ALGUNES CONSIDERACIONS A L'ÈXODE ARROSSER DELS ANYS 1854 I 1865

[Text publicat al setmanari Suheca.com, el 21 de maig de 2017]

Un estudi que algun dia caldrà abordar seriosament és el d’aquelles immigracions temporals que, abans de la mecanització agrícola, rebíem els pobles dels voltants de l’Albufera, pels treballs relacionats amb el conreu de l’arròs. Moviments demogràfics tan significatius com els que tingueren lloc entre les concessions dels grans establiments arrossers de la segona meitat del segle XVIII i els anys seixanta de la passada centúria, no han merescut l’interés d’investigadors i erudits, tal vegada a causa de la dispersió o, fins i tot, manca de fons documentals. Aquell moviment de població que va ocórrer any rere any, en qualsevol de les circumstàncies, durant uns dos-cents, fou d’una considerable magnitud. A Sueca, per exemple, la població augmentava de manera significativa per la plantada de l’arròs i quasi es duplicava durant la sega i la trilla, gràcies a la presència massiva dels anomenats riberers, blavets, oncles i xurros; homes de distinta procedència que venien a guanyar-se dignament el sou, amb unes condicions laborals penoses i, en alguns casos, extremes.

Més enllà de les anècdotes que ens han transmés els nostres majors, les escasses referències bibliogràfiques —l’article “Els riberers” del suecà Jesús A. Moya, publicat en Revista de Festes Puríssima Xiqueta. Benissa, 2005, n’és una digna excepció— i el que la intuïció ens suggereix, pocs són els coneixements històrics que tenim dels temporers i del seu modus operandi: llocs de procedència, mitjans de transport, bagatges, jornals, condicions laborals, organització del treball, allotjament, hàbits gastronòmics... Tampoc no sabem dels problemes logístics que generava la seua acollida en les poblacions receptores: abastiment de productes de primera necessitat, atenció sanitària, ordre públic..., ni el que suposava en els pobles d’origen l’absència de la major part d’homes durant unes quantes setmanes. Així mateix, res no s’ha estudiat sobre determinats aspectes socioeconòmics que generava aquest èxode massiu: activitat comercial paral·lela, canvis residencials, etc.

Pel que fa a la nostra ciutat, en la sèrie documental “Registre Civil de Defuncions. 1841-1870” de l’Arxiu Històric Municipal de Sueca, podem trobar alguns indicadors que ens apropen a determinats aspectes de la qüestió, gràcies que les dues epidèmies de còlera patides a la localitat durant l’esmentat període —les ocorregudes en els anys 1854 i 1865—, van succeir en l’època de la recol·lecció de l’arròs, precisament quan s’hi concentrava un gran nombre de temporers, i també perquè en les fitxes d’aquest registre figura, entre altres informacions, el lloc de procedència del difunt. [A títol de contextualització, anotarem que durant la primera de les epidèmies, declarada a Sueca entre el 9 de setembre i el 29 d’octubre de 1854, moriren un total de 484 persones —a saber, 305 homes i 179 dones; 374 difunts majors de 12 anys i 110 xiquets—. L’altra, que tingué lloc en l’any 1865, des del 30 de juliol al 24 d’octubre, fou un poc menys voraç, puix deixà un rastre de 379 difunts—134 homes, 107 dones i 138 xiquets i xiquetes menors de 12 anys—]. Si extrapolem la informació que figura en les fitxes del registre civil de defuncions a la globalitat d’aquell moviment migratori, podem traure algunes conclusions pel que fa als jornalers arribats s Sueca durant aquelles veremes arrosseres; això sí, sense ànim de ser categòrics i tenint en compte que les mostres estadístiques són els 109 homes forasters morts durant l’epidèmia de 1854, d’edat compresa entre els 14 i 70 anys, i els 71 que moriren en la del 1865.

• Al començament de la segona meitat del segle XIX, unes dues terceres parts dels temporers arribats a Sueca procedirien de les comarques centrals valencianes, sobretot de les costaneres: la Safor (la seua presència oscil·laria entre el 22 i el 23% del total), la Marina Baixa (12-16%) i la Marina Alta (10-19%). En l’esglaó immediat se situarien la Vall d’Albaida (4-8%) i la Costera (3-6%).

• En concret, els pobles que ens aportarien més temporers durant aquests períodes de recol·lecció de la collita i la posterior trilla serien Pego (amb una mitjana del 6%, la Marina Baixa), Oliva (5,5%, la Safor), La Nucia (4,8%, la Marina Baixa), Benissa (3,2%, la Marina Alta) i) i Altea (2,8%, la Marina Baixa).

• En aquells anys, la presència a Sueca dels temporers vinguts de comarques valencianes de parla castellana seria testimonial. Així, en l’any 1854, la suma dels jornalers de la Foia de Bunyol, els Serrans, la Plana d’Utiel, etc., no arribaria al 2% i onze anys després, els vinguts de la Canal de Navarrés, el Racó d’Ademús, la Vall d’Aiora, etc., serien tan sols el 2,3%.

• Entre un 75 i 80% dels treballadors arribats a Sueca per a les feines arrosseres de setembre, no dormirien en dependències dels propietaris de les terres on treballaven, sinó en l’església parroquial, les tavernes, els porxets o baix qualsevol cobert. D’acord amb les dades del registre civil de defuncions, aquest percentatge el traguem dels jornalers temporers que, no tenint un altre lloc on fer-ho, van morir en l’hospital de la vila.

• Per últim, i aquesta pot ser la conclusió més significativa, l’economia familiar d’aquells temporers dependria en extrem dels jornals aconseguits durant les feines a les zones arrosseres. Tant depenent era que, malgrat l’amenaça del còlera, aquells homes no dubtaven en desplaçar-se a poblacions on tenien prou més possibilitats de resultar contagiats que en els seus llocs d’origen, per estar ubicades en un medi natural molt insalubre.