BURGUERA SERRANO, Félix-Francisco, “el Roget”, “Pare Amado de Cristo”

[Text publicat en Personatges històrics suecans.

Diccionari biogràfic. Sueca. Llibreria Sant Pere, 2009].

Sueca, 3/IV/1872–27/XII/1960. Franciscà, cronista oficial i escriptor.

Persona molt temperamental, de forta personalitat, formava part d’una adinerada família d’ideari carlí, gràcies a la qual pogué publicar gran part dels llibres que escrivia. Va assistir a l’escola de Pío Muñoz, i féu el primer curs de batxillerat al Col·legi de Segon Ensenyament de Sueca.

El 1888, quan tenia setze anys, començà a estudiar al Seminari diocesà i tres més tard va ingressar al convent franciscà de Sant Esperit del Mont, a Gilet, per a ser traslladat després al de Chipiona (Càdis), on el mateix dia que complia vint-i-cinc anys va ser ordenat prevere. El 1898 passà al convent de Fuente Ovejuna (Còrdova), i allí aconseguiria un cert reconeixement per els seus dots de predicador.

Per motius de salut —patia laringitis crònica i altres patologies molestes per al seu exercici doctrinal—, i després de tindre diverses destinacions —Lebrija, Estepa, València, Agres, Segorbe, Monreal, Benissa, Pego...—, el bisbat l’autoritzà a viure al seu poble poc després de fer els quaranta-dos anys. Fins a arribar ací ja havia escrit i publicat Los católicos españoles (1902); una Enciclopedia de la Eucaristía (1905-1906), extensa obra de set volums, a la qual va afegir un compendi; Acción católico-social de la mujer (1909) i Reseña histórico-descriptiva del Asilo de San Juan de Dios de Valencia (1913). Durant aquesta època exercí com a censor eclesiàstic d’obres de teatre i narrativa, i féu més de deu mil valoracions morals per als catàlegs Lecturas nocivas y lecturas útiles (1910); Representaciones escénicas, malas, peligrosas y honestas (1911); i els seus corresponents apèndixs (1915).

Una vegada exclaustrat l’any 1915, i després d’haver publicat diversos textos sobre l’orde religiós a la qual pertanyia, Memoria sobre la Venerable Orden Tercera de Penitencia (1916) i Las Terciarias Franciscanas Regulares en Fontilles (1917), fou quan va mostrar especial interés per la temàtica local reivindicant la memòria històrica i els drets dels suecans, i convertint-se en el defensor més qualificat del patrimoni cultural local. Tot plegat li va suposar el nomenament de cronista oficial de Sueca el 1920 —l’Ajuntament de Sueca el va cessar el 1936, però finalitzada la guerra d’Espanya li tornaren aquest càrrec honorífic—. Sobre qüestions locals va escriure les biografies La extática sierva de Dios Roberta Miralles y Sales… (1917) i Vida y admirables virtudes documentadas de la venerable Ildefonsa Artal, ilustre terciaria franciscana natural de Sueca (1918); les monografies La milagrosa imagen de Nuestra Señora la Virgen de Sales (1920) i La prodigiosa imagen del Smo. Cristo del Hospital y su devota capilla / Las venerandas imágenes de los Santos Mártires Abdón y Senén, sus sagradas reliquias y su poético ermitorio (1920), bàsiques per a interpretar la religiositat popular suecana; i la sinopsi Historia fundamental documentada de Sueca y sus alrededores (1921-1924), publicada en dos toms. Entre l’un i l’altre veuria la llum, l’any 1923, un treball de títol tan explícit com Derechos legítimos de Sueca a las tierras limítrofes a la Albufera (1923), que sufragà la Corporació local d’aleshores.

Amb la monografia sobre la nostra història, Burguera donà per tancada la temàtica local per a iniciar els treballs del que potser fóra el seu projecte bibliogràfic més ambiciós: una espècie d’història divina universal titulada De Dios a la Creación; De la Creación al Arte, Del Arte a Dios (1931), de la qual només aparegueren els dos primers toms dels tres previstos inicialment, a causa dels avalots provocats per la proclamació de la Segona República.

En els anys anteriors a la guerra espanyola, Burguera es convertí en publicista de les aparicions de la Mare de Déu a Ezkioga, un poblet de Gipuzkoa, actitud que l’enfrontaria per sempre més amb la jerarquia eclesiàstica, i per la qual va estar tancat en la presó durant un temps per ordre del governador civil (1932). Arribà a publicar un llibre sobre aquests fets, Los hechos de Ezquioga ante la razón y la fe (1934), sense la preceptiva llicència eclesiàstica.

El 1931 fundà a Sueca l’Studium Catholicum en una propietat familiar situada al camí de València, un centre concebut com a escola diürna, però també adreçat a la formació de catequistes. Aquest centre fou saquejat i la biblioteca particular de Burguera cremada en els primers dies del conflicte de 1936, mentre que el seu propietari s’autoexiliava a Roma, d’on no va tornar fins a imposar-se les tropes franquistes en tot el territori espanyol, tres anys després.

Entre altres títols honorífics que posseïa, a més del ja ressenyat de cronista oficial, destacarem que fou corresponent de les Reials Acadèmies de la Història i Bones Lletres de Barcelona, i director corresponent del Centre de Cultura Valenciana (1922). En els anys quaranta, fou apoderat de la Delegació Valenciana del Patrimoni Artístic Nacional. Participà, així mateix, en congressos, escriví reglaments, donà discursos, compongué poesies i col·laborà de manera esporàdica en els setmanaris locals “El Sueco”, “La Hoja Parroquial” i “El Anunciador Comercial”, però també a “El Correo de Andalucía”, “Diario de Valencia”, etc. Malgrat tindre feble la salut, va viatjar per França, Terra Santa, Egipte, Itàlia, etc., a més de recòrrer molts indrets de l’Estat espanyol.

Deixà inèdits textos de la més diversa temàtica, com ara Sueca alrededor de las guerras de la Unión, y de las de Aragón-Castilla, Ejercicio del Vía-Crucis, Las sociedades secretas, ¿Qué es el Liberalismo? o Reseña histórica del Convento de Religiosos Franciscanos de la ciudad de Segorbe.