ARTAL FOS, Emilio
- antonicarrasquer
- 18 jul 2024
- 2 Min. de lectura
[Text publicat en Personatges històrics suecans.
Diccionari biogràfics. Sueca, Llibreria Sant Pere, 2009]
Sueca, 13/XII/1895–València, 20/VI/1969. Arquitecte i docent.
De família de llauradors acomodats, Emilio Artal sabé obrir-se pas entre una magnífica generació d’arquitectes racionalistes valencians, per a distingir-se com un dels més destacats entre el grup de professionals que projectaren cases econòmiques i dignes per a la classe obrera; grup que es distingia per preocupar-se més de la funcionalitat dels habitatges que de l’estètica exterior dels edificis.
Artal estudià a l’escola pública superior de primer ensenyament del mestre suecà Pío Muñoz. Féu batxillerat a València, però, malgrat que començà la carrera d’arquitectura a Madrid, obtingué el títol a l’Escola de Barcelona, en el mes de juliol de l’any 1922. S’establí immediatament a València, i de seguida tingué encàrrecs d’edificis particulars pertanyents a la classe mitjana, fins que el 1925 i 1926 projectà, respectivament, els primers grups de cases barates per a les cooperatives Dependientes de Comercio i La Emancipación; als quals seguiren, entre els més destacats, els del Grup Ramón Cano (1927), els del carrer de Castelló (1927), La Dependencia Mercantil (1928), la Cooperativa Artes Gráficas (1935) o l’edifici de Gran Via Germanies (1936), abans de la guerra d’Espanya; i en tornar de Buenos Aires (Argentina) l’any 1946 —on s’havia establit amb tota la seua família al poc d’esclatar la guerra espanyola, després de passar set mesos a Italia, malgrat ser un destacat membre d’Izquierda Republicana—, la Finca Ferca (1949) i el grup del carrer de Ramón y Cajal (1958), quasi tots per a la Cooperativa d’Agents Comercials. A la capital bonaerenca va projectar, entre d’altres, el Molino Moriye (1937) i un edifici al carrer de Berutti (ca. 1942).
Altres treballs fets a València per l’arquitecte suecà foren dues subcentrals elèctriques (1924), la direcció de les obres de l’Ateneo Mercantil (1935-1940) amb Cayetano Borso, i alguns garatges, a més d’innombrables cases particulars. Així mateix, va preparar el pavelló valencià a l’Exposició Iberoamericana, que Sevilla va organitzar el 1929, juntament amb l’escultor suecà Vicente Beltrán Grimal.
A la Ribera del Xúquer deixà també una mostra important del seu mestratge. Mentre a Benifaió va redactar el projecte de l’Eixample General (1925), el Mercat Central Municipal (1929) i el Grup Escolar Hernández Malillos (1929), a la seua ciutat natal projectà, amb Julián Ferrando, les Escoles Carrasquer (1924) i el clavegueram i pavimentat del nucli urbà (1931), que li encomanà la Corporació municipal dos anys abans. També es féu un magnífic xalet a la vora del mar, al Perelló.
L’any 1925 el van designar president de l’Associació d’Arquitectes de València, i dos anys més tard formà part de la comissió redactora dels estatuts del Col·legi d’Arquitectes de València. Va presentar una ponència a l’XI Congrés Nacional d’Arquitectes, Primer d’Urbanisme, celebrat a Madrid l’any 1926, amb el títol El urbanismo en las agrupaciones de carácter rural, que després es va editar.
Al camp de la docència, cal esmentar que en l’any 1936 fou nomenat director de l’Institut Lluís Vives de la capital valenciana.