BELTRÁN GRIMAL, Vicente

[Text publicat en Personatges històrics suecans.

Diccionari biogràfic. Sueca, Llibreria Sant Pere, 2009]

Sueca, 12/III/1896–València, 23/V/1963. Escultor, pintor i docent.

Amb el també escultor Enrique Moret, és el suecà més aplaudit de tots els temps en l’àmbit de les arts plàstiques, malgrat que la guerra civil espanyola li impedí continuar la seua exitosa trajectòria personal, artística i docent.

Com tants altres personatges nascuts a la nostra població, pertanyia a una modesta família de llauradors que hagué de traslladar-se a València, el 1906, per tal d’intentar millorar les possibilitats de futur dels seus. Allà s’inicià en l’estudi i començà a anar a les classes nocturnes de Dibuix de l’Escola d’Artesans, mentre durant el dia treballava d’aprenent a un taller d’escultura. El 1911 es va matricular a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles de València —gràcies a la matrícula gratuïta que concedia l’Ajuntament de València als joves amb talent que no tenien recursos—, però la seua vinculació amb aquest centre acadèmic no finalitzaria en acabar la carrera el 1917, ja que més endavant hi ocupà una plaça de catedràtic i després fou el seu director.

Un any abans de finalitzar els estudis va presentar obra a la primera Exposició de la Joventut Artística Valenciana, i va obtindre el segon premi dels que la Fundació Roig concedia als alumnes de l’Escola.

El mateix any que acabà els estudis superiors, el 1917, Beltrán encetà, de manera sorprenent, la seua relació amb l’èxit, en presentar-se i guanyar la Tercera Medalla del Concurs Nacional d’Escultura —que convocava el Govern espanyol—, amb el nu femení titulat Enyor, la qual cosa li valgué per a entrar a treballar al taller madrileny de l’escultor Luis Marco Pérez, que l’orientà cap al classicisme. L’obra de Beltrán més significativa dins d’aquestes coordinades estètiques és la famosa peça de fusta Dansarina, que va presentar a l’Exposició Internacional de Barcelona l’any 1929.

Els sis anys que va residir a Roma a causa d’haver-li concedit una pensió la Reial Acadèmia de Belles Arts (del 1922 fins al 1927), d’acord els especialistes, fou la seua etapa més prolífica i creativa. De la producció artística de l’època romana destaquen les peces Aretusa, nu femení que va obtindre la Segona Medalla Nacional d’Escultura (1926); Les tres filles del Sol eixint del bany; Tors; Tropical; i els relleus que el feren guanyador del Premi Góngora, l’últim any d’estada a la capital italiana.

De tornada a València, l’Ajuntament de la ciutat li adjudicà, previ concurs realitzat el 1928, dues escultures per a decorar la façana de la Casa Consistorial i quatre petxines per al saló de festes del mateix edifici. Dos anys després, Beltrán aconseguí el seu major èxit artístic en rebre la Primera Medalla Nacional d’Escultura per l’obra titulada Aurora. Entre els dos treballs, va participar, amb l’arquitecte suecà Emilio Artal Fos, en el muntatge del pavelló valencià a l’Exposició Iberoamericana, celebrada a Sevilla el 1929. És per tot això que la Corporació suecana el va nomenar Fill Predilecte l’any 1930, a més de ser nomenat president de la Junta d’Escultura del Cercle Superior de Belles Arts de València en aquest mateix any.

Tot coincidint amb la proclamació de la Segona República, inicià una nova etapa vital, ara dedicada a l’ensenyament, en guanyar l’any 1931 la càtedra de Dibuix de l’Antic i Vestimenta, a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles. Allí va contribuir, de manera decisiva i gràcies al seu innovador magisteri, a la renovació pedagògica de l’Escola, de la qual fou nomenat secretari el 1932, i director en els complicats moments del 1936.

Encara que en aquests temps deixà un poc de costat la creació artística, l’Ajuntament de València li tornaria a demanar obra, ara una Al·legoria de la República (1932), que en estar finalitzada presidiria el Saló de Plens municipal. En l’esmentat any, també va participar en la Biennal de Venècia.

Durant la guerra espanyola, a més de la intensa activitat a l’Escola de Sant Carles, va seleccionar les obres dels artistes valencians que havien d’anar al Pavelló Republicà Espanyol de l’Exposició Internacional de París, l’any 1937, i fou designat president de la Junta de Protecció del Patrimoni Artístic Valencià, on féu una tasca digna d’encomi en impedir la destrucció de nombroses obres d’art.

Tot plegat, més la seua filiació a Esquerra Republicana i a la FETE-UGT, provocaria la seua detenció i el posterior ingrés a la Presó Model de València, de la qual no va eixir fins a les acaballes de 1940, això sí, depurat de la seua càtedra de Dibuix. A partir d’aleshores, res ja no seria igual. Beltrán es trobà amb un paisatge cultural devastat, sense més encàrrecs que els de fer imatgeria religiosa i làpides funeràries, i abandonat per la seua dona italiana, d’idees feixistes. Primer muntà, amb el seu amic Josep Maria Hervàs, un taller d’imatgeria al Perelló, on rebé la comanda de l’altar de Sant Josep de l’església parroquial de Sant Pere Apòstol de Sueca (1942), i més tard a València, amb l’encàrrec d’esculpir les imatges de l’església de Sant Joan i Sant Vicent, on ja treballà en millors condicions. Durant aquest darrer període, també va esculpir algunes làpides del cementeri municipal de València.

L’any 1946 el van rehabilitar com a catedràtic de l’Escola de Sant Carles, però sense poder incorporar-se a la pràctica docent fins al 1950, en recuperar l’assignatura de Dibuix del Natural del Moviment, la qual cosa el va estimular de nou cap a la creació artística, amb resultats gairebé immediats: guanyà el Primer Premi de la I Biennal d’Art Hispanoamericà a València (1951) i finalitzà un espectacular relleu de l’Ateneu Mercantil (1953), també a la capital valenciana. Més endavant féu el Monument al Mestre Serrano, al Parc de l’Estació de la seua ciutat natal (1958); el nomenaren membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles i professor interí de Modelatge i Buidat de l’Escola d’Arts i Oficis de València.

Beltrán també ha deixat una producció pictòrica significativa i molt interessant, però aquesta no resulta massa coneguda perquè el seu interés per aquesta disciplina era només el de l’experimentació: olis, aiguades, aquarel·les, etc., on predominaven figures femenines i paisatges mediterranis —que elaborava en Xàbia i Mallorca, llocs on anava a passar l’estiu—.

A més dels llocs esmentats, es conserva obra seua al Museu Popular d’Art Contemporani de Vilafamés, Museu d’Art Modern de Madrid, Acadèmia d’Espanya a Roma i al Museu de Belles Arts de València, on té dedicada una sala.