc no s’hi han posat d’acord, i res a dir de l’ideari col·lectiu local, on s’especula amb xifres inversemblants —40 o 45.000 fanecades, es a dir, quasi la meitat del terme de Sueca.

Doncs bé, d’acord la suma apareguda en un document d’aquest arxiu, entre els anys 1765 i 1770 Miguel de Múzquiz tindria a Sueca 2.386 fanecades en plena producció, 4.139 fanecades i mitja no reduïdes a conreu —unes i altres procedents dels drets d’establiment concedits pel rei—, 761 fanecades i tres quartons comprades quan ja eren productives i 798 fanecades més, aconseguides per cessions i renúncies. Els quatre conceptes sumen un total de 8.185 fanecades i un quartó.

De les terres d’arròs que Múzquiz va comprar, pagà entre 6 i 9 lliures per fanecada si era a la partida del Malvinar; 6 a la del Tamarital i 5 a la Corretjola. Mentrestant, una fanecada inculta valia 2 lliures, sense importar-ne la ubicació.

>Altres inversions. A més de la considerable despesa que li suposà la reducció de les terres a conreu —per exemple, l’any 1772 acudien més de cent jornalers al dia a establir l’Illa del Beguí, amb resultats sembla que no massa satisfactoris—, durant les dècades dels anys 1760 i 1770, Múzquiz féu i mantingué altres inversions molt costoses a Sueca, que donen idea de les grans expectatives econòmiques que el nostre terratinent tindria respecte el conreu de l’arròs.

Va invertir en l’edificació d’una paridera a la Muntanyeta dels Sants, amb el respectius habitacles per als jornalers; construí un molí arrosser i fariner (anys 1761-1764); rehabilità l’ermita de Sant Roc (1766) —per a la qual l’escultor Vicent Esteve féu un retaule de 20 lliures i el magnífic pintor Josep Vergara un llenç valorat en 30—; va construir també un cano per a extraure aigua del Xúquer —l’obra resultà molt costosa “por que por dos veces erraron el sitio donde debio executarse”—, i obrí la Séquia Nova. Tot això, sense oblidar la casa pairal edificada al carrer de la Mare de Déu.

>La producció agrícola. A les terres de Múzquiz es conreava bàsicament arròs i moreres —tenia uns 6.000 arbres d’aquesta espècie l’any 1769—, però també es feia blat, ordi, panís, faves, bresquilles, melons, pimentons, carabasses i cànem, com apareix en diversos documents, que no entren en més detalls perquè la vertadera intenció del propietari no era explotar la terra de manera directa una vegada reduïda a conreu: el que volia era llogar-la només poguera.

El ministre de Carles III tenia un ramat de 300 moltons i el nombre de exemplars dedicats a la tracció havia de ser considerable, perquè l’any 1775 produïren 7.000 càrregues de fem, que evidentment utilitzà per a femar les seues propietats, llevat les que li “desviava” algun procurador profitós cap a terres pròpies, tal com denuncià un altre càrrec de confiança de Múzquiz.

Per cert, els encarregats anaven a comprar el bestiar de llana a la Manxa; les haques, a la fira de Cocentaina;  i les mules, a Salamanca.

>La puntualitat dels jornalers i altres subsidiarietats. S’afirma en una missiva que en aquestes terres valencianes era costum anar a la faena una hora després d’eixir el sol, o fins i tot més tard, i deixar-se-la abans de la posta. Precisament, per aconseguir més puntualitat, el procurador responsable —que residia a la propera vila de Silla perquè ja havia patit tres intents d’agressió, i per això deia que anava previngut amb armes—, manà fer un rellotge solar a la paret de la paridera on tots els dies es passava llista a trenc d’alba, amb el resultat que alguns jornalers es quedaven sense treball per no arribar a hora.

A causa de l’estat d’ansietat que patia, el nostre procurador va tindre el valor d’afirmar en una carta adreçada al senyor de Madrid, que el pitjor llaurador dels pobles que envolten l’Albufera “es mejor que el más adelantado de Sueca”.

>I per a finalitzar aquest lliurament, una especulació i un nom propi. En cap lloc, ni en aquesta ni en cap altra documentació estudiada fins ara, s’han trobat indicis d’una visita a la nostra població de Miguel de Múzquiz, per molt que la casa senyorial del carrer de la Mare de Déu lluïra al seu frontispici l’escut familiar tallat en pedra —que per cert, també es conserva a la nostra Biblioteca Municipal en espera de la seua restauració i posterior ubicació. Pel contrari, en els papers que estem repassant, s’anuncia una propera visita del seu fill Agustín, acompanyat pel prior de l’Orde de Montesa, fra Joseph Ramírez, curador general dels interessos de Múzquiz a Sueca. Visita que, al remat, desconeixem si va ocórrer.

(Part II)

En l’article passat feia una aproximació sobre diverses qüestions que tenien a veure directament amb l’entorn del terratinent absentista que fou Miguel de Múzquiz, del qual hem aconseguit part de l’arxiu familiar per a enriquir el fons de la Biblioteca Municipal de Sueca. En les següents línies, tractaré algunes dades i curiositats històriques, també d’interès local, que s’han introduït de manera indirecta en els documents tractats i que figuren com a informació secundària.

>El fracàs de Vilches. Precursor de la colonització de terres incultes en el nostre terme municipal, uns dotze anys abans que el mateix Múzquiz, el madrileny Cristóbal de Vilches va fer construir un gran edifici a la partida de la Caldereria, relativament a prop de la mar —les actuals cases de Vilxes—, on havien de residir els seus jornalers, perquè no s’hagueren de traslladar tots els dies des de la vila de Sueca fins a les terres pantanoses del Mareny —on ell havia aconseguit la concessió d’un gran establiment—, però també amb la intenció de proporcionar-los un ambient més saludable que els estalviara caure malalts de manera reiterada per les febres tercianes llavors endèmiques  al nostre terme.

Doncs bé, sembla ser que aquesta experiència no va resultar positiva perquè s’afirma en un document adreçat a Múzquiz que la casa “há servido mui poco, porque enfermaban los que hiban a habitarla”, i li aconsellen no dur a la pràctica aquest tipus de colonització poblacional.

>El retard a aconseguir rendibilitat dels morerars. L’excés de salubritat d’una bona part del nostre terme municipal provocava que la terra s’haguera de preparar a consciència si es volia dedicar al conreu de moreres, perquè pel contrari “se mueren ó secan muchas, y las que prenden es con tan poca fuerza, que dan poco beneficio al Dueño de la tierra”. Per això, s’afirma que de la millor terra, durant els sis o vuit primers anys, no es trauen beneficis, i respecte la de qualitat inferior, “en los primeros diez años no se sacará para mantenerla”.

>La celebració de parances. Era costum que els propietaris de terres llogaren les eres dels camps d’arròs als aficionats d’aquest tipus de cacera: les que estaven més cotitzades eren les que no s’havien espigolat. El document d’on ho he tret data de l’any 1774 i es refereix a l’Illa del Beguí.

>La formació d’un topònim. Per la presència d’un llop a un paratge proper de l’Illa del Beguí i el temor que causava entre els que es veien en l’obligació de treballar en aquelles terres per a reduir-les a arrossar, cap els últims anys de la dècada de 1760 es va a començar a conèixer l’indret com a Racó del Llop. Per cert, sembla ser que la paciència humana s’acabà ben prompte i a l’animalet se’l carregaren de seguida.

>Una vegada més, la presència constant de pluges. Com sempre passa al nostre país en parlar de cròniques històriques, les pluges i les revingudes del Xúquer sempre apareixen a la documentació de qualsevol època, i ara no podia ser una excepció.

Després d’un temporal que va durar des d’octubre dins a desembre de 1766, amb la recol·lecció de l’arròs pel mig, i les corresponents eixides de mare del Xúquer —afortunadament i com sempre ha passat, sense afectar al nostre nucli urbà—, la situació dels petits propietaris i arrendataris era desesperada, perquè “como sus habitaciones son cortas entraron el Arroz mojado, y se les ha perdido mucho, y maleado el q.e les resta”, per a concloure que “raro es el que no tenga q.e llorar”. 

No fou l’anterior l’únic episodi de pluges que documenten els papers de Múzquiz. Un altre temporal tingué lloc tres anys més endavant, ara pel mes de novembre. Canvia la durada —aquest només fou d’una setmana—, però no l’escenari, ni la intensitat: es llig a una carta que “el termino de Sueca fue por tres dias, todo Rio”.

>Un dolç tancament. A les acaballes del mes de setembre de 1766, i junt a l’enviament a Madrid d’una selecció de productes agrícoles suecans a una persona de la màxima confiança de Múzquiz, es va incloure una carta que entre, altres temes, detallava la forma de menjar-se les bresquilles que arribaren en bon estat: “El guiso más propio, y que más nos acomoda es: mondarlos; hazer menudos cortes, ó tajadas; que puestas en un Plato se Rozían con un poco de aguardiente, azucar y canela, no mucho; se cubre todo con otro Plato; dos ó tres horas antes de comer para que se penetre; y se come y beve por postres”.

Recepta molt rica en calories i en vitamines, igual que tota aquesta documentació que tenim a l’abast de tots, a la Biblioteca Municipal de Sueca. Bon profit.