BERNAT I BALDOVÍ, Josep Francesc, “l’Amante”, “el Sord”, “el Sueco"

[Text publicat en Personatges històrics suecans.

Diccionari biogràfic. Sueca. Llibreria Sant Pere, 2009].

Sueca, 19/III/1809–València, 31/XII/1864. Advocat, polític, periodista, poeta i autor teatral.

Membre d’una família acomodada, el cap de la qual, Antonio Bernat Fuster, natural de Riola, fou un advocat que va ocupar distints càrrecs a la Corporació municipal suecana: en la primera dècada del XIX exercí com a síndic procurador general, mentre que en la següent el nomenaren regidor primer, si més no, en les legislatures 1814, 1818, 1820 i 1821. Uns anys després, el 1827, el trobem a València fent d’apoderat del Marqués de les Regalies.

Josep Bernat i Baldoví rebé estudis de segon ensenyament a les Escoles Pies, i acadèmics a la Universitat Literària, sempre a València; va aconseguir el grau de batxiller en 1827 i es doctorà en Lleis el 1831 amb una tesi sobre jurisprudència.

Fins que fou nomenat alcalde major interí de l’Ajuntament de Catarroja el 1835, féu substitucions en algunes càtedres de la Facultat de Dret (cursos 1832-1833 i 1833-1834), treballà de passant al bufet de José María Gareli, i quan pogué exercir lliurement l’advocacia per tindre l’edat reglamentària (1833), obrí despatx al carrer de Quart de la capital valenciana. Durant aquest període, tres successos el marcarien definitivament: el 1832 es va casar amb una filla de Manuel Artal, aleshores un dels terratinents més rics de Sueca, amb la qual no va tindre descendència; en el mateix any va escriure l’obreta d’elevat contingut eròtic que fixaria l’inici del teatre valencià modern, El Virgo de Visanteta, no publicada fins al 1845; i cap a l’any 1838 va començar a patir els primers símptomes de sordesa, malaltia crònica progressiva que, malgrat la recerca de remeis —l’any 1840 li concediren quatre mesos de llicència per tractar-se la malaltia al Col·legi de Cirurgia de la Universitat de Montpeller (França)—, sembla que prompte el va deixar incapacitat per a fer una vida normal.

Des de Catarroja, el 1837 comença una prolífica relació amb la premsa periòdica col·laborant, i pot ser sufragant, el setmanari “El Mole”, primer dels escrits en valencià, que dirigia Josep Maria Bonilla i comptava amb la participació de Pasqual Pérez i Rodríguez, tots dos personatges amb els quals Bernat mantindria una llarga relació d’amistat i de projectes periodístics. En l’esmentada capçalera periodística escriuria fins als primers anys de la dècada dels quaranta, habitualment sota els pseudònims de Garrofa o Garruefa.

L’any 1840 tornà a Sueca per a dedicar-se a organitzar un grup polític conegut popularment com “el partit de lo Sord”, que políticament s’ubicava de manera poc definida en un espai intermedi entre les opcions conservadores i liberals, amb resultats gairebé immediats, ja que el 1843 el designaren president de la Junta de Salvació de Sueca, amb competències d’alcalde; però el càrrec només li va durar vint-i-un dies. A l’any següent, se’n va anar a viure a Madrid en ser elegit diputat a Corts pel districte de Sueca, càrrec que va ostentar durant els períodes legislatius del 10 d’octubre de 1844 al 23 maig de 1845 i del 15 de desembre de 1845 al 30 d’octubre de 1846.

Encara que, políticament parlant, l’etapa de Bernat i Baldoví com a diputat a la capital de l’Estat espanyol sembla que no va ser massa prolífica, ja que la sordesa l’impedia seguir els debats del Congrés, la vida que féu a Madrid va ser intensa: assistia freqüentment a les tertúlies literàries d’afamats escriptors, l’atreien els jocs d’apostes, i va començar a publicar de manera continuada la seua fecunda producció literària, la qual ja no va abandonar fins al 1862, quan se li va manifestar la malaltia que el va dur a la mort dos anys després. Als poemes que ja havia publicat al setmanari madrileny “La Risa” (1843-1844) —on aparegué publicat el Famoso litigio, o sea Espediente poético-prosaico… (1844)—, van seguir una sèrie de col·laboracions més o menys esporàdiques a “El Cresol” (1844) i “El Fénix” (1844-1845), tots dos setmanaris fets a València; i a les capçaleres madrilenyes “El Dómine Lucas” (1844-1846), “El Fandango” (1844-1846), “El Burro” (1845), “La Cotorra” (1846), “El Clamor Público” (1848 i 1854), “La Lintena Mágica” (1849-1850) i “La Cantárida” (també publicada entre els anys 1849-1850).

Però el que vertaderament el va significar dins del món de la premsa periòdica fou la publicació dels setmanaris humorístics “La Donsayna” (1844-1845), on també escrivia Josep Maria Bonilla; “El Tabalet” (1847), ara amb l’ajuda de Pasqual Pérez i Rodríguez; i “El Sueco” (1847), amb Manuel Lasala i el mateix Pasqual Pérez de màxims col·la-boradors. Els dos primers escrits íntegrament en valencià i l’últim compartint la nostra llengua amb el castellà.

La segona part dels anys quaranta l’afermaria com un exitós autor teatral a partir de l’edició de la peça escrita el 1832, però publicada el 1845, El Virgo de Visanteta —encara que no conste enlloc que es representara en un escenari públic—; l’estrena al Teatre de Baix dels Porxets suecà, de la comèdia de costums locals Un ensayo fet en regla (1845); i a València, al Teatre Principal, dels sainets Pascualo y Visanteta (1846), El pretendiente labriego o El Gafaut (1846, malgrat que es va imprimir, per primera vegada i amb modificacions, el 1859), i La tertulia de Colau (1850). Entre les dues últimes va traure la col·lecció de poesies El Pasatiempo (1848).

Per motius que ens resulten desconeguts, pot ser per malaltia, per qüestions polítiques, o per qualsevol altra raó, Bernat es retirà de la vida pública cap al 1849 i deixà de publicar articles i poesies en quasi totes les capçaleres periòdiques, i va reservar per a més endavant l’edició d’obres teatrals. Aquest retir el va interrompre el 1851 per a promoure a Madrid la segona etapa d’“El Sueco”, ara de periodicitat diària i escrit en castellà, empresa que només pogué mantindre cinc mesos. Com no podia ser d’altra manera, un dels redactors tornà a ser Pérez Rodríguez.

A partir de 1853, superats uns indeterminats problemes personals, tornà a aparéixer per a desenvolupar una intensa activitat com a home públic: en aquest mateix any és candidat a diputat a Corts, encara que sense éxit. En l’any 1854 fou alcalde de Sueca per segona vegada, però tan sols retingué el càrrec trenta-vuit dies. Va escriure mordaços textos i poesies satíriques dedicades a la vida política del moment, que publicà en els opuscles La coalición o El perro y el gato (1853), El Tío Catorce (1854) i Entierro de la sardina (1856), així com un nombre no concret de fullets solts. D’aquesta època data l’única peça teatral en valencià de Bernat i Baldoví de contingut sociopolític, Qui tinga cucs que pele fulla (1855), en la qual critica les actituds dels cacics locals, o la seua versió castellana, que s’edita un any després, Si te pica… ráscate, les representacions de la qual les va interrompre la censura. A les acaballes de 1856 va decidir deixar l’activitat política per a dedicar-se febrilment a l’escriptura.

A Bernat se’l considera com l’inventor del llibret de falla: el 1855 en féu un per a la Comissió de l’Almodí titulat El conill, Visanteta y Don Facundo. En els anys següents n’escriví sis més per a diversos monuments fallers, tots a València. Des d’aleshores va elaborar un bon nombre de peces teatrals, unes adreçades al públic majoritàriament infantil, com la sarsuela en castellà Los pastores de Belén (1856) o, en valencià, els miracles de Sant Vicent La fealdat y la hermosura (1859), El mocador (1959) i El rey moro de Granada (1860); les altres, dedicades als adults, però obviant càrregues eròtiques anteriors, van ser els sainets Un fandanguet en Paiporta (1857), la paròdia del Tenorio de Zorrilla L’agüelo Pollastre (1859), la tonada Cheroni y Bartoleta (1860) i Batiste Moscatell (1862), última peça teatral que va escriure Bernat.

En els darrers anys de la vida literària de l’autor suecà, també va ser ingent la seua producció poètica: en format llibre, com Proclama de un solterón (1856) i El Sueco. Colección de poesías (1859), en un capítol del qual s’agrupen els epitafis en la famosa secció “Cementerio de Canta-Cucos”; o en fulls solts, uns per a animar i recaptar fons per a les tropes espanyoles, altres, de contingut religiós. El 1859 tornà a col·laborar en els periòdics valencians com “El Rubí” (1859-1860), “Sancho, Tirabeque y El Mole” (1862) i “El Tío Nelo” (1862). En aquest darrer any va arribar a anunciar en un prospecte l’eixida al carrer de la tercera època d’“El Sueco”, que no pogué complir per l’embòlia que va patir i de la qual mai no es va recuperar.