CLAROS GARCÍA, Pasqual Alfred

[Text publicat en Personatges històrics suecans.

Diccionari biogràfic. Sueca, Llibreria Sant Pere, 2009]

Marxalenes, València, 23/X/1893–Sueca, 22/IV/1965. Pintor i docent.

Artista dotat d’un notable domini del color i de la llum, l’obra de Claros ha esdevingut un testimoni gràfic impagable per a conéixer allò que va ser la nostra societat en la primera part del segle XX: escenes de caça, manifestacions religioses, temps de lleure, personatges familiars i populars, paisatges d’aigua, etc., serien els seus motius d’inspiració predilectes. Claros fou un pintor poli-valent, tècnicament i temàtica, l’obra del qual es veié constantment condicionada per trastorns emocionals i penúries econòmiques, que començà a patir inclòs abans de la Guerra Civil Espanyola.

Visqué la joventut a València sota l’estímul artístic de la seua mare, dona d’acusada sensibilitat, originària de Sueca. Cursà estudis superiors a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles des del curs 1907-1908 fins al 1915-1916, amb notes més que acceptables, gràcies a les quals aconseguí beques de l’Ajuntament de València, de l’Ateneu Mercantil i de la Diputació provincial, i també un “Premi Roig”, que beneficiava els alumnes de pocs recursos econòmics més aplicats en l’estudi.

La meteòrica ascensió del nostre pintor en el món artístic a finals dels anys deu és deguda a la participació en les més destacades exposicions col·lectives fetes a València, i algunes de les que s’organitzaren a Madrid i Barcelona, sobreeixint les del claustre de la Universitat de València (1917), en la qual presentà per primera vegada l’elogiat El tio Navarrot, i la del Reial Cercle Artístic de la ciutat comtal (1918), en la qual es féu creditor de la medalla de bronze. La participació en mostres col·lectives d’aquestes tres ciutats de l’Estat espanyol fou una constant en la seua carrera, inclòs el Pavelló de la Segona República Espanyola de l’Exposició Internacional de París (1937), que acollí l’oli titulat L’alba.

A la primera exposició individual que preparà, al vestíbul del Teatre Olímpia de València (1919), on apareixia un magnífic retrat de la seua dona, Roseta, li seguiren altres, generalment muntades a aquesta ciutat, però també en va fer unes quantes a Barcelona, Madrid, Alcoi i Sueca. El 1926 residí durant uns quants mesos a París amb l’objectiu de visitar museus i trobar noves fonts d’inspiració. Dos anys després renunciaria a la invitació del director del Museu d’Amsterdam per a anar-se’n a treballar allà.

A l’oli retratà familiars i personatges cèlebres suecans —El senyor José Serrano Simeón (1925), o El senyor José Montó Serrano (1955)—, tipus populars —Faíco (1925), El Xato Mauri (1955)…—; compongué múltiples escenes de bany a la platja, de caça —La “pollejà” (1921)—, i de taverna —La cova (1924) o El calentet (1946)—; va representar paisatges urbans —Solar del vell mercat (1946) i La pluja des dels Porxets (1952)—, i rurals —Arrossars (1955)—; i per encàrrec de la Corporació local, una Al·legoria de la República (1936).

Al tremp, féu dos quadres per a la seu de la Unió Patriòtica (1926); en companyia de Cástor Vázquez i Pascual Ballester pintà els murals que decoren l’Ateneu Sueco del Socorro, amb nou imatges sobre el conreu de l’arròs i algunes figures mitològiques (1935); i també la cúpula del cambril de l’església de Nostra Senyora de Sales (1944).

Com que dels encàrrecs li fou impossible subsistir a partir de 1929, hagué de treballar en altres ocupacions, d’alguna manera relacionades amb la pintura. En els anys trenta feia cartells per a l’empresa del Teatre Serrano; formà part del primer claustre de professors de l’Escola d’Arts i Oficis de Sueca (1931); pintava ventalls; confeccionava greques i sanefes per als pintors de parets que li ho demanaven; creà esbossos per a una marbreria i va il·lustrar estendards d’associacions religioses. Així mateix, va ser l’encarregat de la portada del programa comercial de les festes patronals de Sueca de 1928 i el del programa oficial de 1945.

Afectat per l’arterioesclerosi que l’havia impedit treballar des de feia molt de temps, morí a l’edat de setanta-un anys.